Comença la gran campanya, la que ens ha de portar el dia 27-S perquè els catalans, tots els catalans, lliurament emetin el seu vot i així, per primera vegada a la història, ens podrem comptar. Hi ha clarament dos bàndols que esquemàticament són: , els del Sí que volen la llibertat de Catalunya i els del No que volen seguir a Espanya com ara. Són dues posicions que en el bàndol dels del No, alguns la desdibuixen posant-hi elements qualificatius, però a la nit del 27-S, no ens enganyem, el primer recompte que farem nosaltres i faran ells serà; quants n’hi ha en el bloc del Si i quants en el del No. Després, alguns del No, s’enutjaran  que els comptin amb els unionistes, però mai podran dir que no fossin aviats d’antuvi. La inconcreció i el doble llenguatge té aquesta servitud, que quan un ha de fer un salt tant important, els que presenten excuses per fer-lo, resten en el cantó del que no salten.

Segurament no és una exageració si diem que, per nosaltres, aquestes són les eleccions més importants de la nostra vida. En hi juguem el ser o no ser, i difícilment en moltes generacions tornarem a tenir una oportunitat així. En aquests moments els que volem una Catalunya independent, només en té a nosaltres, no la podem fallem.

L’estratègia dels espanyolistes i els espanyols, era fins fa poc que “Mas no convocaria les eleccions”, fins i tot en aquesta afirmació s’hi arrapava Josep A. Duran i Lleida.  Quan escoltava això sempre havia pensat, com pot ser que les seva obcecació els enfosqueixi tant? Fins el punt de no veure la realitat? Jo mai vaig dubtar que arribaria aquest dia, saltades les altres “pantalles” per obstrucció d’Espanya. I així com alguns ho deien simplement perquè els feia pavor acceptar la realitat per les implicacions que tindria en el seu partit i sobre tot en el seu “estatus quo” , és a dir, la malfiança que expressaven era per pur interés. La resta, els d’Espanya, també hi havia interés i pavor, però no podem oblidar que també hi havia una alta dosi de desconeixement de Catalunya i del sentiment de la gent. Els informadors de la Moncloa i els de la Zaruela, han fracassat estrepitosament.

Ara hi ha nerviosisme, molt nerviosisme, perquè aquest procés és: democràtic, pacífic, multitudinari i retransmès a tot el món, i és molt difícil combatre una multitud quan aquesta es pronuncia així, somrient.

I el nerviosisme els fa fer coses estranyes, algunes que ben segur posen les mans al cap l’Europa democràtica, com l’amenaça del Ministre que l’exèrcit no actuarà si complim la llei, la qual cosa vol dir que si no ho fem, actuaran. Aquest intimidació, que a més és impossible, fa avergonyir.   Però en vindran més, no defalleixen, Ells ara només tenen una escapatòria i és que el Si no guanyi amb majoria absoluta, i molt menys que guanyi àmpliament. Sabent això, nosaltres hem de tenir la fortalesa de no deixar-nos impressionar ni per un titular tendenciós, ni per un informe de claca lliurat a El Mundo, ni per acusacions o querelles desestabilitzadores. Nosaltres al nostre objectiu, perquè ells no tenen dret d’interferir en la nostra voluntat i molt menys condicionar el nostre somni.

El CiS apunta la majoria absoluta del Sí, i ens diu que un 22,5% prefereixen com a President a Artur Mas, seguir amb el 13,2% d’Oriol Junqueras, seguit ja a moltíssima distància pels altres candidats o líders. Aquesta preferència els hauria de fer pensar, puix que molt d’ells i de la premsa madrilenya, han estat dient-nos que tot això és un afer de “la locura de Mas”. Ja vaig advertir als que el persegueixen per inhabilitar-lo; a que a Catalunya i ha molts més Mas, que no s’equivoquin.

I el CiS corrobora el que ja deien altres enquestes, que l’UDC de Duran, quedaria fora del Parlament. Els que s’apunten al seny com a patrimoni seu, resulta que l’electorat català, democràticament, pot expressar també el seny i deixar-los fora.

“Un viatge de mil milles comença amb el primer pas” diu Lao Tse. Fins ara hem preparat el viatge i avui comencem amb el primer pas. El 27-S en haurem de decidir per distints camins, nosaltres triarem el del cor.