Sempre havíem pensat que els governs eren la font del poder executiu, fins que des de fa uns anys amb les martingales i corrupteles del PP s’ha transferit al poder judicial bona part del poder que ha de tenir un govern democràtic. Avui ja ningú mínimament informat i objectiu pot negar l’evidència que el poder judicial és qui ostenta i exerceix molta part del poder polític amb l’excusa que el país i la unitat estan en perill i ells en són els defensors. I quan la majoria dels magistrats escollits en un procés dissenyat i executat pel PP són de la seva confiança, i molt sovint de la seva obediència, el biaix ideològic de les seves sentències i pronunciaments és tan profund que compromet qualsevol acció governamental si no és del gust de les seves creences. El problema que té la democràcia amb un poder judicial polititzat és que el poder polític democràtic queda disminuït i condicionat per un poder que té escassos contrapesos i s’esdevé un poder pràcticament absolut i inqüestionat.

En el debat d’investidura el tripartit de la dreta extrema ja va avisar reiteradament que utilitzaria el poder judicial i no en deixaria passar ni una. Un avís que en un país normal podríem qualificar com una astracanada, entenent-ho com “una peça teatral còmica caracteritzada per una acció desbaratada”, tal com ho defineix el diccionari, però aquesta amenaça en boca del líder de Vox, aplaudit pel PP i per Cs, sabent que la gran majoria del poder judicial són receptius amb les seves proclames, sincerament no augura gaire res de bo. El nacionalisme de tots ells, per defensar els seus ideals no reparen a trepitjar qualsevol dret col·lectiu i privat. Ho estem veient. I a més, sovint, els jutges per defensar la seva causa recorren a una interpretació tan laxa de les lleis que amb aquesta tàctica qualsevol llei pot servir tant per A com per B. La darrera mostra d’aquesta creativitat és la del magistrat Llarena reconeixent la immunitat de l’eurodiputat Carles Puigdemont i de Toni Comín arreu llevat d’Espanya, posicionant-nos en una autarquia jurídica espantosa. Fitxem-nos-hi bé, aquesta aplicació del dret selectiu de retirar de fet a l’Estat espanyol o alguns diputats, si li interessa pels seus objectius, totes les prerrogatives i drets que té qualsevol europarlamentari és molt perillosa. Un despropòsit que espero que la justícia de la UE reconduirà. Pablo Llarena, amb les seves actituds erràtiques constants davant d’Europa, és l’evidència més clara de fins a on estan disposats a sacrificar el seu prestigi per salvar el “seu” país.

Una mala notícia per a Catalunya d’aquesta setmana és la confirmació de la marxa del president de Seat, Luca de Meo. No és un fet irrellevant puix que Luca, a més de ser un gran gestor i un grandíssim estrateg, ha posicionat la marca vinculant-la amb Barcelona i deixa la companyia presentant els resultats de vendes i beneficis del 2019, que són els millors de la seva història. Luca de Meo va ser l’alt executiu que no va cedir a les múltiples i importantíssimes pressions per traslladar la seu central a Madrid, en aquella infausta maniobra de la confabulació entre els més alts poders polítics i els econòmics espanyolistes. Ben aviat que va començar el procés, els periodistes intentaven formular-li preguntes trampa per tal que opinés sobre la situació catalana, i molt elegantment i intel·ligentment els va respondre amb un impecable: “Jo només sé fer cotxes.” Una resposta que molts dels grans catalans no van saber donar i es van veure arrossegats pel xuclador espanyolista pel pànic de l’ 1-O.

I dèiem que era una mala notícia també perquè just en aquest moment en el sector s’està produint una transformació estratègica importantíssima que suposarà la transició dels vehicles que consumeixen energia fòssil cap als d’energies netes, especialment elèctrics. Aquest canvi suposarà una transformació radical de la mobilitat en què hi haurà guanyadors i perdedors i tenir al davant un executiu de prestigi, amb visió de futur i de pes dins del grup, era una assegurança perquè no es deslocalitzessin per afavorir altres marques del grup o per recentralitzar activitat.