Segons les informacions que han aparegut a la premsa la Vicepresidenta espanyola i el Ministre d’indústria, el passat 12 de febrer s’haurien reunit amb el President de Planeta, i propietari d’Antena 3, Onda Cero, la Sexta i la Razón, queixosos per la promoció que els seus medis de comunicació han fet de Podemos. L’alimentació constant d’aquest moviment, els ha convertit en una formació amb reals possibilitats de tocar poder.

Aquesta promoció que el grup mediàtic de Lara ha fet de Podemos, segurament hi havia la coincidència de varis objectius, alguns d’econòmics i d’altres de polítics. Els primer, l’econòmic, és passar factura al Govern del PP  pel tancament de tres canals de televisió que els hi havia donat irregularment el govern de Zapatero, per això s’explicaria la visita del ministre d’indústria José Manuel Soria. Veurem com ben aviat es trobarà una fórmula per reconduir aquest tancament que és una decisió del Tribunal Suprem. El segon és més polític, i amb l’estratègia favorable a Podemos, debilitava l’esquerra, sobre tot el PSOE, i en els moments d’expectatives electorals migrades del PP, debilitar l’adversari sempre és bo; i a més introduïa en el panorama polític una formació nova, amb un discurs aparentment nou, però que tenia un posicionament espanyolista de l’unitat d’Espanya clàssic; i aquesta “novetat” de discurs podria afeblir l’independentisme. El problema és que de vegades les estratègies fallen i avui l’independentisme no deixa de ser independentista per abraçar-se al discurs espanyolista de Podemos, i el fenomen s’escampa amb força per tot l’Estat espanyol, provocant basarda al mateix PP.  També és cert que en la trobada sembla que hi havia una intercessió per saber quina línia editorial prendria El Periódico, en el cas, com sembla, que ell n’agafi una part rellevant del capital. Madrid, i sobre tot el PP, vol tenir controlats els dos diaris més importants pel nombre de lectors de Catalunya: La Vanguardia ( i el grup mediàtic) i El Periódico. El nerviosisme governamental i dels demés poders espanyols és rellevant perquè el problema català no afluixa i ja hi ha data per fer unes eleccions plebiscitàries i necessiten  tenir tots els poders controlats.

El poder dels poders espanyols és important, a Madrid han fet canviar tots els directors dels principals diaris fins i tot amb la sonada sortida de El Mundo, de Pedro J. Ramírez; a Barcelona el director de La Vanguardia i la moderació nacionalista de 8TV són exemples no aliens a aquest poder.  I com passa sempre,.  les escomeses més fortes encara han d’arribar i ho faran a mesura que ens anem atansant al 27-S.

Diuen els científics que avui és el dia més trist de l’any, no podria pas rebatre’ls per què una vegada llegits els titulars d’uns quants diaris, realment entre una mena de depressió  que afirmarien l’estudi. Segur que els arguments per fer aquesta afirmació científica no tenen pas res a veure amb l’actualitat política espanyola, però pels catalans és un plus realment important. La raó és que hem començat ja de ple la precampanya, o millor dit,  “les precampanyes”, i si ja mai els arguments i els programes i els contraprogrames assenyats son molt difícil descobrir-los, en aquest estadi en el que la pretesa eufòria s’ha de sobreposar a la sensatesa, es fa realment insuportable.

No he entès mai que un polític hagi de cridar com un posseït davant els seus fidels seguidors i sovint em pregunto si així és la única manera d’exposar un programa de govern mínimament creïble. I encara menys si no és de pobresa intel·lectual i programàtica la tècnica d’afirmar-se amb l’atac al o els adversaris i no ressaltant allò de bo que un té, si és que en té. Resulta que ahir la migradesa argumental i programàtica del Secretari General del PSOE Pedro Sánchez, per defensar el seu espai polític va acusar al President Mas i a Oriol Junqueras d’emportar-se el seu patrimoni a Suïssa i a Andorra, una afirmació gratuïta i molt aplaudida per la concurrència, però que té un problema: es falsa. I si aquest és l’estil i la proposta engrescadora que ofereix el PSOE a Catalunya, no m’estranya el nivell d’expectatives electorals que tenen. I com a taloner de luxe, Miquel Iceta, i seguint al mateix estil de Sánchez  tant en la forma com en el fons, un fet molt inusual en ell que es persona de reflexió, cridant va fer una nova acusació contraposant la construcció d’estructures d’estat amb a mort d’un ciutadà a Tarragona. Quan per argumentar s’han d’utilitzar aquests nivells de baixesa moral, es que la política unionista i espanyolista no té res a oferir d’atractiu als seus votants. És buida i és  una pena.

