Tot i que la Grècia actual no té res a veure amb la clàssica, acceptem aquesta mistificació que sovint se’n fa i aprenem-ne també de la lliçó que ens ha donat a tots els països de l’Eurozona la Grècia actual. La primera ensenyança és que el desig, per més alt i noble que sigui, sempre resta supeditat a la realitat. I el segon ensenyament és que no hauria de ser ètic aprofitar-se d’una situació social dramàtica per prometre allò que saps no podràs complir per guanyar una eleccions. Clar que aquesta tècnica la fan servir molt partits polítics i el trist del cas és que el poble, la majoria de les vegades, no reaccionen davant l’enganyifa i ells, el polítics aprofitats,  ja tenen el govern i el poder, que és l’únic que els importa.  Jo no tinc per incapaços intel·lectuals els dirigents de Syriza i per tant, quan en les eleccions prometien el que varen prometre, estic segur que sabien que no ho complirien. O és que algú pot pensar que per la seva cara pudien anar a Brussel·les i reclamar 85.000 milions d’euros, simplement perquè insultaven els que els hi havien de donar els diners? No sé en quin món viuen, però en el món normal aquesta estratègia no s’utilitza mai perquè és la manera més directa cap el fracàs.  I els dirigents de Syriza no són gent poc preparada, tot el contrari! i per tant sabien perfectament com s’ha de negociar i molt especialment quan tu ets la part feble i no tens cap possibilitat d’alternativa.

Grècia ha de fer una gran reforma, si no vol ser un país fallit. Una reforma que tindrà costos importants, però no la podrà evitar. Tan li fa que li exigeixi la troica o no, l’haurà de fer igual i provablement rebaixarà els seus estàndards de vida durant uns anys perquè s’haurà d’acostumar a viure segons els seus ingressos. Sé que això no és compatible amb l’ideal, i fins i tot amb el desig dels grec, però és la realitat.

L’extrema esquerra que és molt aficionada a criticar les contrapartides que li imposa la troica i a Alemanya com a personificació del mal, a canvi de l’ajut de 85.000 milions d’euros, mai proposa una alternativa a la seva crítica que no sigui continuar parant la ma. Durant aquests mesos hem vist i escoltat de tot, però cap alternativa viable i sostenible per si sola. Criticar a Alemanya i la troica és massa fàcil. I és un escarni fer-ho mentre s’exigeix diners a la mateixa hora que es diu que no pagaran el deute. Com pots demanar diner a algú si d’antuvi li dius que no pagaràs?

Clar que tot aquest nou món esquerrà així que s’ha enfrontat amb la realitat ha  acceptar les regles de jocs evidenciant per enèsima vegada que les seves propostes només són vàlides per estar a l’oposició i com a màxim, si m’apuren, per guanyar unes eleccions, però no per governar. Quan tenen responsabilitat de govern, entren en les contradiccions i, abans que abandonar el poder, accepten allò que feia ben poc criticaven. El poder té un poder important, fins i tot per torçar les ideologies més radicals i els principis ètics.

En una jugada d’estratègia, Mariano Rajoy va voler que fos el Congrés qui validés l’acord que va prendre la Brussel·les  d’ajudar a Grècia amb 85.000 milions d’euros més, 10.000 dels quals els haurà de pagar Espanya.  I una altre vegada les contradiccions del populisme es va fer evident, tots els partits van votar a favor de tornar a ajudar-los  excepte l’esquerra plural ( EU-ICV-CHA)  i ERC. BNG i Amaiur, i van votar en contra perquè consideraven que tractava d’un xantatge. És a dir, donar una quantitat de miler de milions per poder subsistir i amb una gran possibilitat que costi molt cobrar-los, és un xantatge. Haig d’entendre que la seva ideologia els portava a prescindir de l’ajut, persistir amb el tancament dels bancs i deixar que el país fes fallida. Després clar, la pèrfida UE seria la culpable de tots els malts i tornarien a proposar el somni d’un model que no existeix en lloc i només és en el seu imaginari.  Quina gran lliçó la grega amb Syriza!