Per segon cop, i espero que serà el darrer, haig de tornar a parlar d’un article de Josep López de Lerma que publica al Diari de Girona. Aquesta vegada el del passat dia 18 amb el títol: Haurien d’anar a picar pedra. La primera vegada va ser per contestar-ne un en què afirmava que el nou Estatut que fèiem al Parlament ens apropava a Corea del Nord.

El seu nivell de registre amb l’abundància d’adjectius qualificatius despectius, posats un rere l’altre, és d’un article que sembla sortit d’un estat de mala bava reprimida i que de cop s’ha esbravat. Però deixant l’estil, que és propi de cadascú, com a persona “abduïda”, en paraules del fiscal Maza, m’he sentit interpel·lat. Ens diu: “La majoria de les primeres espases del relat mentider, hipòcrita, fals, insidiós, arter, fariseu i fal·laciós que ens han portat al 155 són candidats.” Després d’exhaurir el diccionari de sinònims, el que no li agrada és que tornin a ser “candidats” i ens podem imaginar com es deu haver posat en comprovar amb les recents enquestes que els tornarem a votar! Almenys ens deixa clar quan diu que “aquest circ continuarà mentre les urnes no ens treguin del damunt tots aquests pocavergonyes que s’han carregat Catalunya i que a picar pedra haurien d’anar per mentiders i enganyababaus”, que respecta els resultats de les eleccions democràtiques, que llastimosament per ell, els “babaus” també votem i el nostre vot val igual que un d’espanyolista.

Després de carregar-se tota la premsa que no li agrada perquè diu que està al servei de l’independentisme, segueix el seu article amb la conclusió següent: “Hem estat víctimes d’una gran i ben planificada estafa, els autors de la qual han estat el PDeCAT, ERC, les CUP, Òmnium Cultural i l’ANC.” Més endavant, amb un to burlesc que suposo que demostra més la bilis amb què l’ha escrit que no pas la caritat cristiana, comenta “la confessió de la majorette Carme Forcadell a la seu del Tribunal Suprem”. En cap cas diu que és la presidenta del Parlament de Catalunya, ni que la justícia espanyola l’acusa amb penes de trenta anys de presó. Diu una cosa que comparteixo: ha “descobert l’Estat i el seu poder coercitiu”.

Mai m’hauria pensat que l’Espanya d’avui fes ús del nivell de violència vergonyós i que ha vist tot el món. Ni la capacitat de rebregar les lleis per fer-les compatibles amb els seus objectius. És cert que ho hem descobert ara perquè teníem d’ells un concepte més elevat. I és clar, com no podia ser menys, pontifica que: “són uns mediocres que mai faran res de bo” i acaba amb una frase despectiva cap al nostre president a l’exili: “I en Puigfugit demana que el votin, el molt carallot! Això és Catalunya.”

Haig de dir que l’estil dels insults que utilitza l’autor no és molt propi de Catalunya, més aviat és una excepció, però sí que és molt corrent a tots els mitjans de comunicació de Madrid.

Catalunya és un país de gent que se sent lliure i que vol ser lliure, i sempre amb el poder de les vies democràtiques i pacífiques. I quan tens davant un Estat capaç d’utilitzar tota la violència, quan la casa reial, el govern i els partits espanyolistes fan mobbing perquè les empreses marxin de Catalunya, quan t’intervenen les finances i tota la política, quan et ridiculitzen i et volen humiliar, tenim el dret i l’obligació de treballar per alliberar-nos-en.

Sense donar-nos mai dades, els espanyolistes fan campanya malparlant de l’economia i inventant-se una fractura social, fins i tot que hem entrat en recessió i que l’atur s’incrementa per culpa del procés, i la millor manera de rebatre-ho és amb dades. Amb xifres d’octubre: turismes matriculats +7,1%, afiliacions a la SS + 3,6%; demanda elèctrica + 1,3%; turisme + 3,5%; contractes indefinits + 13,5%; passatgers a l’aeroport + 4,9%; vendes industrials + 5,3%. I amb dades de l’any: tràfic del port +35,5% i moviment de contenidors +26.5%

Malgrat els boicots, els mobbings empresarials, les campanyes de desprestigi, el país segueix picant pedra perquè Catalunya és això, un país tossudament alçat.