Un principi democràtic és la confrontació de les idees i els programes entre partits, no les acusacions gratuïtes sense base ni fonament. I entendran que siguem pocs o molts, alguns tinguem vertigen només de pensar que això durarà un any. I em sembla possible que algun dia els catalans, siguin independentistes o no, diguem prou, que ja n’estem tips que per guanyar vots vinguin aquí a insultar-nos gratuïtament. I reclamem respecte individual i col·lectiu.  Insultar no hauria de sortir gratis.

Ja fa molt de temps que vinc observant que en el món periodístic i en el dels opinadors, hi ha un decantament molt visible cap una mena de professionals que quan formulen preguntes o emeten opinions se’ls veu un argumentari pre-concebut. És a dir, molt més influït per les seves simpaties o fòbies que no pas per una anàlisi de la situació real. I aquests interessos poden ser ideològics, poden ser econòmics o fins i tot de poder, i quan aquest biaix aflora amb tanta força, la seva credibilitat queda molt malmesa. És cert que justament en aquesta societat de la immediatesa, el pensament i el raonament són els grans sacrificats, i per tant és lògic que cada vegada més triomfin  aquesta mena de gent que, a més, és capaç de parlar de tot pontificant. Quan no hi ha informació, l’especulació es pot entendre sempre que s’avisi que és especulació i no informació, però el que ja sobrepassa el límits de l’honradesa és quan algú fa una declaració, s’arriba en un acord, o inicia un procés, i es vulgui interpretar maliciosament la informació que és clara i diàfana, amb  especulació.

La sort que tenen aquesta gent és que mai ningú els retreu els seus arguments una vegada la realitat s’ha cuidat de desmentir-los; però alhora no aprenen dels seus propis errors i persisteixen en les mateixes maneres i és que ells, es resisteixen a acceptar que la realitat sigui distinta a com la volen, i per això utilitzen la faula vestida d’opinió fonamentada.

Amb el procés català en descobrim constantment d’aquests personatges, i fins i tot quan no tenen ja ni la capacitat inventiva per crear-se una narració mig creïble, utilitzen l’insult. Normalment la manca d’arguments porta a l’insultar. Quantes vegades hem escoltat o llegit que el procés de Catalunya és perquè el President Mas ha “enloquecido”?  Ells no poden suportar l’haver de reconèixer que això és un moviment molt gran i transversal de la societat civil, perquè els seus apriorismes de què som una minoria, se’ls desfà. La majoria social, la raó, la veritat, i el seny, és un patrimoni seu, i sobre això han d’argumentar encara que l’evidència els desmenteixi.

En les tertúlies observaran que  alguns dels participants, per cert molt presents en tots el medis, utilitzen reiteradament l’argument falç per desacreditar el Govern i el procés, i gosen dir que durant tot aquests temps el Govern no governa. I ho diuen sense immutar-se! Per rebatre-ho, només cal que veiem  com aquest País és un País que funciona cada dia. Diuen que no es preocupa de la crisi, ni de l’atur o el que és pitjor, atribueixen al Govern una mena de perversitat genètica que el porta a fer retallades, sense analitzant-ne les causes. I si ho mirem bé, veurem com el seu discurs i argumentari és sempre coincident amb els d’algun partit polític o ideologia; i d’aquí ve el meu títol, diguem com argumentes i et diré qui ets.

Ser objectiu en l’argumentació, no és pas cosa fàcil, però tampoc ho és ser un bon opinador, ni un bon articulista.  I si tots els oients i els lectors tinguéssim un nivell d’exigència més alt, molt sovint algunes tertúlies, algun tertulià, algun analista, i fins i tot algun articulista, tindria un seguiment molt escàs.

