Ho haig de dir encara que no sigui políticament correcte, però com veig la deriva de la política catalana em sembla honest dir-ho; no m’agrada l’enaltiment excessiu de l’assemblearisme tampoc aquest retorn al “basquistis” de la ma d’Arnaldo Otegi. Vull un país independent perquè vull ser normal, cosa que ara mateix no m’hi sento. De fet, en el fons, mai m’hi he sentit perquè sempre he viscut en una contradicció. Quan em van fer jurar bandera, vaig restar callat i en el moment que em passaven la “roja i gualda” per la cara, i portava a la cartera un retall de senyera. Sentia i he sentit tanta indiferència a la bandera espanyola com sentiment sento a la catalana. Per mi no era un menysteniment, era simplement que la veia com podia veure qualsevol bandera de qualsevol altre país que no sigui el meu. Així doncs, vull un país normal per ser un ciutadà normal, en un país d’excel·lència. Sí, sóc exigent pel nostre futur. I ho sóc perquè ho hem de ser si volem fer un país rellevant. I és per això que no ens en podem callar cap.

Pretendre fer una constitució assembleària pel nou país, em sembla un gran error. Recordo allò que diuen; un camell és un cavall fet per consens. I jo vull que si hem de fer un cavall, no em venguin un camell. De fet, ja hi ha algunes preferències que s’haurien d’estudiar més profundament. Sembla que els autors d’aquesta iniciativa és miren el món amb un bonisme irreal. Per exemple, té més predicament social defensar que a la Catalunya independent no hi hagi exèrcit, amb l’excusa de què no tenim enemics, que defensar-lo. Fins i tot, en aquest sentit, el President Carles Puigdemont, és de la corda del bonisme. Com la defensa d’un país és imprescindible, els que defensen aquesta posició ens haurien de dir si pensen dipositar la responsabilitat de la nostra defensa a altri, i ens haurien de dir que són i si aquest benefactors hi està disposat i a canvi de què. Aquest és un exemple clar que per fer una constitució requereix molta reflexió.

La segona tendència actual que es pretén fer interessadament és aquest “maridatge” entre Arnaldo Otegi i l’esquerra abertzale, amb el procés català que estem vivint. De fet, és tant perillós que si s’aprofundeix massa serà letal pels nostres interessos. Per primera vegada el nostre procés era propi i no s’emmirallava amb ningú, fins el punt que a Euskadi els incomodava. Així doncs, totes aquestes mostres excessives de confluència de part de l’esquerra, que no tenen res a veure amb el gruix de la nostra societat, faríem un mal favor a la causa si ho presentéssim com de tots els catalans i no ens en desmarquéssim.

Separo aquí les circumstàncies personal d’Otegi i del seu empresonament, que no valoro ara; però aquesta mística, quan es tracta del nostra país, tampoc en ha d’influenciar per fer-ne una anàlisi freda. Catalunya no pot confondre’s amb el líder abertzale i em el seu pensament. La nostra via política i econòmica és molt lluny de la que alguns aspirem assolir.

Si entre tots hem fet el recorregut que hem fet aquests anys sens l ‘abertzale, hem de procurar i defensar fer la resta també sens interferències i per això cal dir; amb Arnaldo Otegi? No gràcies.