ESTEVE VILANOVA – [email protected]

De vegades es fa difícil creure en les relacions causa-efecte entre certes situacions, però quan es repeteixen insistentment, no és gaire assenyat tancar-se mentalment i no voler-ho veure. Fa temps que observo que des que el “problema català”, que n’han dit ells, va aflorar en tota la seva intensitat, l’Estat espanyol està immers en una greu crisi política i institucional. Ja no sols la imatge exterior és cada dia que passa més millorable, malgrat la gran quantitat de diners i d’esforços que hi dediquen, sinó que també internament el mapa polític espanyol s’ha desconjuntat, i allò que durant tants anys era fonament d’estabilitat avui ja no existeix. Les contínues investidures fallides d’aquests darrers anys evidencien clarament com entre els partits espanyols la ruptura és total i només les dretes amb l’extrema dreta tenen afinitats i complicitats. I és que, per més que ho neguin, al bell mig de tot plegat hi ha l’elefant del cas català, que intenten fer veure que no hi és, però que els impedeix avançar.

El vet inicial que Pedro Sánchez posava a Unides Podem era precisament perquè Pablo Iglesias tenia una visió democràtica de la solució del problema català, que ara el PSOE no té, atès que s’ha alineat amb el 155 i amb tots els poders fàctics de l’Estat, que resten inamovibles des del franquisme. Salvat l’escull de Catalunya per la renúncia de Pablo Iglesias, en va aparèixer un altre que també és insalvable: aquests poders de les profunditats de l’Estat no accepten de cap manera tenir ministeris en mans de ministres que estiguin a l’esquerra del PSOE. Per poc atents que hàgim estat en tota la pantomima que va ser la negociació i la investidura, hem pogut observar clarament que els socialistes no volien de cap manera compartir govern amb UP. Les humiliacions i els insults que l’aspirant va dedicar durant tot aquest temps i en el mateix debat a Pablo Iglesias són un fet tan inversemblant que només s’explica pels vets que tenien d’aquests grans poders. I si els independentistes estaven vetats i als de Podem només els era permès ajudar des de fora, el fracàs estava cantat i tots hem descobert que el PSOE no té cap política diferenciada per a Espanya si no és allò que se’n diu la mateixa cançó de sempre.

Ahir La Vanguardia, que, com sabem, no és sospitosa de ser independentista, publicava un informe que analitza el grau de compliment de les inversions i conclou, com ja va fer abans Foment, que “l’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya i del 114% a Madrid”, fet que confirma una vegada més aquella política de fa dècades del buidatge econòmic de la perifèria, especialment Barcelona, per construir un potentíssim centre a l’entorn de Madrid. I això passa sigui amb el govern que sigui. La pregunta que ens hauríem de fer és, com va fer Foment, on són aquests diners no gastats a Catalunya?

I mentre la possibilitat d’un govern estable, ara com ara, és una ficció, aquesta aturada té costos i ramificacions molt importants en el dia a dia, i en el futur tindran greus repercussions en l’economia i, sobretot, en les persones.

Les vagues d’estiu a l’aeroport de Barcelona, que ja són habituals, i les diferències en la gestió que se’n fa si ho comparem amb el de Madrid, ens demostren que les grans empreses estatals, com en la política, la desídia i els tics centralistes són elements que els condicionen fins a transformar-los en elements nocius. Tant hi fa que hi hagi un president català i membres del consell d’administració catalans a Aena; la seva ineficiència professional l’agreuja l’obediència política i resta molt lluny dels interessos de la societat i dels ciutadans que serveixen. Només així s’explica que cada any quan arriba l’estiu hi hagi conflictivitat laboral i vagues, en perjudici del bon nom de la marca Barcelona, sense que cap responsable es digni a demanar excuses ni, millor encara, a dimitir.