Aquest matí escoltant la tertúlia de RAC1 s’ha vingut a dir que retardar les eleccions afavoria a Podemos perquè la gent està “desencisada” i com a castic canviaria el vot independentista pel de ruptura espanyolista que representa Podemos.  És un argument que a mi em falla, però potser conec poc als catalans. I em falla perquè en el fons Podemos és una marca promocionada per l’espanyolista José Manuel Lara Hernàndez president de Planeta,  del Grup Antena 3 i la Sexta i propietari de La Razón, i això permet a Podemos tenir una sobre exposició mediàtica del que li pertocaria i a Catalunya hi ha altres partits independentistes que concorren en el mateix espai ideològic de l’espanyolista Podemos; em refereixo a la CUP. Un partit, aquest, que fa molts anys és en els ajuntaments i fins i tot en el Parlament de Catalunya. Per tant, no veig lògic que qui és independentista i vol votar independentisme, per desencís o fins i tot per emprenyament per com van les negociacions entre ERC i CiU, deixi de votar independentisme quan té un partit que seria el què representa a Podemos a Catalunya. I m’ha estranyat molt que cap dels tertulians mai hagi tingut en compte a la CUP i sembla que Podemos és la solució.

En tot cas em resisteixo a creure que els catalans que volen votar per un País nou, per despit i per enuig votin un partit que el que sí sabem representa més Espanya.

Cada vegada sembla més versemblant  que l’enigmàtica sortida del Barça d’en Pep Guardiola es va produir per la negativa del president Sandro Rosell a fer fora Messi, tal com l’entrenador de Santpedor li havia demanat en forma d’ultimàtum. També cada dia queda més clares les paraules del “si no marxo encara prendrem mal”. I segurament la frase més contundent va ser la pronunciada per un membre del seu equip tècnic quan referint-se a Messi, va deixar caure que “havien creat un monstre”.  No és una novetat en el món barcelonista que els cracks imposin les seves dèries portats per les seves fòbies; un fet que lamentablement es produeix per la simplicitat analítica de molts dels més exaltats dels sòcies i seguidors i la cobertura d’aquesta premsa que viu exclusivament i parasitàriament del Barça. Si a més hi afegim que com a una grans Institució amb una elevadíssima quantitat de socis, són una mostra força acurada del què som socialment tots nosaltres; és a dir, una societat molt bipolar on només hi és possible els meus i els adversaris, sense tenir en compte la riquesa dels matisos que en tota societat hi ha.

Si en un fet de País tant transcendent com és el procés cap al dret a decidir en el que ens hi juguem el futur de tots nosaltres i la història, som tan caïnites, és  normal que qui representa tot el millor i tot el pitjor de la nostra societat, ho sigui. És aquesta nefasta pulsió autodestructiva catalana, que sembla arrapada en el nostre ADN.

Però tornant en el cas Messi, estic d’acord amb aquesta apreciació del “hem creat un monstre” perquè cap empresa del món i cap institució del món s’ha de supeditar als capricis d’una persona quan aquest són egoismes de persona mal criada. Fitxem-nos amb la coartada amb la qual el millor jugador del món té agafats els socis, el aficionats i a la premsa: la indisciplina i deixar oberta una incògnita de marxar. Clar que aquesta segona estratègia només li serveix perquè hi ha molts aduladors fanàtics que pensen que el Barça és Messi, i sense ell deixaríem de ser Barça. Com els més entesos diuen que és el millor jugador del món, m’ho crec; però a Europa hi ha molts equips molt importants i que tenen molts èxits sense tenir el millor jugador del món, o perquè no el tenen. Perquè no podem parlar d’un equip quan tothom es mou a l’entorn d’una individualitat. I el mateix Pep Guardiola en el Bayer té un equip i assoleix molts èxits, sense tenir el millor jugador del món.

El excessos verbals de la premsa, dels socis i de la mateixa directiva, han contribuït a crear aquest “monstre”. De vegades fa riure quan escolto algun locutor català retransmetent el Barça, com fa pocs dies, que cridava molt més cantant el gol ( em sembla que era el tercer) de penal que no pas els dos primers i per descomptat la resta. El motiu era perquè l’havia fet aquest “petitó” divinitzat fins el ridícul.

