Alguna vegada he pensat, què hauria passat si la transició s’hagués fet amb els polítics d’ara? De tots els líders que vaig conèixer a les hores, l’únic que el pas del temps l’ha fet més consistent fou Josep Pallach, clar que al morir prematurament algú em pot dir que no sabem què hagués fet. Però una persona amb un grau d’honestedat comparable, que també vaig conèixer, fou Heribert Barrera, i va saber mantenir la seva dignitat prou bé. I si canviem els polítics d’ara i el situem en la tessitura del 1978? El primer que em ve al cap és que la transició tal com es va fer, no hauria estat possible, per dues raons: la primera perquè pel que podem veure Mariano Rajoy no és Adolfo Suárez, mai de la vida Rajoy hauria traït las Leyes Fundamentales del Movimiento franquista i Josep Tarradellas no hauria vingut i tampoc hauria tingut el valor de legalitzar el Partit Comunista un Dijous Sant. Ja només amb aquestes dues evidències, la transició a Espanya hauria estat impossible.

El 23-F va triomfar, encara que aparentment i de cara a l’exterior convingui dir que no. Hauria estat massa costós anar per aquestes cancelleries de països democràtics com a portaveus d’un govern sortit d’un cop d’estat militar, però els seus efectes han estat devastadors per nosaltres. Les esperances de la transició es varen esfumar i els partits majoritaris espanyolistes davant del Rei varen reconduït-la amb l’evidència més clara de la centralitzadora LOAPA. Ara, ja no ens queda més esperança que assolir la independència o restar cada vegada més sotmesos a la voracitat centrípeta d’una Espanya malalta del virus d’una història colonialista fracassada. No hi podem fer rès més, ja tot depèn de nosaltres.