En el món de la política hi ha coses molt estranyes o si més no, que tenen una lògica. El Govern espanyol, cada vegada que ha intentar que alguna cancelleria o membres de l’UE es pronunciés en contra del Procés de Catalunya cap a la independència, el màxim que han obtingut és un diplomàtic i gens comprometedor:” això és un afer intern d’Espanya” i en canvi el ministre que ha parlat més i encara parla més del Procés és el ministre espanyol d’Afers Exteriors José Manuel García-Margallo. És a dir, segons jo entenc és la darrera persona del Govern espanyol que n’hauria de parlar, però és així. Per nosaltres el fet no té pas massa rellevància, però sorprèn molt que Mariano Rajoy hagi donat aquest encàrrec a aquest ministre.

Totes les marques de qualsevol producte, és un element comunicatiu i de promoció important. Qualsevol empresa important sap el valor que té la seva marca i s’hi gasta molts diners per enfortir-la arreu. Una marca sobrepassa el mateix producte perquè associa uns intangibles que hom espera s’incorporin al producte i li proporcioni distinció. En el món global, la distinció de marca és un actiu perseguit per tothom, perquè és la manera de sortir de la massa i promocionar-te en exclusiva. Però les marques en aquest món tant obert i de tanta informació, tenen el perill que, per les raons que siguin, poden ser atacades o desemmascarades i d’aquells atributs positiu que tenia, es passi a negatius.  El darrer conflicte laboral de Coca Cola, els executius de l’empresa va d’haver de fer una acció informativa i publicitària intensa perquè la marca no se’n ressentís.

Espanya fa temps que intenta promocionar la “marca España” per associar-la a una seria d’atributs positius  amb la pretensió que el món els associï a la Nació Espanya. Fa anys que l’Administració i les grans empreses van crear un Patronat per gestionar-la i s’hi gasten molt diners sense que per ara hagi tingut massa èxit. De fet “el Instituto El Cano”, ha fet dos estudis sobre com es veu internacionalment la “Marca Espanya, i les seves conclusions van ser demolidores. La valoració que en feien a l’estranger de la Marca España, estava en el mateix nivell de Turquia.  El primer que criticava aquest estudi era que agafessin tots els tòpics com elements d’exhibició internacional,   un fet que va portar a suggerir que no s’utilitzés la figura del toro, per exemple,  perquè la premsa internacional el feia servir en vinyetes per explicar la política i l’economia. El toro famèlic, era una imatge molt temptadora per fer-hi burla; era més o menys la seva recomanació.

Però suposo que tots entenem, si ho hem entès bé, que l’objectiu de la Marca España, es per promocionar i exhibir Espanya a l’estranger, perquè aquí poca cosa pot dir que no se sàpiga. Així doncs, com hem d’interpretar que l’Alt Comissionat de la Marca España, Carlos Espinosa de los Monteros, triï Barcelona per presentar-la i exhibir-la?  El fet de que tots ells siguin molt espanyolistes, com és natural per altra part, m’evita pensar que facin aquest acta a Barcelona perquè ja ens consideren una mica “estranger”.  De fet, per demostrar-nos qui són i d’on venent, hem de dir que ni l’Alcalde de Barcelona Xavier Trias, ni el President de la Generalitat Artur Mas,  va ser formalment convidat en l’acta.  Jo penso que vist que el seu interés pel 2015 és ensenyar una Espanya que ha superat la crisi econòmica, i que vol ser líder en innovació i creativitat, han intentat unir-la amb la “Marca Barcelona” que aquesta sí té un gran prestigi internacional. També han volgut aprofitar el Mobile World Congress, que la Citat de Barcelona és capital mundial de les tecnologies, per aprofitar-se’n.

Però com tot departament de màrqueting i publicitat sap, per “vendre”, fins i tot “vendre marca de país” s’ha de sortir a l’estranger i s’ha d’entendre el que nostre món és el món. Aquesta operació a Barcelona la veig més com una campanya electoral encoberta a favor del govern, que no pas amb voluntat de refer una marca molt desprestigiada.