He dit abans que accepto que és el millor jugador del món i per tant, m’agrada que jugui en el Barça, però mai pagant el preu de divinitzar-lo i que la seva immodèstia no discerneixi els crits que són elogiosos a les seves habilitats futbolístiques , als elogis aduladors que el situen per sobre del Club que el paga.

En les properes eleccions, quan els candidats a president facin ofertes de programa, si Messi continua, pot ser millor que ens diguin que el seu programa serà fer tot allò que diu, tot allò que vol i tot allò que desitja la figura.

En el 2006 un alt responsable de l’UE a Brussel·les se’ns queixava de què els governs “nacionals” els feien servir com a culpables de moltes polítiques “incòmodes” que  han de prendre. “Això és per una Directiva europea” o és una “imposició de Brussel·les” són frases recurrents dels polítics per expulsar-se bona part del cost de l’aplicació de polítiques difícils. I l’interlocutor insistia en dir-nos que l’administració de l’UE també és un administració nacional i que totes les polítiques i directives les aproven els màxims responsables nacionals.

Ara sembla que només es pot  ser moderns, fins i tot social, anant en  contra de l’UE, i veiem com els partits més posicionats mediàticament són els que prometen combatre les “seves” polítiques. El “nacionalisme” d’alguns d’aquests nou vinguts em recorda les expressions que escoltàvem en l’època franquista quan blasmaven contra Europa, pensant-se que les essències de la raça eren nostres. O el mateix Alfonso Guerra amb aquella expressió tant il·luminada “que se metan el Mercado Común donde les quepa”. Per Espanya, Europa mai ha estat un vertader punt de trobada. Catalunya en aquest entorn era el “verso suelto”, aquí la tradició europea ve de molt lluny i de sempre políticament, socialment i econòmicament hem mirat cap el Nord.

Fins i tot avui, crec que cal dir que l’UE és l’invent més important que s’ha fet des de fa moltes dècades, tot i que em desespera les resistències nacionals que impedeixen avançar més ràpidament cap a una vertadera confederació. La meva esperança és que una vegada superada la crisi, les sinèrgies d’unió prenguin força.

Tinc curiositat per veure què farà ara Alexis Tsipras, si assoleix la presidència de Grècia, quan vegi que el temps han canviat molt des del 2012 i ara té la porta oberta per sortir de l’euro. L’anunci d’Alemanya obrint la porta és un dels atacs més forts que podrien fer a la línia de flotació de Siritza, perquè tot el gruix del seu discurs és anar contra les imposicions de la Troica. Una mica em recorda la campanya enganyosa del PSOE amb l’OTAN, recorden? “OTAN, d’entrada no”,  van convocar un referèndum que teòricament seria per sortir-ne el mateix PSOE va dedicar tot el seu potencial per defensar l’OTAN.  És clar que aquesta anàlisi també serveix pels partits “siritzats” espanyols.

David Cameron també està atrapat per la demagògia dels eurofòbics de l’UKIP que pugen en força, i anuncia que podria avançar el referèndum  per la continuïtat del Regne Unit a l’UE. En el fons el què vol Cameron, és una renegociació del Tractat especialment en l’apartat del moviment lliure de persones. Però una vegada més hem de situar-nos a la realitat i la d’avui és molt diferent a la de quan Margaret Thatcher, va aconseguir el famós xec. Fa pocs mesos en una redistribució del Pressupost Comunitari, el Regne Unit li suposa un increment de més de mil milions d’euros i Cameron va dir que “ni pensar-hi” que no ho pagaria. Poc temps després en unes negociacions el màxim que va assolir va ser allargar uns mesos els terminis del pagament. Alemanya ja ha fet saber que res de renegociar el Tractat, i molt menys fer diferències entre estats. Davant d’aquest xoc, serà interessant veure si realment Cameron voldrà sortir de l’UE perquè sap que suposaria grans pèrdues econòmiques, especialment per la City que avui és el principal mercat financer de l’UE.

No seria estany, doncs, que una vegada convocat el referèndum Cameron, igual que va fer el PSOE el març del 1986 amb l’OTAN, tornés emprar l’eslògan que va ser servir en el referèndum escocès: “better together”.  I és que a l’UE i l’Eurozona actual, han canviat i ara un s’hi ha de mirar-s’hi molt a l’hora de fels-hi una escomesa populista.

