Aquesta nova fornada de polítics de l’extrema esquerra que es vol aixoplugar en el genèric de “la nova política”, em sembla d’allò més inconsistent i líquid del món polític. Són tant visionaris, tant creguts, que de vegades sorprèn que el seu nivell del debat sigui tan escandalosament irreal i que encara hi hagi qui se’ls cregui. És cert que costa molt més fer passar per veritats les grans mentides que les mentides petites, i ells utilitzen tot el màrqueting polític i manipulació informativa, per fer-nos creure el seu discurs. Els deliris de grandesa arriben fins el punt de creure’s, si és que s’ho creuen, que des d’un govern de Catalunya es pot canviat “l’Europa de les retallades”, com en diuen ells. Durant la campanya de François Hollande, el candidat socialista francès tenia un discurs contrari a les retallades, i alguns socialistes d’aquí s’afanyaren a dir-nos que, per fi una altra Europa és possible. I Pere Navarro, primer secretari dels PSC, en un intent de voler-se redimir públicament per les retallades del Govern del PSOE, amb José L. Rodríguez Zapatero, acudia a primera fila dels míting d’Hollande, i en quedava extasiats dels discursos. Però França, ni amb la seva “grandeur”, va ser capaç de mantenir el seu discurs i en poc temps va d’haver d’acceptar la realitat i avui el Govern Francès, l’amic del PSC, és el govern que ha iniciat les retallades més importants de la història francesa. Ara quan els hi  parles dels socialistes francesos diuen: “connais pas”

A casa nostra la contradicció en els discursos encara és més punyent, perquè normalment va enfocat en equiparar el “govern de Mas amb les retallades”.  Un dels primers va ser Joan Herrera i ara l’han seguir els de Podemos i el seu conglomerat Catalunya sí que es pot, i Lluís Rabell com a cap més visible. I dic que és una gran contradicció perquè tots coincideixen que Catalunya està infrafinançada, i que tenim un dèficit fiscal insuportable. Però tampoc en fan masses debats perquè acceptar aquest fet objectiu, fer-lo els desballestaria tot el seu discurs de les retallades pèrfides de Mas.

Ara mateix Cristòbal Montoro vol obligar a Catalunya, i dic Catalunya i no al Sr Mas, a retallar 1.500 milions més de despesa pel 2016 de les que hem tingut el 2015, i cap d’aquests virtuosos de la política i exigents amb les polítiques socials, han dit ni piu. I si es fes aquesta bestiesa, les afectades principals serien les polítiques socials.  Clar que si es produïssin aquestes retallades, seria una munició formidable per aquests polítics que intenten aconseguir el poder, fins i tot anant contra la realitat.

És per això que m’indigna aquest silenci dels que es diuen indignats que els fa còmplices passius de les retallades, tot i que siguin els primers en organitzar assemblees, o ocupacions solidaries.

L’ètica en la política no és només una mena d’estètica; és proposar canvis possibles, oferir allò que pots donar i sobre tot dir la veritat, perquè també és una manera de respectar-nos als votants, i tractar-nos com a persones que pensem i que som adults.

Avui que iniciarem el període més transcendent de la nostra història dels darrers tres-cents anys, seria un bon moment per reclamar als polítics exigència moral, fermesa i respecte.  I l’exigència social ha de ser treballar per un nou model d’estat  en el que els polítics estiguin a l’alçada de les exigències, fins i tot en els moments més complicats.

La Catalunya futura, que albirem els que volen la independència, pot ser una gran nació, només cal que siguem capaços de bandejar aquesta mena de polítics que utilitzen les penúries políticament i són incapaços de criticar-ne les causes.