Quan el 10 de novembre del 1989 la multitud d’Alemanya de l’Est va agafar per assaltament el mur de Berlín i va començar l’esfondrament provocant un dels canvis més radicals de l’statu quomantingut des del final de la Segona Guerra Mundial; es va començar a publicar un seguit d’articles i d’assajos albirant com seria el món una vegada fracassat el comunisme i sense la bipolaritat dels dos mons que competien en la guerra freda. I un dels primers a fer-se un lloc en la munió d’analistes del nou futur va ser Francis Fukuyama, amb una conferència i més tard amb el llibre La fi de la història i el darrer home, publicat el 1992, en què sostenia que no era possible “millorar la idea de la democràcia lliberal” i la recolzava en tres principis bàsics: disposar d’una economia de lliure mercat, tenir un govern representatiu, i mantenir els drets jurídics, i citava el “fi de la història” que postulava Hegel i que era lliberal, contraposant-lo amb el de Marx, que era la societat comunista. Per ell entràvem en una era on l’estalvi de la despesa militar (dividend de la pau) facilitaria un gran desenvolupament econòmic i democràtic mundial. Després, el va seguir Samuel P. Huntington amb el seu famós assaig El xoc de civilitzacions, publicat el 1997, en què assenyalava que desapareguts els enfrontaments per les ideologies, ens encaminàvem cap al xoc de civilitzacions sostinguda per la revitalització de les religions. No cal dir que la polèmica generada per Huntington va ser descomunal, potser més que la de Fukuyama, perquè Occident encara veu les religions com un valor individual i íntim, sense acceptar que algunes religions el que cerquen és una societat teocràtica regida per codis religiosos de l’edat mitjana. I el 2003 Robert Kagan, un neocon assessor de George Bush, va publicar el seu assaig Poder i debilitat, en el qual fa un repàs de les preses de posició d’Europa i dels EUA en el nou ordre mundial. Els dos darrers assajos ja apuntaven que, contràriament el que s’esperava de la baixada de tensions militars amb l’esfondrament del comunisme, naixia un nou ordre molt més complex i multipolar, i ben aviat s’esvaí aquell somni del “dividend de la pau” per entrar de ple en una època multiconflictiva que ja molts l’anomenen una mena de Tercera Guerra Mundial. No cal dir que els costos per la seguretat i la protecció amb el fenomen del terrorisme globalitzat, a més de les accions militars per atacar-lo als seus països, i el fenomen dels refugiats, han esvaït qualsevol somni de reduir els pressupostos de defensa de qualsevol país.

Com a conseqüència d’aquesta conflictivitat i aquest nivell de perill que requereix vigilàncies ostensibles i sostenibles per la seguretat, així com dels periòdics atemptats que es van produint, la seguretat ha passat a ser una de les preocupacions socials més importants, fet que provoca que cada vegada s’admira més els polítics que ofereixen polítiques dures sovint justificades per un patriotisme xenòfob, populista i militarista. Aquest nou fenomen, molt perillós, el veiem fins i tot en ple cor d’Europa, i per descomptat en aquesta indissimulada estratègia de Rússia i de la Xina, d’erigir-se en una potència militar amb fortes mesures d’influència d’aliats que recorda perfectament les divisions del temps de la guerra freda.

El discurs d’una part de la societat catalana que pensa en una Catalunya independent i sense el cost d’un l’exèrcit, és no tenir ni idea del món en què vivim ni del valor de les aliances amb aliats, precisament en aquest moments d’alta conflictivitat. És cert que socialment es fa difícil haver de triar entre més canons o més mantega, com deia Samuelson, però hi ha debats que no es poden fer amb el cor i s’han de fer amb el cap. Dir que el dividend de la pau que s’estalviaria una Catalunya sense exèrcit podria anar a ensenyament i a investigació és un argument sentimental en què tots estem d’acord, però davant de la realitat, la responsabilitat de l’evidència, s’ha d’imposar el cap.