Em costa molt fer aquest escrit perquè sé d’antuvi que no podré aportar res més del què s’ha dit d’en Salvador, i dit per gent molt significada, però venço les reticències per una força interior d’expressar més uns sentiments que no pas un recorregut biogràfic d’un home exemplar i excepcional.

Per mi, personalment, en Salvador va ser sempre un mestre i un referent amb tota l’extensió de la paraula. Segurament ha estat una de les poques persones que he conegut, juntament amb en Josep Pallach, que més vegades he pensat amb ells interpel·lant-me davant d’una situació per escatir quina podria ser la seva valoració. Sabia que el seu judici era sempre encertat i argumentat i dit amb la senzillesa dels grans mestres.

Al venir a viure jo a Girona, vaig tenir menys oportunitat de fer grans xarrades, però sempre que ens veiem aprofitàvem el poc temps per parlar, i ell m’encoratjava a seguir escrivint “ de la forma valenta que ho fas” sempre em deia.

La Providència va voler que abans de morir sabés que ja tenim data i pregunta, i aquest fet comentat amb el seu fill Salvador i amb la seva vídua, Carme Bover, juntament amb un passeig pel jardí i contemplar la bellesa de les flors poca estona abans de morir, demostren com les grans persones mantenen la tranquil·litat d’esperit i la joia de viure fins el darrer moment.

“Gràcies, Senyor, per tota aquesta vida” comença la seva poesia “Gràcies”. Jo humilment et diré Gràcies, Salvador, per tota aquesta vida. Nosaltres serem fidels al teu mestratge.