Passi el què passi, la primera part del procés ha embarrancat pràcticament a port i no ho ha fet per cap tempesta, sinó que, incomprensiblement, ha estat per un motí a bord. Reconec que estic molt desanimat i decebut perquè tot i que molta gent em deia “ull amb els de la CUP” jo els animava i mostrava la meva absoluta confiança que posarien abans la creació d’un estat nou, a qualsevol altre ideari, per més radicals que fossin. Pensava que eren radicalment independentistes i els hi hem vist la cara fosca del seu ideari a l’assembla de Manresa de diumenge passat, només el 22% van votar netament independentisme i la resta anticapitalisme. I per què vaig caure en aquest miratge? Doncs perquè el comportament de la CUP en aquells moments tèrbols de la preparació de la consulta del 9-N va mostrar una capacitat important de posar els interessos de la consulta per sobre de la resta. Però aquella CUP, no és la d’ara o la d’ara no es comporta com aquella. Per això tinc aquest enuig per l’enrocament que estem sumits. Però vist qui és cadascú i quines són les seves prioritats irreductibles, em reafirmo en el que ja fa dies vaig dir públicament; el millor és tornar a votar i deixar-nos de la CUP. No és pas que m’agradés masses anar amb la CUP perquè el seu model social, polític i econòmic, no té res a veure amb el meu, però ja vaig dir que per assolir la independència estaria disposat a votar a la CUP, però al veure que ells volen fer la revolució, amb 10 diputats!, embolicant-se amb l’estelada, per mi, ja no poden ser companys de viatge.

A més, una altra cosa que em revolta les entranyes és aquesta posició dels radicals en voler fer passar els seus idearis a base de ridiculitzar el dels altres, encara que siguin majoritaris, i desacreditar els líders dels altres. Aquesta actitud sempre l’utilitzen els radicals amb una pretesa superioritat moral de qui se sent dipositari de la veritat. I amb aquesta gent extrema, és impossible debatre i molt menys negociar. Ells només volen imposar.

Quan defenso noves eleccions, sempre em fas dues observacions: i si la gent s’enfada i hi ha una gran abstenció? O si no podem tornar a fer Junts pel Sí? A la primera la resposta és fàcil: un independentista, si ho és de veritat, cap impediment li ha de fer canviar el sentit del vot perquè per culminar aquest procés hem de ser conscient que l’ingredient més important per l’èxit, és la resistència i la perseverança. I en el segon cas, si no es pot tornar a repetir la fórmula de Junts pel Sí, seria un engany perquè aquesta fórmula per la independència és bona i si algú ara s’hi negués, la interpretació és clara, per ells la independència, és a segon terme. I si hem de ser realistes, el primer que en cal saber és saber amb qui realment comptem, per no fer castells sobre la sorra. I si arribem a la trista conclusió que encara ara la independència és poc madura i majoritària, pleguem veles esperem temps millors.

Però tinc la sensació i diria la convicció que els independentistes en aquesta properes eleccions votarien en massa a Junts pel Sí, perquè ha quedat clar que és la única possibilitat que tenim perquè avanci el procés amb seny i amb voluntat majoritària sense exclusions ni vetos.