En el meu article d’ahir a El Punt Avui “Quan l’empresari fa política” ja preveia el “paper” que farien públic  Rosell i Bonet i també reclamava que algú digués com quedaria Espanya sense Catalunya, avui, més aviat fins i tot del que em pensava, La Vanguardia publica la “carta” que esperàvem de Rosell i de Bone i en el to que esperàvem: apocalíptic. Cap sorpresa. Però a la Cope, el ministre Montoro ha dit: “la independència de Catalunya no és sostenible  econòmicament per l’Estat espanyol, i tindria un efectes dramàtic a l’economia espanyola i provocaria una crisi social que seria terrible. Per fi queda clar qui és el perjudicat que marxem, no nosaltres sinó ells.

Com també deia en l’article esmentat, ha començat el moment dur de la campanya i el 27-S, que s’esperaven que no passaria, el veuen ja a tocar i les enquestes són terribles pels seus interessos. Així que en veurem de grosses i a més començarem a veure dissensions a Espanya per com ells han portat  tot el procés. Quan un és dipositari del poder dur vol defensar la seva posició amb aquest poder dur, si l’altre utilitza el poder tou de la democràcia, a la llarga sempre el perjudicat és el dur. I si fins ara molts espanyols veien bé la duresa de Rajoy, aviat veurem que els mateixos de l’han aplaudit, el criticaran. Si guanya com és previsible i desitjable el Sí, el dramatisme espanyol serà comparable amb com quan Espanya va perdre Cuba.

Nosaltres no hem de caure en les provocacions ni en la intoxicació informativa tendenciosa que ens faran; hem de fer la nostra i procurar que siguem quants més millors els del Sí amb la Il·lusió que estem a un pas de la glòria de fer un país nou i que només depèn de nosaltres.