És curiós com de diferent s’ha agafat la sentència per unanimitat del TC en contra de la llei catalana de referèndum. Tots els espanyolistes d’aquí i no cal dir, els d’allà, s’ho han agafat com si fos un respir i un punt i final. Avui alguns tertulians espanyols comparaven ja la mort del procés català, amb el que va tenir en el seu dia el Pla Ibarretxe. És a dir, “consumatum est”.  En canvi des del sobiranisme aquesta sentència ha provocat una gran indiferència, simplement perquè ja la teníem descomptada i potser, i només potser, només faltava saber si seria per unanimitat. Cap dels que en agafàvem de les mans en la Via catalana, ni cap dels que vàrem fer la V, ni cap dels que van votar el 9-N, ni els que es varen quedar a casa però acompanyen el procés, ni cap analista mitjanament perspicaç, tenia cap dubte del sentit de la sentència. Així doncs, s’entén perfectament aquesta tranquil·litat.  També avui des de les ones de radio del Grup Planeta, s’ha dit que el tema català ja no preocupa, que és un tema amortitzat i com argument de pes per reforçar la seva apreciació han utilitzat el minutatge que va ocupar el discurs de Rajoy. Els més agosarats o agosarades, han dit que fins i tot dubtaven que el 27-S hi hagués eleccions, utilitzant la mateixa estratègia de què no hi hauria consulta el 9-N. La simplicitat de les anàlisis que es fan venen per dues coses: la primera és perquè no coneixen la societat catalana i ho analitzen des de la centralitat, i la segona és que es pensen que Catalunya és com Espanya. Dos errors greus.

És recorrent pels espanyolistes dir que una eleccions plebiscitàries no són res, perquè no existeixen. I és cert, però perquè ho siguin només cal que la població ho vulgui. I diuen això gent d’aquest país que encara hi ha sortosament moltes persones que viu i recorda com amb unes eleccions municipals, es va fer fora el Rei i es va proclamar la república. Tampoc eres plebiscitàries aquelles del 12 d’abril de 1931 però el poble ho va voler, i ho van ser.

Així doncs, si el 27-S serà o no plebiscitari dependrà dels partits polítics i sobre tot de la gent, que amb tota seguretat si ho vol, ho seran. Per tant, és normal que la sentència del TC no ens hagi produït cap efecte, perquè no mirem enrere i sí endavant i molt concretament el 27-S.

Quan la “primavera” que ja està a les portes torni a fer rebrotar l’arbre del procés, alguns quedaran estorats al veure que tot allò que es pensaven mort i sense vida, era hivernat i tot el país florirà encara amb més força.

2015-02-26 Nosaltres i la sentència del TC

En tot aquest batibull de personatges que han anat apareixent en el “plató” del Parlament convocats per la “Comissió Pujol”, un personatge s’ha fet famós de cop; el Sr. Ramón Padrós. Com els “famosos” que acostumen a aparèixer en les teles espanyoles, el descobriment d’aquest personatge, ha estat sobtat i inesperat. Pel que ell diu, i ho diu en cada entrevista que li fan com un espot publicitari, fa anys que va escriure un llibre de reculls de premsa del temps que va ser el cap de premsa del President Pujol. Segurament la seva obra no va tenir l’èxit esperat i ara intenta, si és possible, fer-ne una segona edició. Avui l’he escoltat en dues entrevistes; una era a Catalunya Ràdio amb la Mónica Terribas, i més tard a Rac1 amb en Jordi Basté, són dues entrevistes per fer-ne una anàlisi i veure clarament dos estils que avui són presents en els dos programes líders a Catalunya.

