Aquest País nostre ja tenim una tradició llarga en cometre grans errors en els moments més decisius. Durant la Guerra civil, alguns d’aquí van voler fer la revolució ja fos de  caire anarquista, amb una virulència descomunal o fos d’aliats   del designis dels comunistes de l’URRS. I mentre el poble català segrestat a mig d’aquestes dues violències i els feixisme per l’altre banda. El desastre va ser aclaparador, quaranta anys de foscor i dictadura. Ara, que tenim la primera oportunitat dels darrers tres-cents anys de votar si volem ser independents, les divisions tornen a aflorar com abans, però pacíficament, i algunes són divisions nostres i d’altres importades, però el resultat és que el tactisme i el partidisme, neutralitza molts esforços i provoca gran desencís.

Cal recordar que el 9-N va ser un èxit perquè el President Mas i tot el Govern de Catalunya, ho va fer possible, sobreposant-se a les envestides de Madrid, i  de partits independentistes que només s’hi van apuntar quan van veure que la societat civil seguia al President; però no es va estar de fer-ne  totes les crítiques i les resistències inexplicables, a l’hora que feien grans declaracions favorables a la consulta.

Passat el 9-N hi va haver una cursa important demanant eleccions anticipades ja, que al no haver-hi unitat, tenia tota la pinta de voler aprofitar l’oportunitat de canviar les majories, és a dir; el President Mas.

En la conferència del 25 de novembre, el President Mas va fer una relat de la situació impecable i va ser quan va proposar fer una eleccions plebiscitàries que servissin per substituir el referèndum oficial que no ens havien deixat fer; i per mostrar-nos clarament al món, creia que la fórmula més clara era fer una llista unitària entre les forces independentistes. Afegint-hi, que si per arribar a la unitat era preceptiu que ell renunciés a encapçalar-la,  hi estava disposat.

Pocs dies després la resposta contundent va venir també en forma de conferència de l’Oriol Junqueras, en la que marcava la seva ruta i que no passava per la unitat. Així com el President Mas, estava i està disposat a sacrificar el seu partit i ell mateix, per la unitat; Junqueras volia compaginar les dues coses: seguir el procés amb una estratègia partidista.

La darrera proposta del President Mas, ha estat que vista la incapacitat política per la unitat,  siguin les institucions unitàries de la societat civil, que han estat capaces de fer mobilitzacions històriques i que ha estat admiració de tot el Món, les que configurin una llista no partidista i de la societat civil, amb el President o sense el President. L’objectiu en totes les propostes és deixar el 28-S uns resultats clars  que puguin ser interpretats per la comunitat internacional, sense cap mena de dubte.

Tot fa l’efecte que tampoc triomfarà aquesta proposta si ens atenem a les crítiques que ha rebut des d’un principi d’una part de la polítiques i d’opinadors. La més sorprenent que he llegit és la d’ERC quan diu que fer aquesta llista unitària, dividiria a les entitats socials. A mi em sembla que  davant dels moments que vivim hauríem de deixar-nos del políticament correcte i rebutjar, per manca de rigor, la brama que és millor anar dividits que units. Aquesta afirmació només és per justificar-se i per dissimular l’evidencia clara que alguns juguen més amb tàctiques partidistes que no pas de país.

És evident que l’oferta del President Mas, pot provocar incomoditat a ACN, a l’Òmnium i a l’AMI, perquè en aquest moment han de sortir del seu espai de confort i “mollar-se” pel País, però  ningú pot dir que una llista sorgida d’aquestes Entitats tant transversal, sigui dividir. Ningú pot dir que les darrers manifestacions massives organitzades per elles, hagi estat dividir-nos, tot el contrari!; els que hi hem participat hem escoltat, i potser també cridat; unitat. Així doncs, el President Mas, el que els diu és que atès que els polítics no han estat capaços de fer aquesta unitat imprescindible en aquest moment clau de la nostra història, siguin elles les que la facin. Ja sé que això suposa reconèixer una incapacitat política de l’independentisme per la unitat, però com l’evidència de divisió és diàfana, no cal crear-nos un relat falç i bonista, i acceptem-la i intentem que no sigui el País que, en aquestes hores crítiques, en sigui el  perjudicat.

Si ningú és capaç de fer el mínim esforç, renúncia o acceptar incomoditats, deixem-nos-ho córrer, perquè un procés així, en reclamarà molt i hem de tenir la valentia i fortalesa per estar al servei del País, fins i tot amb les incomoditats.

2015-06-24 Tots els independentistes volen la independència?