L’Anna Gabriel ho diu ben clar: “un govern liderat per ERC tindria el suport de la CUP” I avui a Catradio amb la Mònica, es feia uns embolics argumentals que arribava a defensar una cosa i la seva contraria. En el fons, i tal com ara ho hem vist, ens tenien ben enganyats perquè el “Qui” per la meitat de la CUP, era molt important. I ha estat aquesta ànima de “l’odi a Mas” la que ha guanyat, per molt poc, però ha guanyat. Som molts els enganyats, perquè som molts els que tot i no havent-los votat, tenim algun amic que al dir-nos que els votaria, ho veiem bé. Ara aquests amics i nosaltres hem quedat amb un pam de nas. Jordi Sánchez de l’ACN ha demanat perdó públicament per haver confiat amb la CUP, no per la seva inoperància durant aquests tres mesos, que també ho podria haver fet. La Carme Forcadell lamenta haver-se equivocat tant amb la CUP, dos exemples de la capacitat dels cupaires per enganyar-nos. Certament aquest fet em reafirma la meva tesi, que no he seguit, però que es demostra vertadera: aquells que presumeixen més radicalment d’algun cosa, és que amaguen debilitats. La CUP que tothom donava per fet, almenys pel què deien fins ara, que són radicalment independentistes i, si volen, més independentistes que la resta, són els únics que en el moment clau de la independència han fallat. I la seva superioritat moral els portava a dubtar de l’independentisme del President Mas, que, fins que no es demostri el contrari, és de les tres úniques persones que tenen una querella posada. Però, malgrat aquestes evidències, ells es permetien dir de qui dubtar i de qui no. I, a més, per reforçar el seu “odi a Mas” visceral hi afegien que és el President de les retallades i de la corrupció, la qual cosa demostra que la perfídia és colossal. Les retallades s’han produït i es produiran mentre siguem dependents i el President Mas ho ha dit: només amb la independència podrem fer polítiques socials; i en quan a la corrupció, el vici d’aquest país nostra és acusar a innocents i repetir-ho fins que algú s’ho cregui, és insuportable.

Ja sé que a ells no els importa, o per se sincer vull pensar que a una part d’ells, però les reaccions d’ahir alegrant-se de la CUP per haver dit no a Mas de tota l’extrema dreta, de l’espanyolismes més dur, fins i tot el franquisme, i els medis de comunicació espanyolistes espanyols i catalans,… els hauria de fer pensar. Personalment m’importa molt el què diuen fins el punt que em poden arribar a ferir. I no penso que ells siguin insensibles. També em preocupa molt la visió que la resta del món tenen ara de nosaltres i del nostre procés.

És cert que ja fa temps que havia desconnectat amb la CUP, i pensava que el millor era una noves eleccions, de la mateixa manera que he arribat a la conclusió que cap a la llibertat hi hem d’anar amb tothom, fins i tot amb la CUP, però sense deixar que siguin ells el que tibin de la corda. De fet, el seu comportament no ens deixa veure amb gens d’optimisme que fóssim capaços de fer una Constitució Catalana, si depenem dels seus vots. El seu model de país és tant anacrònic i del passat, que sobre els seus principis mai podríem fer una nació moderna i lliure. Em deia una vegada Josep Pallach, parlant del PSC-C quan era autogestionari, que a molts els costa sortir de la clandestinitat; a la CUP els costarà sortir de l’anticapitalisme, de l’anti europeisme, de l’anti euro, de l’anti OTAN, i de l’anti mercat lliure, si és que mai són capaços de fer-ho.

Mirant el març, el millor que podria passar seria que reeditessin els Junts pel Si, i ho diu un dels cent-mil voluntaris inscrits, però si les dinàmiques dels partits es posen pel davant de les necessitats del País, tampoc passa res sempre que les dues formacions: ERC i CDC, els seus aliats i els independents, no caiguin en una temptació fratricida. I a la nit de les eleccions, vistos els resultats, es podrà pactar si reprenem el procés o l’estacionem tot esperant temps millors. En el fons, si això passa, serà perquè la CUP l’ha avortat fins i tot abans de començar seriosament i perquè en el març els independentistes no n’haurem estat tants com necessitem. Així doncs, descartada ja la jugada de la CUP, ara la responsabilitat de què el procés no s’aturi i faci realitat tot allò que molts han somniat i somniem, és a les nostres mans votant-hi a favor. Com hem vist, els errors es paguen i aquesta vegada hem de ser més vigilants. L’odi a Mas, ja hem vist on ens porta, ara toca ser inclusius i assenyats, perquè hem de recuperar el nostres somnis, i l’admiració del món que ens mira, que no és poc.