Ramón Padrós amb Mónica Terribas ha utilitzat això que ara s’ha fet famós i és una perversió de qualsevol periodista seriós; el “diuen que diuen”. Quan la Mónica demanava concreció i noms, el Sr Padrós s’escapava, però la Mónica hi tornava fins que el final li ha dit, per justificar la seva insistència, que les seves declaracions afectaven el nom d’un President de la Generalitat. Malgrat aquest advertiment Padrós no s’ha mogut d’una impresentable ambigüitat. A Rac1, l’entrevista ha estat molt plàcida i no se li ha dement cap nom ni concreció, i ha pogut seguir amb la seva ambigüitat i amb l’espot del seu llibre.

Què és el que em sembla impresentable del Sr. Padrós? Que sí hi havia tantes evidències del què insinua ell, no va dimitir ni denunciar els fets. Ja sé que costa molt, per segons qui, sacrificar un bon sou i els privilegis del càrrec, però si s’ha tingut l’ètica de la supervivència durant deu anys, una vegada plega i ja fora, no es pot presentar com un abanderat de l’ètica de la justícia. Però encara és menys ètic, intentar dir sense dir per por. Una persona com cal i que ha estat tants anys a Presidència des del moment que plega i traeix la confiança, com a mínim, que sigui per ser clar. Acabar insinuant allò que, segons ell, no pot provar, tot i haver estat deu anys en l’epicentre, em sembla realment de poca categoria personal i professional.

2015-02-24 Ramón Padrós i l’ètica, o l’ètica de Ramón Padrós

Sent jo tresorer d’Òmnium Cultural de Girona en els anys setanta, recordo les cartes que feia el President Josep Tarradellas des de l’exili on criticava durament als polítics de l’oposició, els moviments socials, el que representa Montserrat,… i les riotes que provocaven les seves dèries i fòbies.

Franco va morir al llit, amb una assistència extraordinària de gent que li anaven a retre el darrer acomiadament que s’explicitava amb les llarguíssimes cues al carrer d’aquell 21 de novembre del 1975. L’enterrament va ser d’Estat i amb tots els honors. I què vull dir amb aquests dos exemples? Doncs que en cap dels dos casos, si ens haguéssim deixat endur per les apreciacions, no hauríem endevinat com van anar les coses poc temps després.

És cert que l’únic polític i partit que en un principi defensava el retorn del  President Tarradellas era Josep Pallach i el Reagrupament, i ho defensava purament per la continuïtat històrica que suposava, no pel personatge. Però així que aterrà Tarradellas, la gran majoria dels polítics, de cop, van ser tarradellistes, i avui alguns el posen com exemple de gran estadista.

Del franquisme, poc temps després de ser enterrat el dictador en el Valle de los Caidos, la gran majoria de franquistes es van convertir en  demòcrates de tota la vida, i alguns retocaven les seves biografies per aparèixer com antifranquista a la clandestinitat.

Aquests dos casos que exposo és perquè em ve a tomb per explicar el què preveig que passarà el dia després, si els catalans decidim ser independents. Avui encara són molts els periodistes, els tertulians, els polítics, els empresaris i els medis de comunicació que no deixen de mostrar el seu espanyolisme criticant o ridiculitzant el procés i la independentisme. Però una vegada tombi la història, seran els primers en refer la seva biografies i mostrar-se independentistes de tota la vida. Tampoc m’estranyaria que el grup de La Vanguardia, canviés radicalment ( com ha fet tantes vegades )  i deixés a la línia editorial de  El Punt Avui, com a moderada.

És conegut que la nit del 23-F molts capitans generals es mantenien a l’aguait per decidir-se per veure per quin cantó tombaven els esdeveniments i sumar-s’hi.

La sort és que ara tindrem les hemeroteques a internet i les imatges a youtube, a l’abast de tothom i serà bonic comparar l’abans i el després.

