És possible que algú no li agradi el que diré, perquè recordar el passat i en aquest país sovint és terrorífic. Fa pocs dies hem vist i escoltat discursos de Santi Vila i de Roger Torrent, amb una vehemència exuberant per dir-nos que ells mai afluixaran, i que si algú té por, que deixi pas als valents. Que poc temps ha durat la valentia! Doncs avui em vull remuntar una mica més lluny, ja em perdonaran. Era el 1996 les eleccions espanyoles s’acaben de celebrar i la militància del PP festejant en el carrer el resultats. Entre el “yo soy español” i càntics d’aquesta mena, un es va obrir pas i que demostrava el ressentiment d’aquella gent. Recordaran que era: “Pujo enano habla en castelano” En el balcó l’Aznar i els seus saludaven als eufòrics però ells, el seu comportament era contingut. Havien fet números i no els hi sortien sense els vots de CiU. Passada l’eufòria i la ressaca, l’equip d’Aznar es va apropar a CiU per negociar els vots necessaris per la seva investidura. Pujol abans es va reunir amb Felipe González y aquest li va dir que ell no es proposaria, i que pel be del país hauria de facilitar la investidura a Aznar.

Les negociacions varen ser llargues i dures però Jordi Pujol en va treure, entre altres coses: la supressió del servei militar a l’Estat, la presidència catalana a Port de Barcelona, la supressió dels governadors civils, la reforma de la financiació autonòmica i el traspàs de competències, entre les quals una que no contempla l’Estatut i es va fer per l’article 150 de la Constitució, com és la del transit. Gràcies això avui per les carreteres catalanes hi veiem mossos de trànsit i no GC. Però com Pujol era un polític llest, va obligar a treure del PP català a l’Alejo Vidal Quadras i va proposar per entrar com a ministre a Josep Piqué. També es va assegurar el recolzament del PP català. I a més de tot això, CiU, mantenia un control molt estret en el Govern d’Aznar de tal manera que si repassem com va ser la seva primera legislatura i la segona, no es poden comparar. Fins i tot Aznar parlava català en la intimitat !

No sé per quina raó, aquest pacte ha estat sempre molt desacreditat, fins i tot molts militants del CiU sentien incomoditat, quan per Catalunya, i en aquell moment, va ser un bon pacte.

Si ara mirem la gestió dels vots catalans, també imprescindibles, en la moció de censura que va portar a Pedro Sánchez al govern, observarem que varen ser donats sense cap negociació ni contrapartida i avui és el Govern espanyol el que ens xalen i nosaltres tenim poc marge. El primer lleig i impropi de qui t’hauria d’estar agraït per haver-li donat els vots per ser president, va ser posant a José Borrell com a ministre d’Afers exteriors. És un acte de nul·la empatia amb els catalans i més aviat s’ha d’entendre com un avís al catalans. Pujol va tenir més vista amb Vidal Quadras.

Ara quan el President Quim Torra diu que o posa una proposta per negociar o no li donarà suport, que ja ha passat massa temps, s’engega la maquinària per presentar-ho com un ultimàtum i des de la Moncloa es reaccionen amb una displicència i supèrbia inaudita de qui els hi necessita els vots.

Si fos el President Torra, no em deixaria intimidar ni impressionar, i esperaria. També ho va fer el PNB. I quan em vinguessin a demanar el vots veuríem quina contrapartida porten, i si no m’agrada, sense fer escarafalls, els diria que no és el que esperem i que s’ho pensin millor.

I si no tornen i prorroguen els pressupostos populars, tranquils vindran eleccions i molt segur que quan facin números per fer Govern, tornaran a necessitar els vots dels catalans. I nosaltres continuem fent la nostra.

Clar que ara tenim un punt feble, i és aquest viratge de tebiesa que ha fet ERC, però em costa molt creure que mentre hi hagi presos i exiliats, tingui massa marge de virar el rumb. Encara confio amb ells.