A Catalunya els efectes devastadors del procés són ben eloqüents; han fet miques el PSC de sempre i l’han transformat en un apèndix de l’espanyolisme més dur. Ha fet desaparèixer UDC implosionada per les seves contradiccions. El PP pràcticament ha desaparegut a Catalunya, passat a la paperera de la història, amb una irrellevància política vergonyant. La premsa catalana i els articulistes, també n’ha viscut els efectes amb dos alineaments clars: els unionistes i els republicans. Si bé els efectes més destructius els estan patint les més altres institucions espanyoles. Si comencem per la monarquia quan el tres d’octubre va trencar la seva posició constitucional de neutralitat, i va fer política, i ara agreujada en la participació a Davos i el seu discurs “polític” que el professor de Dret Constitucions Javier Pérez Royo el comparava només amb el propis de les monarquies àrabs i en cap cas d’una monarquia constitucional. De fet, el mateix professor posava exemples com que seria inversemblant que la Reina Isabel II de la Gran Bretanya hi participés, i és normal que hi vagi el príncep hereu de l’Aràbia Saudí o el Rei de Abdalá de Jordània. La constant utilització, sovint amb una mena de frau de llei, del TC per part del Govern, ha provocat un desgast i descrèdit de la Institució molt important, i la darrera rebolcada va ser la d’ahir quan el Consell d’Estat va emetre un informe negatiu perquè el Govern espanyol acudís al TC per aturar la investidura del President Carles Puigdemón. I aquesta destrossa encara podria ser més important si el Govern no fa cas del dictamen i acudeix al TC arriscant-se a què no l’admeti a tràmit, o, si ho fes, el TC li suposaria un cost molt important a la seva poca independència.

Un altre front de deteriorament és el judicial amb els autos per confirmar la detenció, sense judici, del VP Oriol Junqueras, el Conseller Forn, i els Jordi’s, o els canvis de guió pel què fa a petició d’extradició dels exiliats a Bèlgica. Tot fa pensar que estem davant d’un llarg procés legal, que arribarà als tribunals internacional.

I és que el resum de tot el va dir l’Ernest Maragall quan va manifestar que: “l’Estat no sap guanyar, només sap vèncer” Jo hi afegiria que no sap ni guanyar, ni perdre ni negociar. I així els va.