Josep Rull ho ha dit clarament avui: “CiU s’ha acabat”. Trenta set anys d’història i d’històries s’han acabat. Ara, d’acord amb els manuals de la política, especialment de l’unionisme i l’espanyolisme, es faran les “necrològiques” i com sempre seran interessades: A Madrid i en l’espanyolisme, el bo, el de raça, el prudent serà en Josep A. Duran Lleida, i la “bestia negra” és i serà el President Mas. Avui en el Parlament la lideresa del PP l’Alicia Sánchez, i els de la seva corda com C’s i PSC, atribuïen al President la culpa de l’haver trencar CiU, UDC, PSC, i ben aviat, la societat catalana. Segons ells, perquè no passi rès d’això, hauríem d’estar-nos quiets i a Espanya. Només d’aquesta manera seríem una societat unida, amb partits units, i viuríem en el País de les Meravelles. Tal li fa que una part, com a mínim la meitat, dels ciutadans de Catalunya ens sentim incòmodes aquí, per ells això no compte, ni els divideix.

Si digués que m’ha sorprès aquest trencament, mentiria. Fa temps, molt de temps, que penso que s’hauria d’haver fet aquest pas. Però els darrers dos anys, la disintonia de Duran Lleida amb el procés era tant evident, que només podia passar això. Hi ha algunes coses que han quedat en el descobert que em sorprenen molt.  La primera és com després d’un lideratge molt personalista de Josep A Duran en el partit UCD, col·locant els seus protegits en els llocs de poder, tingui en contra el 50% del partit. És sorprenent. Duran s’ha quedat petrificat en la suite madrilenya recordant els temps bons del peix al cova, i la societat ha canviat molt. També Artur Mas no és Jordi Pujol. Si una cosa ha demostrat el President Mas és que compleix el què diu, i no s’arronsa. Difícilment trobaríem avui un polític català amb una fermesa i coherència semblant.  I he dit que Duran seleccionava molt als afiliats afins pels llocs de poder, i aquesta setmana n’hem tingut una mostra. La Vicepresidenta i els dos Consellers d’UDC que formen part dels alt llocs de direcció del partit, han votat amb Duran Lleida, i si no haguessin estat triats, en un col·latiu que el 50% pensa d’una altra manera, és estrany que tots siguin del mateix cantó. Però hi ha un altre fet que aquest, sincerament em dol, i és el paper de la Vicepresidenta Joana Ortega. Una persona que va tenir gran responsabilitats i eficiència en la preparació del 9-N, imputada per això i a més havent votat Sí Sí, s’hagi trobat a mig de dues fidelitat: la fidelitat amb el President Mas i amb la de Duran. El seu tràngol deu haver estat tan extrem, que deixa la política. En tot cas sempre tindrà el meu reconeixement per la feina feta.

De fet també tinc bon concepte de Ramón Espadaler com a Conseller, una persona de bon tracte que vaig poder comprovar quan compartíem un despatx petit en el Parlament de Catalunya juntament amb la que ara és la Presidenta del Parlament Núria de Gispert. Jo era un nou vingut, que al ser independent era desconegut per ells, i sempre em van mostrar una amistat molt planera tot i que ells venien de ser Consellers.

Ara, el President Mas ha quedat més alliberat. Jo sóc, i ho he escrit moltes vegades fins i tot amb certa duresa que en una visita en el Parlament, quan ja no era diputat, el Josep M. Pelegrí, em va retreure alguns dels meus articles, tot i que vam acabar esmorzant junts. Però Duran Lleida, que és una personatge molt sibil·lí i també siberita, perquè no dir-ho, tenia l’habilitat de contraprogramar sempre el President i aquest per respecte callava però li erosionava molt la seva credibilitat. Ja no sé quantes persones m’han dit, “mentre Mas vagi amb en Duran, no li tinc confiança” I ERC també d’això en va fer bandera per mostrar tebiesa en el President. tot i que m’esforçava en fer-los veure que Artur Mas és una persona que compleix el que promet.

I la seva sibil·linesa de Duran arriba fins el punt de fer a esquenes del seu propi partit, d’UDC;  un altre partit, Construïm, un fet que ens  n’hem pogut assabentar gràcies a uns missatges mal enviats de la portaveu i també de la corda de Duran, la gironina Montserrat Surroca. Un fet així de deslleialtat del màxim líder, és realment sorprenent i únic.

Ara serà interessant veure què fan molts militants d’UDC que segons el partit han d’abandonar els seus càrrecs, i també serà interessant veure com Duran deixa la presidència i portaveu del Grup parlamentari al Congrés i les prebendes que comporten. Ja sabem que Duran, amb el sou d’un professor no pot viure, i veient com vivia és fàcil d’entendre.