La pregunta és molt simple; és lícit i ètic utilitzar la mentida per assolir el poder? La resposta també és fàcil: no, però es fa. Personalment no m’agrada gens que sigui així, prefereixo sempre la veritat, però repetidament hem vist com molts dels votants volen ser enganyats o necessiten ser enganyats. Felipe González va assolir el poder prometent nou-cents mil llocs de treball, quan era impossible complir-ho. Zapatero assegurant que no hi havia crisi, quan la crisi ja era una evidència. Rajoy prometent rebaixar impostos, quan tots sabíem que era impossible,… Un amic meu que va ser diputat a Madrid a l’època de Felipe González, quan li vaig preguntar si s’havia cregut mai això de la creació de llocs de treball, em va dir: “si, mai vaig pensar que serien capaços de fer una promesa així per enganyar”. El problema és que es justifica qualsevol estratègia per assaltar el poder, i això és possible perquè una vegada ja instal·lat, la rectificació no té cap cost polític. El poder del poder, ho tapa tot.

A Grècia el fenomen de les promeses impossibles per assolir el poder, també és una estratègia utilitzada per tots els partits, i Syriza hi ha apostat fort. Normalment, i això és el més vergonyant, tots utilitzant pels seus interessos els pobres, els aturats i les capes més vulnerables de la societat .  Per assolir el poder no hi ha ni ètica ni prudència, tot s’hi val. I això a mi em sembla una manera de fer política vergonyosa i gens democràtica per més vots que tinguin, perquè els resultats són adulterats des d’un principi.

Instal·lats ja en el poder, i sense poder-ne assaborir-lo massa, el Primer Ministre grec Alexis Tsipras i el Ministre de Finances Ianis Varufakis s’han trobat amb la realitat de l’Eurogrup, que és qui paga, una realitat que resumia molt bé el Ministre de Finances d’Alemanya Wolfgang Schäuble  quan va dir a Varufakis: “les promeses electorals a costa de tercers no són realistes”

El fet que a Varufakis, des de Grècia,  se l’impedís signar el comunicat conjunt de la  reunió de l’Eurogrup de fa dos dies, l’hem d’interpretar més que una desautorització del ministre, una acció de consum intern, i és que l’eufòria generada en els grec les promeses de Syriza, necessiten un temps per la rectificació perquè si ho fan ràpidament  poden  passar de l’eufòria a la histèria i tot seguit a les manifestacions per sentir-se traïts.  Han d’intentar controlar el tempo.

De moment l’únic combat que han guanyat Syriza és el nominalisme; per ells el mot “Troika” era anatema puig que representa la submissió nacional i havien atiat molt l’orgull nacionalista davant el que representava la Troika.  I quan la primera reunió de l’Eurogrup per tractar el tema grec, semblava ja tot perdut per la intransigència grega, una reunió entre el President de l’Eurogrup Jeroen Dijsselbloem i Alexis Tsipras, ho van desencallar dient que a partir d’avui les “institucions”:  Comissió Europea, el FMI i el BCE, es reuniran amb els tècnics grecs per explorar terrenys comuns. Observin que aquestes “institucions” són la “Troika” però no s’esmenta el nom, perquè el nom a Brussel·les, no a Grècia, no fa la cosa. El problema pels grecs és que el programa actual del rescat acaba el 28 de febrer i a patir d’aquesta data han de substituir-lo, ampliar-lo o entrar en suspensió de pagaments.  Tsipras ho diu ben clar: “ no estem d’acord amb les normes però estem obligats a complir-les”. Més realisme, impossible.

L’experiment de la Grècia de Syriza, és important seguir-lo perquè evidenciarà fins a quin punt un país de l’UE i molt especialment de l’Eurozona, es pot utilitzar certa demagògia i populisme, reclamant la plena sobirania nacional plena. Aquest retrocés mostra que malgrat els anys d’Unió, l’europeisme no ha quallat prou o pràcticament gens, i passa el que ja he dit altres vegades: volem fer una Europa unida sense europeus i aquest anomalia serà així mentre sigui l’Europa dels estats.

