La història de l’Ada Colau, és la història de tots aquests polítics i grups polítics que s’han mogut en la utopia del sentimentalisme, fent-ne causa suprema del seu ideari ideològic. Le societats humanes es mouen entre el fil prim que separa la seducció amb el de l’engany. Des del moment que la política és paraula, la conjunció entre paraula i seducció es torna un potent focus d’atracció superant la mateixa ideologia i el racionalisme; i el populisme és transforma en el govern de les emocions socials. I les emocions tenen un gran potencial per transformar l’espai públic de la política. La societat d’avui es vincula més per allò que s’odia i amb allò que fa por, que no pas en allò que es proposa, i és així com la política de plató que s’utilitza com a substitutiu del debat parlamentari, podem veure com els missatges hi ha poc component ideològic i de propostes de futur, sinó que són proclames per reforçar la tírria i la por cap a l’adversari.

En l’època de l’activisme polític d’Ada Colau, va utilitzar magistralment les emocions, la por i la quimera, com arguments força de tot el seu combat polític saben que molta gent desesperada només confia amb aquells que, com el populisme, prometen allò que no poden donar. El problema dels populismes és quan assumeixen la responsabilitat i el poder, que han de transformar les seves emocions pel racionalisme.

Els primer dies d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, encara amb la inèrcia del seu passat, va tenir algunes intervencions sorprenents i d’un populisme rellevant; recordem quan va anar a reunir-se amb els vaguistes de Telefònica posant-se la seva samarreta i demanant a l’empresa que arribi en un acord amb els vaguistes? Aquesta acció, i alguna de desnonaments, van acabar ràpidament perquè ben aviat va veure que el poder té molt més d’actuacions racionals que no pas d’emocionals. I aquell veto que va exigir públicament a l’alcalde en funcions Xavier Trias, perquè no signés un conveni amb Telefònica, només el va poder mantenir uns dies puix que poc després el signava tal com estava previst.

La Colau activista, a més de Telefònica, anava en contra del Mobile World Congess, contra el turisme, i ha decretat una moratòria a fer més hotels, contra els creuers, era tolerant amb els manters i amb els okupes, anava contra l’apertura de les botigues els diumenges d’estiu,… i ha arribat el moment de la racionalitat i mantenir els seus criteris d’activista, li ha estat impossible.

Per primera vegada durant el congrés del MWC hi ha vaga de metro, un fet impresentable i reprovable, i ha provocat un colossal embús a la Ciutat, fins el punt que el Conseller delegat de GSMA organitzador de l’esdeveniment, John Hoffman, ha mostrat el seu gran disgust i no ha acudit en el passeig inaugural amb les autoritats, com a protesta. En aquest cas, l’alcaldessa Colau ha fet com hauria fet tots els responsables polítics racionals, no sucumbir a un xantatge. Però ella pensava que amb el seu historial, convenceria als vaguistes; i no ha estat així. La dinàmica dels vaguistes no entenen de racionalitat, ni d’oportunitat ni de proporcionalitat, mani la Colau o mani en Trias.

L’egoisme i la insolidaritat dels sindicats convocants de la vaga és impressionant; segresten a tota una ciutat i malmenen la seva imatge per interessos particulars, treballador que cobren una mitjana de 32.000 € l’any d’una empresa deficitària i que tots els ciutadans, perjudicats, paguem el seu dèficit. Ara només espero que l’Alcaldessa es mantingui en l’oferta generosa que va fer i els vaguistes no van acceptar, perquè no seria una bona senyat que es cedís davant cap xantatge.

Em sap greu per la imatge que ha mostrat a tot el món Catalunya i per les incomoditats que hagin pogut tenir els usuaris del metro, just en un any que havíem inaugurat la L9, que és un prodigi de la tecnologia, però ens hem de congratular que ara ja l’Alcaldessa ha entès la importància d’aquest congrés i els quantiosos beneficis que reporta, i que els sindicats són egoistes.