El president Pedro Sánchez no és tant valent com semblava. Es va enfrontar amb els barons i l’aparell del partit i el van fer fora de Secretari General. Es va tornar a presentar en unes primàries que votaven les bases sense cap ajuda del partit, i les va guanyar. Segons ell mateix, quan el van fer fora de la secretaria general, les grans empreses de l’IBEX 35 i els grans grup mediàtics, amb El País com a abanderat, havien pressionat molt per defenestrar-lo. Així doncs, el reviscut Pedro Sánchez tenia les mans lliures i no tenia cap deute ni amb els barons ni als poders fàctics. En la moció de censura, mai va deixar veure que, malgrat el seu èxit, tenia deutes a pagar i un dels més evidents és amb l’espanyolisme més ranci que els PSOE conviu amb Societat Civil Catalana, i amb l’extrema dreta. Era el secret més ben guardat que tenia i que es va descobrir amb la confecció del seu govern. Sempre s’ha dit que l’equip del líder defineix molt bé al líder, i en aquest cas no és una excepció.

Un ministre amb perfil PP com Fernando Grande-Marlaska, a interior només s’entén perquè vol fer la política del PP a interior. Si hagués volgut fer una altre política, hauria posat un altre perfil. I José Borrell a exteriors, és la quota de la política de Societat Civil Catalana. En aquest cas tenia tots els arguments, alguns ben recents, per saber com pensa el ministre Borrell, i amb la classe d’amics que es manifesta. Ho fa amb tota l’extrema dreta, amb els neofalangistes i amb els falangistes. Així doncs, Pedro Sánchez, pot tenir un nou discurs, però el què pensa fer en el Govern, ho deixa clar amb els perfils dels col·laboradors que tria. El franquisme en totes les seves variants, és tant arrelat sociològicament que fa que Espanya sigui irreformable fins i tot per aquells que assoleixen el poder amb els seus mèrits i en contra dels fàctics.