Tinc la impressió que caminem cap un règim polític autoritari com pot ser la Rússia de Putin o la Turquia d’Erdogan. Ja sé que no agrada massa que es digui això però suaument, lentament, el Govern Rajoy ha fet moltes passes cap aquest sistema polític pervers. És l’estratègia que hom diu qu es necessita per bullir una granota, o també em recorda una experiència personal de quan un familiar anava a rehabilitació, els processos lents nomes un s’adona mirava enrere, podia veure’n l’avanç. Caminar cap aquesta mena de règims un país dins de l’UE semblaria impossible, però fet lentament, ja es veu que és possible. També pensava que seria impossible que un exèrcit de l’OTAN fes el què fa el de Turquia, i també és possible. Durant molts anys vàrem pensar que era impossible una economia de mercat en un règim totalitari, i a Xina ens ha ensenyat que és perfectament compatible i a més, com és només una economia de mercat però no és una economia liberal, la manca de drets i d’escrúpols, veiem com els països que més creixen són els que compatibilitzen una dictadura amb l’obertura econòmica. És un canvi que juntament amb la mundialització ha trastocat i penalitzat els països democràtics i amb economies liberals.

Des de fa uns anys, Espanya hem vist com realment Montesquieu s’ha mort, tal com anunciava content Alfonso Guerra. La imbricació entre els tres poders a Espanya que haurien de ser independents, és total. Nosaltres de vegades ens agafem amb massa alegria aquelles paraules que tots hem sentit del “fiscal que ho afina” que la “policia fa informes” o de canvis de jutges per posar-ne d’amics. Però si ho mirem en perspectiva, veurem a quin nivell hem arribat. Tots els poders espanyols han fet com aquell vídeo que fa pocs dies vaig rebre en el que dues files de gent ajupides davant d’un toro, així que aquest es despistava avançaven i quan mirava s’aturaven, però mai més anaven enrere.

I per cloure el poder necessari per “erdogonitzar” el país, faltava els medis de comunicació: diaris, ràdios i televisions. Com en aquest país, els media són a mans de pocs grup, ha estat una operació fàcil. Fa uns pocs anys van començar en canviar els directors de: El País, El Mundo, La Vanguardia,… i seguidament tots ells han fet una purga dels col·laboradors que no seguien els nous “principis editorials”. La llista és molt llarga i estalvio detallar-los. Paral·lelament les televisions espanyoles han “unificat” la seva línia editorial i avui fins i tot La Sexta, que era un “rar avis” dins del grup que Planeta ( amb Onda cero, Antena 3 i La Razón) s’han alineat. Només cal que mirem què era La Vanguardia o El Periódico fa uns tres anys, i ara. No tenen res a veure ni els seus editorials ni els seus col·laboradors.

Espanya, que segueix sent un país invertebrat, hem vist com la corrupció no penalitza, o penalitza poc, si compleixes dues condicions: atiar el nacionalisme espanyol i atacar a Catalunya. De fet han estat els dos eixos força que ha fet servir el PP per guanyar eleccions a Espanya. Cap més potent que aquest. Com molts d’ells són descendents del pensament de Gonzalo Fernández de la Mora, un ministre franquista, que va escriure l’assaig “El crepúsculo de las ideologies”, s’entén que no hagin abraçat obertament cap ideologia més que el nacionalisme espanyol extrem i l’anticatalanista. Ahir ho vam veure en la parada militar a Madrid.

En el debat sobre Catalunya que va fer Mariano Rajoy per anunciar al món que iniciava el procés de l’article 155 de la Constitució, vam veure com el Govern no es movia d’aquests dos plans i també el PSOE i C’s. Els socialistes volen fer un seguiment tou aparentment pensant en com quedarà tacada la seva història, i els Ciutadans, com molt bé va dir el diputat Carles Campuzano, fent un discurs que semblava de la nova Falange. Per cert, no entenc que la Presidenta del Congrés Ana Pastor, li demanés retirar aquestes paraules, i tampoc entenc com la negativa del diputat català no fos per dir-li que, encara que sembli mentida, la Falange és legal a Espanya.

Aquest replegament democràtic amb tots els poder alineats a la causa, tampoc és prou per mantenir l’Espanya unida, els cal tenir la força explícita com vam veure el dia 1-O i la implícita com quan ens diu la ministre de defensa o el Cap d’Estat Major de la Defensa: “El ejército se prepara para cualquier contingència”. Quan la unitat de tot un país s’ha de fer amb la Policia Nacional, amb la militar Guardia Civil, i amb l’exèrcit repartint estopa com hem vist, no és sostenible en el temps o els valors de l’UE es destruirant.