La premsa, i tota la informació, s’entesta a culpar en exclusiva de tota aquesta femta que ha supurat del despatx del Ministre Jorge Fernández Díaz, al ministre i ho entenc, perquè el fet és molt greu però hi ha un altre personatge sinistre que encara em neguiteja molt més; Daniel de Alfonso. Penso que del Ministre tots teníem ja descomptat qualsevol barbaritat que es pugui descobrir, almenys humilment pel que fa a mi, no em sorprèn res d’ell, fins i tot asseguro que tot el que puguem anar descobrint augmentarà el meu concepte pèrfid d’ell. Però si analitzem el Currículum del Cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, veurem una variant que per mi és molt més greu; aprofita el seu càrrec que li va atorgar el Parlament de Catalunya per lluitar contra la corrupció, per col·laborar a destruir polítics catalans independentistes. Va posar pel davant i amb tot el seu esforç, l’esser espanyol ( diria més precís espanyolista unionista) que el de complir amb el mandat que tenia del Parlament. En el fons, com a catalans tenim tot el dret de sentir-nos traïts per aquest Magistrat. I el que encara fa més greu la seva actitud és amb quina lleugeresa comenta o insinua al ministre allò que “ li ha arribat” de líders adversaris. Li ha arribat que Xavier Trias tenia un compte a Suïssa, li ha arribat que Artur Mas tenia una filla secreta que viu a Madrid i que la Generalitat li pagava 3.000 € el mes… etc. Amb quina facilitat i impunitat un alt càrrec català difama amb insinuacions a polítics catalans! No es greu això? I també hem sabut que “treballava” per provocar el relleu d’Artur Mas i la seva cúpula de CDC, per un “més dels nostres” aprofitant l’ambició política, de Germà Gordó amb l’avall de Ramón Espadaler i alguns insignes empresaris catalans. Haig de dir que amb Germà Gordó, no l’he conegut mai personalment, només hi he parlar per telèfon per “negociar” una aportació a CDC quan jo era diputat i militant, i sempre m’ha intrigat la seva mirada i el seu posat i sempre havia pensat que eren apriorismes meus, malgrat un bon amic meu que el coneix prou bé, em deia que no anava desencaminat. Ara, per desgracia, ho hem comprovat.

A banda del què més pugui anar sortint, tenim prou informació per adonar-nos de la fortalesa de les conviccions del President Mas, que ens ha portat fins aquí vencent una infinitat de poderosíssims poders fàctics. De Alfonso no anava errat quan veia que el líder imprescindible de tot aquest procés era Artur Mas i CDC. I els poder fàctics que durant alguns anys tenien a CDC i UDC al seu servei, no li han perdonat mai que s’emancipés de tot el passat i, escoltant al poble, “deixes anar amarres” i emprengués la singladura cap Ítaca.

La diferència entre Fernández Dias i De Alfonso, és que el primer utilitzava tot el seu poder i les cloaques i la premsa amiga, per ser fidel al seu compromís i pot ser repugnant les formes, però no és un traïdor als que l’hi han posat i els pot mirar a la cara sense avergonyir-se’n, mentre que De Alfonso, només pot estar orgullós de ser espanyol, no del seu compromís amb el mandat que li va donar el Parlament de Catalunya ni mirar-los a la cara.