Haig de reconèixer que mai ho hauria dit ni pensat, però les generacions d’espanyols post franquistes retornen cap  una mena de franquisme modern amb les formes i amb els fons. La democràcia, en principi, va desarmar l’anticatalisme militant espanyol perquè va ser un dels combatents més actius en la dictadura i una força imprescindible per l’avinguda de la democràcia. Si no hagué sestat per Catalunya i Euskadi, el post franquisme era assegurat, però va ser la combativitat d’aquestes dues nacions, la força que va vèncer mínimament aquell “atado y bien atado”. Però com sempre ens ha passat, Espanya a les hores no va tenir prou força per sotmetre’ns les ànsies de llibertat, però nosaltres tampoc en vam tenir prou per assolir-la plenament. La Constitució espanyola, aquesta que defensen amb tanta força fins si tot Podemos, és la única constitució d’occident que l’exercit en va tutelar tot el procés i fins i tot hi va introduir punts concrets. El 23-F, amb molta més gent implicada de la que s’ha dit, no és més que un excés de la llibertat tutelada.

Ara, desarmats democràticament els armats, els queden poques forces per combatre el procés català, especialment quan aquest és netament democràtic i pacífic. I les úniques eines que tenen són, l’utilització dels altres poders de l’Estat i fins i tot de les cloaques de l’Estat per, com en el temps de la dictadura, “crear” informes falsos amb l’únic interés de desacreditar, o si és el cas, perseguir als adversaris amb l’ajut de la premsa ( diaris, ràdios  i televisions)  de tot el “moviment”.

I d’aquella admiració que arreu d’Espanya es tenia pels catalans per haver forçat la democràcia, el “bombardeig” constant de tota l’opinió creada, ha quallat en la societat espanyola amb eficiència. I ho ha fet en els franquistes de tota la vida que no perdonen i als demòcrates sobrevinguts. Ambdós tenen un sentit d’Espanya semblant: una, grande i libre, i no perdonen.

I l’herència franquista dels seus posicionaments ja no els inoportuna i es mostren clarament defensors de les herències fins el punt que recobren episodis nacional que semblava impossible retornessin en l’Espanya democràtica i de les autonomies. La gran crítica que ha tingut Joan Manuel Serrat aquets dies per haver cantat a TVE en català, és calcat al temps del famós La, la, la. Només que abans teníem un cap d’estat Capità General no escollit i ara tenim un Rei. I la TVE era en blanc i negre.

L’evidència de la seva migradesa ideològica s’observa en les campanyes que fan contra productes catalans per defensar la seva Espanya i el seu espanyolisme extrem, mentre que a Catalunya, un dels llocs on es consumeix més vi de Rioja, vi de Jerez, melmelada de Múrcia i de Sevilla, … aquí es consumeix de tot i d’arreu, sense cap mirament.

Jo no sé la quantitat de vegades que he llegit articles d’espanyols, i he escoltat a opinadors a totes les ràdios espanyoles, i a totes les televisions espanyoles, dient impunement que el President Mas s’ha tornat boig. També ho he escoltat de rellevants polítics espanyols, dels govern i de l’oposició, en actiu i retirats. Jo mateix he criticat sovint al President Rajoy, però amb arguments i mai utilitzant l’insult, per dues raons: la primera perquè no em va amb mi, i la segona perquè sostenc que l’insult et priva de la raó, mentre que l’argument te la dona. L’insult és la prova clara de l’estretor argumental.

El franquisme modern, com el falangisme, pot mostrar-se en tot l’àmbit ideològic: des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Tot defensen: Una Grande i Libre i en la seva Espanya, Catalunya si prèviament no és assimilada, no hi cap.

Arribats aquí, i vist els comportaments i saben les opinions de cadascú, el millor acord que poden arribar el President Mas i Oriol Junqueras, és que no hi ha acord. És una pena, una llàstima i un drama que algun dia la història ens ho haurà de valorar més fredament, però veig molt difícil, fins i tot impossible, que amb aquests cistells puguem refer la nació catalana. Arribar a l’acord que no hi ha acord, alliberaria ambdós polítics i els permetria prendre cadascú el seu camí amb el seu programa. I només demano, fins i tot m’atreviria exigir-los, que una vegada el jurat popular de les urnes proclamin guanyador, l’altre humilment el reconeixi i li sigui lleial fins a la culminació del procés. Catalunya s’ho mereix.

