Tal dia com avui de fa 41 anys, una mica passades les vuit del matí em truca el telèfon del meu despatx i era l’enyorat Joan Paredes; i amb veu compungida em diu que en Josep Pallach s’havia mort. Vaig quedar glaçat. No sabia què dir. Feia tant poc que s’havia acabat el Congrés del PSC-R ! La fatal notícia era inapel·lable per més odiosa que fos. En Xavier Rocha, nascut a Madrid i que havia estat Notari a l’Escala i militant del Reagrupament dels del 1975, va formar part de la comissió amb el PSC-C per la unificació i que en sortiria el PSC-PSOE.

Va ocupar uns càrrecs en el nou partit i el novembre del 1986 sent diputat a Madrid, anuncià que dimitia i es donava de baixa de militància per l’actitud del PSOE arran de la LOAPA.

Uns anys de la mort de Josep Pallach, Xavier Rocha, que havia estat molt pròxim a ell durant el darrer Congrés, va declarar que havia mort per un gran disgust i és que en aquell Congrés, el seu amic i dirigent del SPD alemany Han Matthöfer, que hi era en representació dels socialistes alemanys, li va fer saber que el PSC-R no seria mai reconegut en la II Internacional si no era a través del PSOE. És a dir, tancava la porta a un reconeixement internacional com a partit català. Pallach sempre havia sostingut de mantenir bones relacions amb el PSOE però de tu a tu, sense dependències.

La història de després ja la coneixem i encara alguns pensaven de bona fe, poder tenir incidència militant en el nou partit, però X. Rocha, aviat va veure quina deriva tindria el PSOE, una deriva que avui, amb el 155, ens ho torna a recordar.

Així doncs, avui fa 41 anys que Catalunya perdia a un gran líder polític, un líder estadista que molt sovint s’avançava a la resta de polítics assumint un cost important. La seva mort, com la de Ramón Trias Fargas, han deixat un buit intel·lectual i humà en la política catalana, irreparable.