Després de quaranta anys ja seria hora que els pocs que queden, o el català que queda, fes un acte d’honestedat i ens expliqués els catalans les trampes dialèctiques i els enganys que ens varen fer perquè el “poble” aprovés la Constitució. Suposo que com soms molts els que ens sentim enganyats i sobre tot enganyats pels “nostres” que negociaven en nom “nostre” i que avui descobrim clarament que no eren tant nostres ni ho negociaven en nom nostre. Jordi Pujol, va fer una expressió que em sembla molt adient: volíem una americana i ens hem trobat amb una armilla. És per això que avui quan escolto a Miquel Roca defensant la Constitució amb una barreja de cofoisme i supèrbia, li demanaria un acte crític de realisme i d’humilitat i ens digués si allò que ell va negociar i va defensar era realment amb això que ens ha quedat, o com ens ha passat tant sovint ens vàrem deixar prendre el pèl o ens el varen prendre sense deixar-nos-ho fer.

Entenc que és difícil des de posició de prohom que ostenta en Roca, reconèixer que l’han ensarronat és difícil i és millor seguir amb el discurs i poder-se passejar per tots aquells despatxos de poder i de negocis, però algun dia la història ho jutjarà.

Fins i tot estic disposat a acceptar que en aquell moment no es podia fer més, de fet ells mai en parlen però al costat del despatx que negociaven la Constitució, en un altre despatx hi havia els militars que els hi marcaven les línies vermelles, un fet tant greu que com a mínim la invalida per nomenar-la Constitució democràtica, perquè quan entren els militars, sempre surt la democràcia. Són incompatibles.

Vist amb el temps, em sento enganyat perquè allò que semblava un primer pas per sortir de l’atzucac i li vàrem donar un vot de confiança, ha esdevingut la perfecte coartada per encotillar-nos en les voluntats que aquells militars de fa quaranta anys defensaven. No és estrany doncs que avui em senti enganyat pels que pensava eren els meus, i en nom meu negociaven.

I fins que no facin un acte de constricció i ens diguin la veritat, per mi seran vistos com un impostors que cada vegada que parlen de la “seva” constitució amb orgull, em mostren més les seves vergonyes i la vergonya més gran és que avui tenim presos polítics i exiliats polítics, aquest és el resultat del seu “èxit”.