Ahir mentre mirava la compareixença del Molt Honorable President a la Comissió Jordi Pujol sobre el frau fiscal, em vaig recordar d’aquella frase de Joan Sales i Vallès, autor de la magnífica novel·la “Incerta Glòria”, deia: “ Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿ Es tracta, doncs, de deixar de ser catalana? No, sinó de deixar de ser imbècils”  I la imbecilitat començava just el moment que tots els partits de l’oposició van demanar que el President de Catalunya compareixes en la Comissió; la imatge de tenir el President interpel·lat per corrupció era tant golosa que fins i tot ERC hi va caure. La possibilitat que la primera Institució catalana en sortís tocada o desacreditada, pels independentistes d’esquerra els hi era igual, o potser també era un objectiu perseguit com els espanyolistes. El que sabem segur és que tots els partits espanyolistes sí que volien malmenar la primera autoritat catalana, perquè saben que és el pal de paller d’aquest procés independentista el qual ells combaten per terra, per mar, per aire i amb el suport de les cloaques de l’Estat. En cas que ERC busqués el mateix deteriorament, seria pel càlcul de vots que  podrien arreplegar i revertir una situació que, avui, sembla en davallada.  És a dir, l’objectiu d’ERC seria per pur càlcul partidista. I sorprèn molt que aquesta desesperació electoral passi per davant de la passibilitat de carregar-se el procés, el qual ells n’han fet bandera i, de vegades, s’han presentat com els únics garants. El seu nivell d’imprudència és tant gran, que hauria de fer meditar a tothom. L’absència d’Oriol Junqueras per evitar-ne  la imatge històrica interpel·lant el President de la Generalitat, evidencia la gravetat de la seva iniciativa.

Ràpidament vàrem veure com el Parlament de Catalunya es convertis en una mena de plató televisió d’aquests que ens tenen acostumats les dues cadenes privades espanyoles els cap de setmana. Una degradació institucional que també tots en són responsables. L’electoralisme i el populisme, l’estridència i la histèria, no tenien res a veure amb un debat parlamentari, era – com deia en Mouriño – pur teatre.  I la manca de preparació dels interpel·lants va  demostra, com ja ho van demostrar a l’agost del 2007 en la compareixença del President d’Endesa, Manuel Pizarro, per parlar de les apagades que hi va haver arran d’una gran tempesta, que és un mal endèmic,  la manca de  preparació mostrada pels  diputats intervinents va ser tan gran, que el Sr. Pizarro en va sortir airós i la sensació que molts vam tenir va ser un gran ridícul.

Ahir el President Mas va estar a l’alçada dels grans. Va mantenir l’autòrites i l’autoritat del càrrec que ostenta, un fet que encara va empetitir més a alguns que parlant més per espanya i llurs televisions, a les que hi deuen reverencia, que per Catalunya i alhora, intentant cercar els desgast del President i de la Institució, van evidenciar la seva inconsistència argumental. I tampoc penso que els pescadors de vots, tinguéssim massa èxit.

Malgrat la migradesa de resultats dels opositors, ni el Parlament de Catalunya ni la Institució de la Presidència de la Generalitat, mereixien ser sotmeses a aquest intent de degradació. I és aquí on em ressonen les paraules d’en Sales, ja fa 500 anys que sabem el resultat de ser catalans i imbècils, i si volem ser únicament catalans, hem de tenir clar que ràpidament hem de deixar de ser imbècils.

PD. Ara m’assabento que l’Oriol Junqueras, que va ser el gran absent en la compareixença del President, dissabte participa en un d’aquests programes d’alta política que fan a Antena 5 a la nit. Els que ho mirin, hi veuran poca diferència amb el què va ser ahir.  Ja només faltaria que un dels convidats a la tertúlia fos “el pequeño Nicolás”.

Potser és per culpa de portar  tres-cents anys sotmesos i amb períodes de molta crueltat repressiva, la nostra resistència ha estat refugiant-nos en la parla i en la cultura. Només així ens hem pogut mantenir contra tot pronòstic i contra tota intenció d’assimilació dels espanyols. I aquest miracle s’ha produït, i hem estat capaços de fer-lo entre tots, i avui som on som gràcies a aquesta tossuderia. Però com tenen tots els períodes de clandestinitat, aquest replegament cap al nostre interior sovint provoca que el país que hem imaginat i que també entre tots volem, sigui un país de somni. Vull dir que sigui més que un país, un paradís. La situació d’ostracisme ens ha alimentat una èpica que fins a cert punt era bona per cohesionar-nos, però just en el moment que podem copsar el perfil de l’altra riba,  hem de fer un esforç per baixar d’aquesta estat teòric per situar-nos de peus a terra, tal com demana la realitat. Estem acostumats a veure o escoltar a qui mostra el nostra país i a la nostra gent, com excepcional i ens omple d’orgull; però la realitat és que tots nosaltres som ben normals. És a dir, som com tothom.