Que el President Mas faci una llista àmplia, transversal i unitària amb el propòsit de portar a cap el seu programa de divuit mesos, i la resta facin la seva llista per defensar el seu programa i el seu camí. No és pas el què m’agrada, però aquests vímets ja  no dones per a més. Allargar aquesta agonia ara ja només pot perjudicar tot el cos.

No és pas la situació que personalment m’agrada, ni tant sols la que mai m’havia pensat trobar, però deixant per més endavant les valoracions i les crítiques a les persones, que ben segur les farem i seran dures, ara l’alt objectiu nacional imposa contenció i no estripar, nosaltres, els que els altres no són capaços de cosir.

Ja es veu que amb la política de l’engany i  amb l’exercici de la pressió mediàtica, no és pas el camí natural d’aquell que esperen arribar a un acord negociat. I com tampoc seria bo per ningú un armistici, oblidem-nos del somni gran de la unitat i fem que cadascú agafi els seus papers i proposi el camí amb el seu camí,  i tots segueixin a aquesta gran majoria de ciutadans que, nosaltres sí units, volem anar cap a Ítaca.

Per fi ha vingut a parlar-nos el que sembla és el  “messies redemptor” d’Espanya  i de Catalunya, i ha parlat. És molt bo que vingui aquí perquè fins ara s’ha parlat molt de Podemos i res d’allò que pensa de Catalunya. I vist que el seu discurs base fa un temps no paren de matisar-lo;  “allò nostra” quedava amagat sota el bosc d’uns anunciats polítics de titulars de diaris. O també podria ser que “això nostra” li fos un tema espinós del qual no en vol parlar com ara fa seleccionant les entrevistes per no comprometre’s. Fos com fos, quan trepitgen terra catalana, ja els hi és impossible evitar pronunciar-ser sobre el procés català i ho ha fet. I realment les sospites que alguns d’aquí, suposo molts, s’han complert: “res se sembla tant a un espanyol de dretes com un espanyol d’esquerres” que deia Josep Pla, amb una gran clarividència i el posicionament de Pablo Iglesias sobre el procés català és el mateix espanyolisme de sempre, però amb estètica diferent.. Rès de nou per oferir.

M’explicava un polític català de l’època franquista, que la tècnica dels ministres de la dictadura,  quan hi havia una proposta catalana que gaudia de suport popular i volien dir que no, feien com si l’agafessin amb gran entusiasme i a més deien: “ho sí buena idea, pero esto lo vamos a mejorar y lo haremos mucho mas grande” i començaven a afegir coses al projecte que el final esdevenia impossible. El meu interlocutor em deia que era una “negativa per sublimació”.  L’esquerra espanyola davant del procés català utilitza la mateixa tècnica afegint a la consulta uns additius, que són importants, però que emmascaren el referèndum pel dret de decidir. “Derecho a dicidir claro, pero en todas las cosas”  ens va dir ahir Pablo. I la mateixa IC proposa molts referèndums ( un cada any) si bé i curiosament el de la consulta per la independència, no seria ni el primer, ni el segon, ni el tercer…

Ningú pot negar que David Fernàndez no defensi un programa polític d’esquerres com Podemos, molt avanç que Podemos, però a diferència dels espanyolistes, ells entenen que la independència ha de ser la primera consulta. Un fet que també penso jo, i després ja farem una Constitució catalana que serà el resultat del consens.

Podemos ens diu que no vol que marxem d’Espanya, però tampoc ens proposa com hauria de ser la financiació, les nostres lleis, etc. Una vegada més ens demanen un vot de confiança, i n’hem fet tants, i tots han estat fallits, que ja hem dit prou.

I el cop baix dialèctic contra David Fernàndez : “jo no m’abraçaré mai amb Mas” demostra que es un típic espanyol amb els tics espanyols, i amb la forma de fer dels espanyols.  Ell tampoc hauria signat amb el President Mas, ni amb UDC, CDC, ERC, IC, CUP, fer la consulta del 9-N.  Catalunya, és diferent.

Però malgrat tot, és bo per nosaltres que Pablo Iglesias  ens vingui a visitar i parli, així descobrirem què hi ha darrera aquesta marca Podemos.

