M’he mobilitzat tantes vegades com m’ho han demanat, he comprat totes les samarretes que m’oferien, m’he adherit cada vegada que m’ho han requerit, he signat tants manifestos com m’han demanat, he escrit sempre que he pogut, he intentar mantenir l’ànim dels que m’envolten quan flaquejaven, i he mantingut la fe de l’èxit fins avui. Avui, després de les votacions del Parlament m’ha vingut una baixada d’ànim i d’autoestima i he fet el propòsit, per refer-me, d’apartar-me d’aquesta mena de teatre de l’absurd que s’ha traduït el procés. Per més correus que rebi per convidant-me per anar diumenge davant del Parlament, no hi aniré. Necessito distància i descans. Necessito allunyar-me d’aquest discursos partidistes amb aparença d’alta política. Necessito sentir-me que allò que veig és el que hi ha i no allò que em volen fer veure. Necessito solitud per dir imbècil, si ho haig de dir, a aquell o aquells que em volen fer combregar amb rodes de molí intentant fer-me veure allò que no és. I també necessito poder dir a la cara a tots aquells que miren pels seus interessos de partit d’ideologia o de combat deixant de banda Catalunya, que són uns… m’ho callo. Estic massa emprenyat.

I m’han fallat dos elements que mai havia pensat que fallarien; el primer els catalans que voliem assegurar el procés però no vam donar pro força amb vots a Junts pel Sí. Tinc amics que van votar a la CUP dient-me que així asseguraven el procés, perquè encara dubtaven de Junts pel Sí. Ara estan més emprenyats que jo, perquè han vist que una vagada has donat el vot, ells poden fer-he el que vulguin sense cap mirament. Tot i que estic segur que si haguéssim arribat al 55 % dels vots independentistes, els espanyolistes en diria igualment que no n’hi ha prous; per tant, l’objectiu era tenir una gran majoria i sobre tot una majoria per poder formar govern. No ha estat així, hem tingut una majoria però el repartiment ha fet que per primera vegada a la història del nostre Parlament el candidat a President de la Generalitat no ha superat les dues votacions. I és el President que tots volem que ens porti a la independència! Però abans l’humiliem personalment, democràticament i fins i tot institucionalment. Això és Catalunya? Si realment som així, tanquem portes, i iniciem un període de reflexió i esmena, perquè aquests comportaments no són pròpies d’un gran país.

El segon que m’ha fallat és la CUP. Cert que gent m’avisava, però mai podia haver imaginat que el seu gran dogmatisme superaria el patriotisme de fer un país nou. De fet la nostra història ja hi ha precedents semblants que ens demostren que no han avançat massa.

I potser és per la saturació que ara mateix sento vergonya de la nostra imatge com a país que donem al món. Estava orgullós de totes les gran fites que havíem aconseguit i que era noticia d’obertura de la premsa mundial. I estava orgullós de com la millor de la nostra gent planificava aquest procés amb una acurada atenció pel camí legal que havíem de fer. I vaig sentir esgarrifances llegint la Proposició on s’especificava el camí de la transició. Les expressions del text, un text que és importantíssim, són més de barricada que no de la finor i intel·ligència legal de Carles Viver i Pi-Sunyer. I quan per fer un procés així l’acció domina més que el pensament, estem a les portes del ridícul o del que encara és més trist, del fracàs.