Aquests dies hem vist com s’han presentat distints esborranys de propostes del que podria ser una constitució catalana, un esforç teòric fet per grans especialistes que hem d’agrair perquè com més alternatives tinguem serà més fàcil triar-ne les parts bones. També és cert que ara tenim una gran oportunitat, diria que la única oportunitat, que si tots volem, poder fer una país nou i la constitució que hàgim de votar, condicionarà molt com ha de ser aquest país que tots volem. Però ara més que mai hem de fugir d’aquest somni de país-paradís, i ens hem de situar a la realitat. Ara no és un moment per somniar, ara és precisament el gran moment per estar molt despert.

Dels esborranys que he pogut llegir, i sense haver-hi aprofundit massa en la totalitat, hi he vist unes coses que em semblen estranyes i que podríem atribuir a aquest desig de fer un país paradís, és a dir; allunyat de la realitat terrenal. El primer és el “bonisme” que si traspua.  Això que hagi de ser un estat sense exèrcit, em sembla un somni meravellós, però la realitat és molt distant. Un dels promotors, el jutge Vidal, el que respecto moltíssim per la seva capacitat professional, pel seu patriotisme i per la seva fortalesa moral, justificava no tenir exèrcit amb una pregunta; “he que no tenim enemics?” A partir d’aquest concepte del “bonisme” és molt difícil haver de triar entre “mantega o canons” i ho és més quan la nostra societat passa moments tant difícils, però malgrat això, en l’entorn que estem, em sembla una proposta de país-paradís.  La segona proposta és que la constitució prohibeix les majories absolutes. Em sembla una proposta molt atrevida i fins i tot poc democràtica.  D’entrada ja pressuposar que una majoria absoluta, pel fet de ser-ho, ha de ser dolenta, és estrany.  I em sembla que és iniciar un camí perillós per més que algunes majories absolutes hagin estat un desastre. La democràcia és llibertat i aquesta arriba fins el punt de poder-nos equivocar i per això hi ha la possibilitat de rectificar en les properes eleccions. I tenir un President sense atribucions, em sembla  un càrrec perfectament prescindible i un estalvi important de diners. El president pot ser perfectament representatiu i executiu.  És clar que m’emmirallo més amb la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, que no pas la francesa o l’alemanya, per exemple. Una constitució que els contrapesos del poder hi són fins i tot amb majories absolutes.

Ja és hora de deixar aquest país de somnis, aquest paradís, i baixar a la realitat. Tenim a la cantonada moments històrics que haurem de decidir el nostre futur, i com més reals siguin les propostes, tots ens sentirem més terrenals.

Amb l’objectiu de ser honest i manifestant el condol a la família Lara perquè una mort sempre és un fet irreparable, m’agradaria explicar una història. Des del primer dia el Premi Prudenci Bertrana tenia una aliança amb Edicions 62.  Poc temps després d’haver assolit jo la presidència, rebo una trucada de l’Ernest Folch, a les hores Director editorial d’Edicions 62, per dir-me que el Premi Bertrana s’hauria de rebaixar la dotació de 42.000 € a 6.000 €. Em va donar una sèrie d’arguments i justificacions que no em varen convèncer i li vaig dir que miraria de fer el possibles per no haver-lo de rebaixar. Una mica desesperat, vaig trucar a un amic meu que també era molt amic de José Manuel Lara, i li vaig explicar el cas a l’hora que li demanava si m’hi podia posar en contacte. Sense haver passat massa temps,  vaig rebre una trucada perquè anés a la seu de Planeta ( antiga Banca Catalana on jo hi havia treballat) per parlar-ne. Allà m’esperava els màxims responsables del Grup Planeta i de l’Editorial Columna. Haig de reconèixer que va ser una negociació relativament fàcil perquè tenien l’ordre de José Manuel Lara d’ajudar el Premi. Curiosament passats pocs anys el grup Edicions 62 va ser comprat per Planeta i avui tornem a estar junts. Així doncs, per ser honest i recordar a Lara, he volgut fer aquest apunt històric que justifica el perquè actualment les novel·les guanyadores les editi Columna i com agraïment pel seu ajut.

