El gran fracàs de la política espanyola
27 abril 2016 per Esteve Vilanova
S’ha acabat aquest joc d’estratègia dolent que el grup dels quatre han sotmès a Espanya des del 20 de desembre de l’any passat, i hem arribat fins aquí sense que s’hagin pogut posar d’acord amb la formació d’un govern. És cert que els resultats dels comicis varen ser diabòlics pels que estaven acostumats a un bipartidisme de quaranta anys, i també ho han estat pels nous actors que ràpidament s’han apropiat dels mètodes de fer política de sempre. Avui, tothom busca culpables com si no fossin tots ells els culpables. Però tinc la sospita que malgrat la magnitud del fracàs, cadascun dels quatre individualment veu com a culpables els altres, i d’aquesta manera segur que no rectificaran. I ho advertia clarament el geni Albert Einstein: “si tornes a fer el mateix, no esperis resultats diferents”. I avui tots els quatre líders s’han afanyat a dir que es tornarien a presentar. És a dir, i seguin el físic savi, tornarem a tenir el mateix resultat; per tant, el futur, més a menys, ja el coneixem.
Què o qui pot fer variar el resultat? Donant per segur que els resultats de les votacions seran molt semblants i que el grup dels quatre que han fracassat tornaran a ser els finalistes, només una pressió exterior potentíssima pot forçar una coalició capaç de formar un govern. La incapacitat dels quatre a estendre les complicitats necessàries per arribat a acords, ha estat un dels elements més crítics que els han portat el fracàs i no sembla que tinguin voluntat d’esmena, més encara quan tenim a les portes una nova campanya que, contràriament el què seria necessari, l’objectiu de cada líder és criticar acarnissadament als adversari més que proposar el seu programa de govern. És en aquest comportament primari com hem d’entendre l’exabrupte que Pedro Sánchez va dedicar a Mariano Rajoy en el cara a cara: “Usted no es un político decente”. Just en aquest moment el líder socialista va dinamitar qualsevol pont de diàleg post electoral. Hem hagut d’arribar fins el fracàs perquè Pedro Sánchez digués públicament que va cometre un error i demanés excuses. Però durant aquest temps de negociacions Sánchez ha estat diverses vegades preguntat si es penedia d’aquella acusació, i sempre deia que no. Potser un canvi d’estratègia per aquesta segona campanya vist el seu fracàs? Pot ser, I si és així, encara que sigui tard ben arribada la rectificació.
I per on poden venir les pressions? És clar que les fortes vindran de fora de la política. Sí els resultats són més a menys els mateixos i passat un cert temps no es posen d’acord, començaran els poders econòmics a fer pressió, també de l’UE i els creditors. No ens enganyem ni oblidem, ens agradi o no; un país endeutat té límits en la seva independència i per tant aquests poders tindran molt a dir. És per això que avui podem estar pràcticament segurs que passades les eleccions, siguin quin siguin els resultats, hi haurà govern.
Durant la campanya passada i el temps post electoral de les negociacions, ningú parlava de projecte de govern, i aquesta incertesa juntament amb la llarga temporada de govern en funcions, és inevitable que afecti a l’economia. Però ni aquest efecte, ha vençut la rigidesa dels quatre, tot i que sovint es presenten com a grans patriotes espanyols.
El vell dilema entre efectivitat i democràcia, entre demos i cratos, ressorgeix amb força en els moments més crítics. ( Daniel Innerarity)