Ahir, i avui mateix, estem assistint en el Parlament de Catalunya el sainet dels Pressupostos. És una representació que no hauria d’haver-se produït si tothom fes honor als pactes signats, però ja sabem que a certes formacions polítiques, mai han complert fins el final allò que han signat. Un pacte de Legislatura és un pacte de Legislatura aquí i a Pequin, com diria un ex, i no; per certs sectors això és un compromís molt més lax. Ja Zygmunt Bauman ens descrivia la societat moderna com una societat líquida. El problema és que amb aquests principis, es fa molt difícil emprendre gran aventures polítiques com és el nostre procés sense la voluntat del comprimís. Tampoc és molt elegant justificar una dissidència de tanta importància amb arguments d’extrema feblesa. El Pressupostos són molt necessària hi hagi anticipació d’eleccions o no i dir el contrari, és mentir-nos. També és mentir-nos dir que si avancem les eleccions o si es fa unes plebiscitàries, automàticament podríem fer una pressupostos amb molts més recursos. Quan sento aquests anunciats, sense dir-nos la lletra petita, em sento estafat i de vegades penso si en els moments de grandesa realment tenim el líders que estiguin a l’alçada. El 2015 hi haurà eleccions municipals i ningú, ni a Sant Vicenç dels Horts, se’ls ha passat pel cap no fer pressupostos ara esperant que els faci el Consistori que surti de les eleccions. Tothom sap que el nou consistori heretera el pressupost. Imaginem-nos que hi ha plebiscitàries el febrer o el març que ve; mentre l’administració ha de seguir funcionant com també haurà de seguir funcionant després de les plebiscitàries perquè el procés necessita uns temps que, per més voluntat que s’hi posi, no es poden escurçar. La setmana passada en una mena de debat que vaig tenir en el twitter amb un d’aquets que ho tenia tan clar em va dir: a partir de l’endemà es diu a totes les empreses catalanes que paguin tots els  impostos a l’Agència Tributària Catalana. I jo li vaig preguntar, molt bé i què fem de totes les empreses catalanes, que són moltes, que tenen IVA a cobrar a l’Hisenda espanyola per molts milions d’euros? La resposta va ser: ja ho saben, ho perdran. Clar, quan el debat arriba a aquests nivells em pregunto si un procés tant complicat es pot fer amb principis tant primaris.

Les propostes que va fer el President Artur Mas en la conferència i la de l’Oriol Junqueras, em sembla molt més pensada i molt més factible financerament i políticament la del President. La de l’Oriol és simplement un avançament d’eleccions, en cap cas unes plebiscitàries.

Durant dos anys ERC ha volgut mantenir compatible una estratègia de “col·laboració-oposició” que li ha donat molt rèdits electorals, fins que els calendaris polítics l’han obligat a clarificar-se, i no sempre el seu posicionament ha estat el correcte. L’acusació al President Mas per no voler fer el 9-N amb una llei suspesa pel Tribunal Constitucional, i acceptar la nova proposta, demostra que sovint amb temes d’envergadura de País, les reaccions són més viscerals que cerebrals. La transcendència del 9-N ara no la qüestiona ningú i l’evidència de les imputacions als President Mas, a la vicepresidenta Ortega i a la consellera Rigau, demostra que l’espanyolisme s’ho van prendre seriosament. I les evidències de les contradiccions entre la Judicatura i sobre tot entre els fiscal reforcen la impressió. I per si hi faltava més arguments de pès, avui mateix ha dimitit el Fiscal General de l’Estat Eduardo Torres-Dulce. No cal dir la repercussió internacional i la gran participació.  Em sembla que ningú pot negar que l’oferta que va fer el President per sortir de l’atzucac del 9-N, era molt pensada.

I és normal que per tots aquests precedents, el lideratge del President Mas, que ERC sempre havia deixat un tel de dubte en la fermesa de complir el què deia, s’hagi reforçat considerablement i defensi el seu programa de plebiscitàries, davant al de l’anticipació d’eleccions, perquè la seva proposta és molt més neta, possible i de gran visibilitat internacional,  i la segona ara no toca.

I utilitzar els Pressupostos com element de pressió, és un despropòsit.