2015-02-02 José Manuel Lara; Per ser honest.

El meu somni, i pel què treballo, és per tenir un país independent i per fer un país nou. D’antuvi ja sé que nosaltres con a poble, no som ni més bona ni més dolents que la resta; fins i tot sé que tenim la mateixa quota d’aprofitats que la resta del món, però em nego a pensar que el meu nou país i el que somnio, sigui un país com aquest. I sincerament penso que el podem fer molt millor. Vull un país de dret, on la prova de les acusacions recaigui sobre el que acusa i que tots respectem de veritat la presumpció d’innocència. Vull un país on la corrupció sigui tant residual que mai sigui un problema. Vull un país on no et judiquin el teu honor per la professió o la dedicació que tens. Vull un país on la justifica sigui justa, ràpida i exemplar. Fitxin-se que tot això, avui a Espanya no hi és. Les penes dites del “telediari” són un procediment sovint buscat pel mateix poder polític o policial. La corrupció és un virus que ho ha infectat tot, no hi ha cap Institució que se’n salvi. Les filtracions de secrets de sumaris, fotos i vídeos de gent declarant, són una manera que ja forma part normal tant de les defenses o de les acusacions. És paradoxal i escandalós que els jutges no hagin acabat amb aquestes pràctiques i en alguns dels casos les hagin tolerat. Un país així, no m’interessa.

La filtració del vídeo de la declaració del President Pujol filtrada a les televisions espanyoles pel president de Manos Limpias, com ell mateix reconeix per escrit, demostra fins a quin punt la degradació moral que ha arribat certes persones que formen part de l’entramat de la justícia. Les parts filtrades no tenen interés informatiu, era pura venjança cap a una persona que declarava i encara no és acusada, pel mitjà de la tècnica de la degradació personal.  Per cert, potser alguns que avui acusa severament al President Pujol, si hi ha sentència, s’emportaran un bon moc.

Curiosament avui a RAC1 el que fou cap de comunicació del ministre de  l’Interior espanyol Jorge Fernández Díaz, el periodista Albert Gimeno, que va dimitir del càrrec per haver filtrat a la premsa una operació policial abans que es produís, i ara convertit com una mena de comissari polític a la “nova” Vanguardia i a les tertúlies del grup Godó, defensava les filtracions periodístiques i l’honestedat dels mitjans  que les publiquen. Segons ell, i són paraules seves: “ sense filtracions no hi ha democràcia” Però lamentablement la resta de tertulians s’han “oblidat” a preguntar-li si era per interés periodístic les filtracions falses que fa algun departaments de l’interior o controlats per ells. El dia abans de les eleccions catalanes  la filtració policial a El Mundo publicat a portada i amb un cos de lletra de grans notícies, que el candidat Artur Mas tenia comptes a Suïssa i que varen tenir una incidència en els resultats, era interés periodístic o polític? El mateix Pedro J Ramírez es ventava d’haver influït en els resultats electorals. O les filtracions, també publicades en el mateix diari, i també filtrades per la policia, que l’Alcalde de Barcelona, Xavier Trias, tenia comptes a Suïssa i a Andorra, donant fins i tot un número falç com a prova, era interés periodístic o polític? Albert Gimeno, quan un govern utilitza les filtracions d’aquesta manera com ho fa l’espanyol, és molt més proper a un estat magistralment descrit en la novel·la  1984 de Geroge  Orwal, que no pas d’una democràcia. I quan un país entra en una decadència moral de preferir la venjança a la justícia o la falsedat a la veritat, els dèficits democràtics són extraordinaris.

