t

Ens recordava el poeta mexicà que la major part dels fracassos ens venen per voler avançar l’hora de l’èxit. Potser hi hauríem de pensar si realment aquesta impaciència de certs sectors per assolir la independència no són un perill per voler-la avançar. Sense perdre un bri de l’objectiu irrenunciable per voler ser lliure, vist com han anat les coses, potser ens cal una aturada per reflexionar. D’entrada ara tenim molt més de coneixement de com és l’adversari i del disposat que està per utilitzar tot el seu potencial repressiu abans d’asseure’s a una taula per parlar. Mai en la seva història Espanya ha estat dialogant, ha utilitzar sempre la força i com la metàfora del brau, que o en surt en glòria o en surt mort, i malgrat l’experiència d’any, no està disposada a rectificar. L’Almirall Carlos Méndez Núñez en la guerra a les colònies Sud-americanes ja ho va deixar ben clar: “Més val honra sense vaixells, que vaixells sense honra” Aquesta divisa del patriotisme espanyol, que és del 1865, continua sent la mateixa i inamovible i és que el pòsit militar en la cultura espanyola encara perdura amb molta força. Érem molts els que pensàvem que l’entrada a l’UE i a l’OTAN, hauria servit per modernitzar el sentiment patriòtic i supremacista, però amb el crit popular del “ a por ellos “ i la posterior repressió dels paramilitars de la GC i la PN, i la judicial, ens ha quedat clar que el nostre adversari segueix sent el de sempre.

I és davant aquesta escomesa immensa que volem retre, on ens han aparegut dues de les nostres flaques: la impaciència i la manca de lideratge. Dels primers en trobem molts, i provablement llegint aquest article coneixerem més, que encara avui ens presenten com si la sortida fos fàcil i ràpida i si no s’ha fet és per culpa nostre. I la manca de lideratge ens provoca l’emissió d’un seguit de consignes, algunes contradictòries, que desconcerten i divideixen, dues situacions que hauríem d’evitar si és que realment volem avançar.

Davant que l’evidència que els interessos partidistes provoquen aquesta divisió i manca de lideratge, hem de convenir que, de moment, hem deixat al Govern espanyol la còmoda situació d’esperar i no fer res.

Un vegada votat “gratis” a Pedro Sánchez en la Moció de censura a Mariano Rajoy, un gest que molts vàrem entendre, no voler entrar a negociar els pressupostos és perdre una oportunitat molt important. Clar que per negociar s’han de tenir bons negociadors i aquí també fallem perquè d’entrada ja ens hem posat un llistó tant alt, que ho fa impossible. Però cal recordar que en una negociació de pressupostos es poden negociar moltes coses més que diners, que també són importants.

Com el somni de la independència va per més llarg del que desitjaríem, hauríem de tenir dues estratègies alhora: seguir enfortint-nos econòmicament creant un gran teixit industrial i de serveis eixamplant el món exterior per ser immunes als boicots espanyols i no desatendre les ànsies d’independència. Pel què fa l’economia hem de dir que ho hem fet molt bé, hem incrementat molt les exportacions i hem passat d’unes vendes del 60% a l’Estat espanyol el 1999 al 37% en el 2017. L’objectiu d’avui hauria de ser seguir creixent com ho fem a més de créixer en el nombre de països i en productes.

És una frase del professor Mas-Colell, “Madrid no ens deixa créixer”, i realment ens ho posa molt difícil perquè un dels seus objectius polítics més clar ha estat atacar-nos l’economia i fins ara ho ha fet amb la complicitat de patronals i empreses d’aquí, però tinc l’esperança que canviïn les coses puix que la substitució de Joaquim Gay de Montellà per Josep Sánchez Llibre com a president de Foment, podrem tenir una veu catalana a Madrid i no alineada als interessos de la CEOE, com fins ara. Hem de recordar que ja en el 1899 Foment reclamava per Catalunya un Concert Econòmic.