Dissabte passat abans del partit Real Madrid – Barça, que també hi va assistir, Mariano Rajoy va venir a Catalunya i en “petit comitè” va fer un discurs davant dels seus, amplificat “urbi et orbi” per les televisions, al públic general de tots els seus dominis. Com el dia abans, divendres, en el Consell de Ministres havia intervingut les finances de Catalunya fent-nos singulars per controlar-nos “hasta el último euro” de les despeses de la Generalitat per què no es desviïn per fomentar l’independentisme, i com ho va justificar dient que el FLA “ es el dinero de todos los espanyoles”; em permeto fer aquesta reflexió. S’imaginen vostès que en el seu banc hi tinguessin 18.000 euros en dipòsits i en demanessin 3.000 mil en un crèdit, i el banquer li digues: m’haurà de justificar amb què te’ls gastes per si m’agrada perquè aquests diners són diners de tots els impositors? Quina cara posaria? Com reaccionaria? Doncs sí darrera els mil i posa milions, mil milions, és exactament el què ens passa els catalans.

Ens han fet una transferències de competències totalment enfradotades econòmicament. Això ho ha reconegut tothom, fins i tot el PP de Catalunya. I aquestes competències són la columna vertebral d’un estat social: sanitat, ensenyament, serveis socials,… així doncs, per complir amb les obligacions el Govern de la Generalitat, ha d’acudir a l’endeutament amb España a través del FLA. I dic bé, endeutament, perquè aquests diners són lliurats en forma de crèdit, del que ja n’hem pagat 1.600 milions d’euros d’interessos. La perversitat de la jugada és clara: recaptem pràcticament tots els nostres impostos, ens en tornen menys dels que costen els serveis que presta el Govern i per cobrir-ho ens fan un crèdit i ells es queden cada any entre 15.000 milions i 18.000 milions que han sortit de tots nosaltres. Així doncs, no és pas que no generem diners per pagar les despeses necessàries, és que no els tornen.

Però encara hi ha un nou fet, que ningú en parla, i que se suma al despropòsit; malgrat tenir el que es queden de nosaltres, ells cada anys s’endeuten per cobrir les seves despeses. Aquest any serà més de 45.000 milions d’euros, i ja portem un total d’endeutament que passa del bilió d’euros; és a dir, pràcticament el 100% del PIB espanyol. Doncs bé, del total d’aquest endeutament espanyol, també una bona part l’haurem d’assumir ( pagar) nosaltres , siguem o no independents. Segurament han observat com amb aquest mètode que fa anys que dura, els catalans ens endeutem dues vegades, tot i generar recursos suficients per no haver-nos d’endeutar cap. De fet, hem de ser honestos i reconèixer que això també els passa el País Valencià i les Balear.

El País Basc, no té aquest problema, ells només responen del seu endeutament i com per ser espanyols cada any cobren un “sec” de 1.500 milions d’Espanya a més de tot el què recapten, la qualificació del seu endeutament que en fan les empreses especialitzades és superior al d’Espanya. Queda clar, no?

Així doncs quan Mariano Rajoy diu: “el dinero de todos los espanyoles” és normal que senti dins meu una mena de revolta intestinal, perquè com aquell client del banc que va a demanar el crèdit, el què li presten és una part del seus diners, i per tant quan sento aquesta frase, aplaudida per una munió de catalans amb gran efervescència, penso ràpidament amb allò de Torrente Ballester: “por derecho de conquista”. I és amb l’argument d’aquest dret, que ens treuen tots els drets autonòmics en el quarantè aniversari de la mort de Franco. Catalunya para la desafecció al règim i, com abans, amb l’aplaudiments d’uns quants catalans col·laboracionistes. Han passat quaranta anys i ben poques coses han canviat per nosaltres. N’hem de marxar.