Sense alterar-ne l’essència. Justament és això el que m’ha fet pensar, observant aquesta mutació experimentada per ERC del que eren els seus principis inamovibles, defensats fermament i juntament amb més de dos milions de catalans, i que han suposat una gran repressió i llargues condemnes de presó. Els líders d’ERC, per justificar el seu canvi i la seva negociació, repeteixen que ells són els més independentistes de tots els independentistes i que ningú els pot donar lliçons d’independentisme. Segur que sí, però el poc contingut que ha transcendit del paper signat amb el PSOE i les declaracions d’alts dirigents socialistes membres del grup negociador revelen que ERC ha fet una mutació i accepta el pacte que en cap cas hi haurà unilateralitat ni sortirà de les costures de la Constitució. Avui, em crec més el senyor José L. Ábalos que no el senyor Gabriel Rufián, entre altres coses, perquè el primer s’ha mantingut sempre en el mateix lloc i el segon té tants canvis de guió i mutacions que és impossible seguir-lo.

Estic expectant per saber quin serà el resultat de la negociació, perquè se’m fa difícil pensar que, tenint uns trumfos tan clars, sols hagin servit per omplir aquells escassos folis. Tampoc sé si Rufián és la millor persona i la més preparada per escometre una negociació d’aquesta importància, si no és que en realitat s’hi dona poca importància. Però en política passa sovint que s’encomanen tasques i responsabilitats a persones més per afinitat que no pas per habilitat i coneixement.

I hi he trobat a faltar un capítol de compromisos per minimitzar el greuge del finançament autonòmic i l’insuportable dèficit que tenim. Rufián ja va dir solemnement a Madrid (és clar): “A mi no me roba España; me roban Rato, Bárcenas, Millet, Pujol…” I dic que parlava per ell perquè l’actual vicepresident de Catalunya, amb una mica de pes a ERC, Pere Aragonès, ja el 2005 deia, i ho mostrava amb cartells: “Cada segon, Espanya ens roba 450 euros.” Suposo que Rufián s’hauria d’haver llegit l’informe que el 10 de gener va fer públic el Departament d’Hisenda –sí, d’Hisenda, que depèn del vicepresident Aragonès– i que acompanya el projecte de pressupostos de la Generalitat per al 2020, en el qual queda clar que el 2015 i el 2016 Catalunya ha aportat a l’Estat 33.604 milions d’euros més del que n’ha rebut. Hi aportem un 19% i en rebem un 13%.

I l’hauria d’estranyar que Madrid, amb el 16% de les empreses, recapti el 48% de l’IVA, el 41% de l’impost de societats i el 38% de l’IRPF. Una comunitat autònoma de 6,5 milions d’habitants recapta l’IRPF d’una de 28,6 milions.

També hauria estat bo que hagués tingut present l’informe de la Cambra de Comerç de Barcelona sobre el dèficit d’inversions ja pressupostades i no executades de l’Estat a Catalunya en infraestructures, que suma un total de 8.000 milions d’euros i suposa un 3,3% del PIB, i que, si s’haguessin executat, haurien comportat 111.501 llocs de treball a temps complet i la generació de 3.776 milions de rendes salarials. I si voleu eixamplar una mica la mirada, podem dir que en quinze anys hem enviat a Madrid, sense retorn, 240.000 milions d’euros, que és més que el nostre PIB d’un any. Enteneu ara per què el govern de Pedro Sánchez ha dit que no té cap interès a publicar les balances fiscals? Però, és clar, si els referents són Pujol i Millet (els altres no són catalans) com a coartada, és normal que no s’hagi preparat per a unes negociacions tan importants. Potser en la segona ronda de negociacions, que serà la dels pressupostos, ho podrem refer tenint present aquestes dades, i penso que JxCat també hauria d’entrar en les negociacions i posar sobre la taula aquestes dades, que són impresentables i que ens obliguen a viure amb una pressió tributària que podríem mitigar amb un millor finançament i amb l’acompliment dels pressupostos, i ens evitaria endeutar-nos com hem de fer ara.

L’astracanada de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, d’interferir per aconseguir el Mobile World Congress és un exemple clar de com ha actuat sempre Madrid i del centralisme de rapinya espanyol.

PD. Article publicat a El Punt-Avui