Em direu una mica malpensat, però a mi aquests correus escandalosos dels jutges no m’han sorprès gens ni mica. De fet, com a màxim, em porten la prova empírica del què sempre he sospitat. I no us penseu, si sortissin correus de fiscals, de comandaments de l’exèrcit i forces de seguretat, en aquest to, tampoc em sorprendria gens. De fet, sospito que a Espanya hi ha un món subterrani molt més gran i potent del què ha aflorat. Avui dos jutges a Catradio minimitzaven l’escàndol, amb un acte de corporativisme, dient-nos que només són quinze magistrats el que opinen així. Jo no ho sé si són quinze o més, ells no han donat els noms, però també hi ha tot un grup dins d’aquest grup que callava ( i potser reien les gràcies dels atrevits) compartint silenciosament molts des exabruptes que s’hi escrivien. Ara, per intentar sortir de l’atzucac, que no ho faran, nomes poden exercir el victimisme dient que tot això és una campanya de desprestigi.

Per mi el que està passant darrerament a l’Estat espanyol, em demostra que la transició democràtica, per més que diguin, va ser un fracàs i ara, el procés, ha fet sortir de l’amagatall a uns quan polítics que en el 1978 es presentaven com a demòcrates, i ara hem vist que no eren més que franquistes, un mica destenyits, però franquistes. Descobrir com pensen, i per tant pensaven, molt dels vells líders del PSOE, alguns dels quals han tingut altíssimes responsabilitat de govern, és descobrir les raons per les quals la transició va ser un desastre i un dels enganys més ben fets i venuts de l’història hispana. Ens van engalipar a tot i ens van fer creure que ha érem el que no érem, com ara no som el què diuen que som.

Quantes evidències més necessiten aquests “demòcrates de tota la vida” per veure que l’estat que dret que ells defensen grinyola per totes bandes? L’obcecació de l’espanyolisme els ofusca tant que no veuen, ni tan sols sospitin!, que potser els jutges alemanys, belgues, escocesos, suïssos,… alguna cosa no funciona aquí? És d’intel·ligent defensar sempre i amb tot als teus, sense ni tenir el coratge de pensar que alguna vegada poden estar malament? Si el més normal, i fins i tot ètic, és corregir al que més estimes!

Ningú que no estigui obnubilat pot deixar de veure la greu crisi institucional espanyola que fa aigües per totes bandes, i els més abrandats espanyolistes haurien de saber que si no s’adonin de la realitat, mai la podran revertir. Els mètodes d’abans de les casernes, de la testosterona i de la ma alçada, o els que ens transmeten aquets correus electrònics dels jutges, mai seran elements regeneradors, perquè, per fer-ho, es necessita molt més cervell del que tots aquests exemples demostren.