ESTEVE VILANOVA – [email protected]

És un fet, sense seguretat jurídica no hi ha democràcia. El dia 27 passat Xavier Roig feia un article a l’Ara que n’esmentava un altre de l’advocat Gonzalo Boye del dia 14 sobre “fer la guerra mitjançant les estructures del poder judicial” conegut com a lawfare i expressaven preocupació per aquestes pràctiques que cada vegada són més habituals en països on no hi ha contrapesos institucionals. Esmentaven l’exemple del comportament del jutge brasiler Moro en la persecució i destrucció dels opositors, com està passant amb Lula. Es tracta d’utilitzar el poder absolut dels jutges per atacar els adversaris i dissidents donant una aparença de dret. A través d’aquestes pràctiques es pot destruir l’honestedat de les persones, les seves ideologies, les seves hisendes i tot el seu capital polític. A més del Brasil, a bona part de l’Amèrica Llatina s’utilitzen aquestes estratègies i allò que semblava impossible ja ha traspassat a Europa, on podem veure-ho habitual a Turquia i a Rússia, per exemple, i ja és incipient en altres nacions de la UE.

Aquesta tendència és molt preocupant perquè un dels pilars bàsics d’un estat de dret és precisament la independència del poder judicial, i quan aquest exerceix el seu poder absolut sense contrapesos ni controls i interpreta les lleis segons les seves conveniències, emparant-se en el deure de combatre els acusats prenent com a base un hipotètic bé superior, la democràcia entra en fallida i apareix el populisme.

Ho hem vist en la persecució que s’està fent contra l’independentisme en el judici, i com cap limitació del dret pot interferir en la causa general. La indefensió d’una part de la població, per díscola que sigui, és total. La sentència sobre el procés d’extradició del president Carles Puigdemont de l’Audiència territorial alemanya de Schleswig-Holstein, que descarta la rebel·lió per manca de proves consistents mentre aquí s’estava jutjant els presos polítics per rebel·lió, i que ara estan en espera de sentència, és una mostra de com a través del dret i amb l’aparença d’un estat de dret, es podrien estar cometent greus perjudicis i injustícies.

El control dels alts magistrats per la porta del darrere, o de fiscals que “ho afinen” d’acord amb els interessos del poder polític, ha estat una tècnica –quan va sortir a la llum– contra la qual, des del gruix del món polític –i no cal dir del judicial–, el silenci va ser total. L’alt objectiu perseguit no es podia perdre per unes inoportunes declaracions d’algun polític bocamoll. Era millor fer el desentès sabent que tots els poders de l’Estat serien còmplices d’aquest silenci. Quan la unitat d’acció és tan monolítica fins i tot és immune al desprestigi; qualsevol pràctica, per escandalosa que sigui, no té cap conseqüència i són els indicis d’una mena de lawfare (una contracció dels mots anglesos: llei i guerra)

Quan el secretari d’estat José Antonio Nieto, en ple judici i mentre declarava com a testimoni, va respondre a preguntes de l’advocat Xavier Melero sobre com justificava la violència que havia ordenat l’1-O per assolir uns resultats tan minsos, la resposta va ser: “Per deixar clara la invalidesa del referèndum.” En el fons, Nieto i tot el govern del PP, i totes les estructures de l’Estat, sabien que la força coercitiva era inviable per assolir l’objectiu d’impedir el referèndum, i sabien que per combatre l’independentisme l’eina més eficient era la lawfare, que ja feia uns anys que havia començat calladament i clandestinament en un jutjat de Barcelona; una altra irregularitat del sistema.

Els avantatges d’utilitzar l’estat de dret per a la repressió política són importants, el més clar és que avui, fora de les fronteres, la violència física costa de tolerar i la societat internacional es mobilitza, mentre que la repressió jurídica encara és molt més tolerada. El Brasil, l’Argentina, Veneçuela, Turquia, Rússia, la Xina,… fa anys que utilitzen el seu dret per combatre els respectius dissidents, sense que provoqui rebuig internacional.

Epictet d’Hieràpolis ja ens ho advertia: “Quan hagis de sentenciar procura oblidar els litigants i recordar només les causes.”