Aquest article l’havia fet per publicar-se diumenge passat dia 27 en el meu espai setmanal a El Punt Avui; per motius que encara desconec, no es va publicar i malgrat ha passat el dia el publico aquí perquè malgrat l’esperpent de com va acabar l’assemblea, penso que encara té actualitat.

La Cup, ni gràcia ni gràcies

Un dels trets que sempre m’han semblat destacables dels israelians és que són capaços de sacrificar-se pel seu país. I és així que en aquest entorn tan desfavorable han estat capaços de passar d’una renda per càpita de 12.500 $us en el 1990 a 37.000 $us en el 2010 i des del 2003 han mantingut superàvits. Això no és producte de cap manà que els hagi caigut gratis, és el resultat d’un gran esforç i treball especialment en formació i en I+D. Aquesta setmana es publicava que més de 3.500 investigadors que estan arreu del món, volen anar a Israel a continuar la seva tasca investigadora, una prova més que són capaços d’atraure talent. Catalunya, per les nostres dimensions, si ens ho proposéssim, tindríem les mateixes oportunitats però per això caldria tenir una capacitat de sacrifici més alta i, sobre tot, governs que ens projectin en el futur amb una visió econòmica clara i enfocada en la llibertat econòmica, en la de l’empresa i en el mercat. Cap país del món ha incrementat la seva renda sense abans crear-la, és a dir; primer s’ha de crear la riquesa i després podem parlar de com s’ha de repartir. Els països que han capgirat aquest procés, han provocat un desastre econòmic i ràpidament s’han enfonsat en una greu pobresa. Veneçuela és el cas ben actual i més paradigmàtic per veure amb quina velocitat les polítiques equivocades evoquen a la misèria i molt sovint a la dictadura. Així doncs hem de ser curosos amb molts cants de sirena que amb una mística revolucionaria pretenen fer-nos creure que són capaços d’invertir la força de la gravetat. I hem de ser-ne vigilants perquè “l’espècia catalana” és la única que topa tantes vegades com és possible amb la mateixa pedra. No escarmenta ni amb les lliçons dels altres ni amb les pròpies, que l’història en ensenya. Geroge Orwell, tant en la Rebel·lió dels animals, com en 1984, va dibuixar perfectament aquestes societats i la importància que tenia la perversió del vocabulari per la seva causa. I quan escolto coses com: “pla de xoc”, ràpidament penso que és com “el ministeri de la veritat”, una frase en forma d’eslògan que serveix per vendre una idea que tot sovint és buida de contingut. Però, mai com ara, en el vocabulari polític de casa nostra s’han utilitzat tant sovint aquests eslògans.

Des del 27-S el nostra país està pendent de la CUP, perquè d’ells depèn que avui quatre mil persones reunits en assemblea, acceptin el que un milió sis-cents mil van votar democràticament en unes urnes. El fet per si sol ja és inversemblant, però hem estat tres mesos dedicant-els-hi una atenció mediàtica i política a qui fa bandera de ser “anti sistema” Fins i tot han estat molts els que els han tractat amb una delicadesa comparable amb la que es tracten els nen petits, rient-els-hi les gràcies i quan les seves rebequeries era excessives es justificava amb un: “ells són així” o “s’ha d’entendre com són”, dues característiques que em semblarien acceptables si no fos que han jugat amb el futur del nostre país i han aigualit, potser mort, les aspiracions del molts dels meus conciutadans. Així doncs, si avui l’assemblea cupaire surt que accepten la proposta que han negociat durant tres mesos, però ara no es fan seva, no els donaré pas les gràcies, perquè segurament ells s’han divertit molt i han tingut molta visibilitat en els medis, però l’estrès que han provocat a l’independentisme, i el deteriorament de la figura del President de Catalunya, és per recordar.

Ells poden ser antisistema i no els importin les Institucions, però la gran majoria d’aquest país les defensem i ens dol i ens ofèn, aquesta persecució a la persona. I si voten que no, no passa res; anirem a unes noves eleccions.

En quan el document que avui hauran de judicar els assemblearis, serà per posar-hi atenció més endavant, perquè em sembla que hi ha qüestions que s’hauran de clarificar fins a on estem disposats a cedir, si volem fer un país moderns i pròsper com deia el principi.