Com segurament alguns de vostès saben, jo vaig ser Diputat en el Parlament de Catalunya en la legislatura que va començar el desembre del 2003 amb la presidència de Catalunya de Pasqual Maragall, un dia un amic, molt amic meu, que em coneix perfectament, va escoltar que una persona deia a un grup de gent, referint-se a mi i a la corrupció: “ mira aquest l’Esteve Vilanova, amb poc temps de Diputat ja s’ha comprat un pis a Barcelona”. El meu amic, que sabia que me l’havia comprat molt abans per necessitats familiars, i també sabia la hipoteca que havia fet, li va replicar el què havia dit. L’anècdota me la va explicar el meu amic, però mai m’ha desvelat qui era el que deia això, ni jo li he preguntat mai. Però un país on qualsevol persona per dedicar-se un temps a la política ja pot ser difamat públicament argumentant-ho amb dades falses, és un país que jo no voldré. I no entengui el lector que l’haver desvetllat això personal és per ressentiment, no. No en tic cap, simplement l’he utilitzat per mostrar que si hem de fer un país nou i millor, també nosaltres socialment haurem de canviar.

Potser sóc un malt pensat però tota aquesta efervescència que ha provocat el fenomen Syriza a l’UE ja li va bé, fins i tot n’estan contents. I per què ho penso? Doncs perquè com sempre passa tot allò que crea grans expectatives és susceptible a creat també grans frustracions, i si els grec veuen que la realitat no és el somni, ni tant sols un desig, i hi ha replegament de promeses, serà un fet tant públic que pot esdevenir-se una vacuna per la resta del Sud d’Europa que avui, alguns diuen amb un gran oportunisme: nosaltres som Syriza. Fitxin-se que a l’Estat espanyol passa un fet curiós que ahir ho intentava explicar el cada vegada més desorientat Joan Herrera, a RAC1, amb molt poc èxit. Segons ell el seu partit i el seu germà espanyol, fa anys que comparteixen ideologia amb Syriza, però darrerament hem vist com Podemos se’ls ha fet seus, i avui tothom compara Syriza amb Podemos.

Per l’UE Syriza podria ser l’oportunitat de fer una reforma tributaria real i propiciar que aquesta disbauxa fiscal on les grans fortunes i les navilieres hel·lenes s’escapen de pagar impostos, ho facin.  L’eficiència fiscal grega és una demanda recorrent de la Troica perquè estalviaria retallades.

Malgrat el que es diu, bona part del deute grec és a mans dels estats i justament Grècia deu a l’Estat espanyol 33.014 milions d’euros, una quantitat molt important que d’haver-les tingut ens haurien estalviat totes les retallades. Una quantitat que no teníem i ens hem hagut d’endeutar per poder-los ajudar. Seria bo que els partits d’aquí que recolzen l’impagament del deute grec preguntessin què pensa la gent d’aquesta proposta; potser es trobarien amb la sorpresa que la gent pensa que els deutes s’han de pagar.

El 6 de maig del 2012 els francesos sortien al carrer celebrant l’èxit de François Hollande; aquella candidat que va basar tota la seva campanya criticant l’austeritat que “imposa” Brussel·les i més concretament la Sra. Merkel. Recordaran que el secretari general del PSC  de les  hores, en Pere Navarro va anar a la cloenda del míting final d’Hollande fent ostentació d’imatges i de declaracions per assegurar que “una altra política és possible” i aquesta era la via d’Hollande.  Pocs mesos després, Hollande es va convertir en el President francès que feia les retallades més grans de la història. Avui el PSC ja ni parla d’Hollande.  Així doncs, calma a l’hora de fer-se masses extrapolacions i desitjos perquè potser algú tingui una gran frustració. El temps és implacable a l’hora de situar-nos en la realitat.