Al·lucino en colors amb tot el que està passant a l’entorn amb el President Tarradellas. El problema meu és que els anys que tinc i encara, per sort, conservar la memòria, no em permeten acceptar les “fake news” i molt menys l’intent de reescriure la història. En les acaballes del franquisme, els que estaven més o menys organitzats en partits polítics i institucions, la figura de Josep Tarradellas quedava lluny, i fins i tot les seves dèries i fòbies il·lustrades en les seves cartes enviades des de l’exili criticant a tot allò que no podia controlar com l’Abadia de Montserrat, Òmnium Cultural, i a uns quants polítics, el feien una mica esperpèntic fins el punt que en la “resistència” interior durant molt de temps no se’l veia alternativa. Recordo que durant els moments més àlgids, dels polítics més rellevant catalans només Josep Pallach el defensava com a President per ser la continuació de la Generalitat republicana. Suposo que algun dia algú en farà una història crítica sense desmerèixer els seus mèrits, però, per favor, sense el culte reverencial a la persona.

L’espanyolisme més extrem com Ciutadans, s’apropia de la seva persona i això em demostra que el seu missatge no ha estat netament clar, i té cares que s’apropien fins i tot als neofalangistes. De fet, una de les contradiccions més evidents és que un republicà accepti un marquesat del monarca espanyol. Camp més president català hauria estat capaç d’acceptar-lo.