Madremanya és un poble molt petit, que té una característica molt especial; es fa estimar. I no només l’estimem els que hi hem nascut, conec persones que ja sigui perquè de petits hi passaven els estius o perquè l’han conegut visitant-lo i han conegut a la seva gent, que se n’han enamorat. Quan era diputat, TV3 va voler fer-me una petita biografia i visitar els llocs que em van marcar més, i un d’ell va ser Madremanya. Recordo que van anar a gravar a primera hora d’una tarda d’estiu, i els amics de TV3 quedaven fascinats del gran silenci.

Però Madremanya té una història oculta i malauradament és oculta no perquè no els hi agradi que se sàpiga, sinó perquè la gent de Madremanya és gent del camp i fan les coses més sublims, amb una gran senzillesa. D’entrada és un poble on tothom és amic, i quan dic amic, ho dic amb tota l’extensió de la paraula. Una anècdota que descriu el tarannà de la seva gent. Fa seixanta anys que en vaig marxar i deu fer tres anys anant amb moto a la font picant vaig tenir una averia amb la moto just on en diuen els Quatre Camins; era migdia i allà hi ha dues cases de dos germans, i companys meus d’infantesa. Van sortir a ajudar-me i al veure que no podíem arreglar-ho vaig demanar assistència a l’assegurança i tenia que esperar que la tarda vingués un vehicle a carregar la moto i portar-la al taller a Girona. Ràpidament la família de l’Esteve em van convidar a dinar i vaig compartir la seva taula amb tota la família. Això és Madremanya.

I quina història tenen oculta? És la història de la Guerra civil, que és una història exemplar. A Can Marquès hi havia entre altres, tres capellans amagats, un dels quals era el Doctor Jaume Marquès i Casanovas, i un altre capellà familiar seu, es va treure la sotana, es va deixar bigoti, i durant tota la guerra va treballar al camp, sense cap problema.

El Comitè d’Orriols, que tenia informació que a Madremanya hi havien alguns capellans amagats, van anar varies vegades a parlar amb el Comitè de Madremanya, exigint-els-hi que actuessin. Una nit reunits els dos comitès a Can Genis, la tensió va pujar molt i en Joan Camó i l’Enric Perico, del comitè de Madremanya, van posar una pistola sobre la taula i cridant els hi van dir; aquí no es toca a ningú i si alguna vegada s’ha de fer ho farem nosaltres, no cal que vingueu més perquè us esperarem a trets. De fet, durant unes nits van fer guàrdia als Quatre Camins, per si tornaven. No cal dir que tan en Camó com en Perico, eren homes de pau i l’excitació que mostraven era per dissuadir als intrusos.

L’alcalde Joan Camó, quan va començar la guerra va comprar un rellotge a Can Fabra de Girona, i el va fer posar a l’Església i va fer que les campanes grosses fossin les que marquessin els quarts i les hores. I quan hi van anar a requisar les campanes, l’alcalde s’hi va negar en rodó perquè els tocs horaris eren els que marcaven la vida del poble i especialment a la gent que treballava en el camp. També tocaven a mort, o avisaven quan hi havia peix, o si era necessari tocaven a foc, i ja passada la guerra també tocaven a missa, a bateig… Així doncs, les campanes, han estat, i són encara, una font d’informació i d’organització social important.

Seria molt recomanable que molta gent que avui detesta els batecs de les campanes, entenguessin la transcendència històrica i social que tenen. I de la mateixa manera que molts pobles i ciutats se senten orgullosos de tot el seu patrimoni, també se’n sentin del seu patrimoni sonor del campanar.

Ah! i durant la guerra, l’Ajuntament cada setmana matava un porc i un xai i cada quinze dies un vedell, carn que repartien a tot el poble.

Com voleu que no estimem a un poble i a una gent així?