Desgraciadament en la dialèctica polític s’utilitzen dues formes pel debat,  que no m’agraden: la utilització dels sofismes i el de les fal·làcies. El primer és un argument aparent amb el que es vol defensar o persuadir una falsedat, i el segon ja és purament un sinònim de mentida; i com és natural a mi, com a tothom, ens  agrada la claredat i la veritat. Si ens hi fitxem, darrerament hi ha tot una argúcia argumental en l’espanyolisme basada bàsicament en dos punts que són sofismes o fal·làcies: que la majoria dels catalans no volen la independència, i que el govern no governa perquè només pensa amb  el procés. N’hi ha més de fal·làcies, com aquesta dèria de comparar al nacionalisme amb els nazisme, un fet que sorprenentment és utilitzat indistintament entre l’espanyolisme de dretes i el d’esquerres. Després hi ha els de l’oposició d’aquí qu¡an reclamen del govern  que faci coses que o no els pertoca o no té capacitat econòmica per fer-les, però a ells els és igual mentre puguin criticar.

Aquesta tendència generalitzada d’interpretar el què volem els catalans, també és una constant en l’espanyolisme, el mateix Miquel Inceta en la seva conferència d’ahir, en va utilitzar aquesta apropiació per dir-nos que la majoria dels catalans no som independentistes, però a l’hora, quan l’independentisme diu: d’acord, mirem i consultem vertaderament què volen els catalans amb una consulta, s’hi neguen.

La segona falsedat és dir que el Govern no governa. D’entrada les negacions contundents sempre solen portar una dosi d’error important, perquè tot és ple de matisos. Jo entenc que diguessin que no governa com ells voldrien que governés o els agradaria que ho fes,  fins aquí és just perquè per això defensen conceptes ideològics diferents. Però a més, per dir la veritat, s’hauria d’acceptar un principi fonamental: i és amb quins diner es compte per fer política. I com aquestes crítiques només es queden en un anunciat, és quan s’hi veu el partidisme mal entès i la fal·làcia o el sofisme. El país, malgrat tots els entrebancs i les justeses econòmiques, segueix funcionant, i això vol dir que algú el fa funcionar. Ara, no podem demanar a aquest Govern que arregli el problema de l’atur, per exemple, perquè sobrepassa amb escreix les seves possibilitats i les seves competències. També és un error reclamar que acabi amb la pobresa, perquè aquesta és una conseqüència directa de l’atur. Dir, com diuen els unionistes, que l’atur, la pobresa, és allò que importa a la gent, tenen raó que ens importa molt i tots voldríem haver superat la crisi, però aquest anhel és plenament compatible i gens excloent a què defensem la independència. Més encara, precisament amb la independència tindrem més eines per mitigar els efectes d’aquesta crisi.

I quan algú diu que s’han de pagar les farmàcies puntualment, per posar un exemple molt recorrent, sí, clar que sí; però seria més honest també dir els motius pels què s’endarrereix el pagament, que tothom sap és per una forma de financiació autonòmica injusta i que ens penalitza molt, i a més ens deixa a la “bondat” i a l’arbitrarietat dels Govern espanyola a fer-nos les transferències.

Fins allà on jo arribo, si s’avancen les eleccions a Catalunya és per fer un succedani del referèndum que no ens han deixat fer; si no és per això i el que es vol fer és avançar-les  simplement  pensant fer un canvi de majories, diu el President, que és qui té la potestat d’avançar-les, que es faran quan toquin, el 2016. Fins aquí em sembla raonable.

I per què hem de fer un succedani de referèndum? Assumit que el primer motiu és per l’impediment a fer-lo normal, la raó és perquè aquest procés nostre el volem escrupolosament democràtic i que ningú d’Espanya i del Món, en pugui tenir dubte de la nostra voluntat.  Així doncs, és una necessitat que tenim i també tenim la necessitat de guanyar-ho  amb majoria absoluta, un fet que ens obliga a tots.

I quina mena d’eleccions són les més apropiades? El debat és entre llista única i varies llistes. Si ens hem d’assemblar el màxim possible a un referèndum, els model de llista única, sense partits, amb gent de gran solvència professional, per un mandat concret i amb un temps limitat, s’hi assembla prou bé. Llistes separades, amb els partits i amb la gent dels partits, amb programes partidistes, encara que tinguin un primer punt en comú i sense cap límit de temps, és mimèticament a unes eleccions autonòmiques normals, amb un punt comú. No és el mateix.

Ja sé que dir això atabala a molta gent, però la primera opció és molt més de país i la segona és molt més de partit.

I què passa si no hi ha acord entre dues visions enfrontades? Avui tal com han anat les coses, l’acord em sembla difícil per més cants d’unitat que es facin perquè l’acord suposarà un perdedor.  Però arribada a la conclusió que no hi ha acord, pot passar que el President no avanci les eleccions i el procés quedaria molt malmès; però també hi ha la possibilitat, que seria la meva, si arribem en aquesta situació límit, és que es faci una llista molt transversal amb el model que deia el President, amb independents i sense partit, i que siguem els catalans, aquests que  hem anat sempre units, els que amb el nostre vot triem l’opció guanyadora entre el partidisme i el país. No és el que més m’agradaria però de vegades cal dir als líders polítics que l’interés de País és molt superior al del partit

Dic des del principi que sóc un de tant decebuts del discurs d’Oriol Junqueras d’ahir. No m’esperava un nivell de patriotisme tan baix. Deixo pels estilistes la valoració oficial de si el format del discurs va ser més o menys bo, per mi, personalment, em va semblar: pesat, dispers, reiteratiu i repetitiu, que no s’adequava a la importància d’un discurs que ni més ni menys l’objectiu era proposar un camí cap a la independència del nostre País. Però de les poques concrecions que es va fer una va quedar clara, Junqueras proposa: anar separats per cercar la unitat. És estrany veritat? També és estrany que en el mateix temps que es nega a fer llistes conjuntes es demani un govern de concentració. Fins ara, no havia arribat mai a descobrir aquests nivells de la política, i potser és per això que em descol·loca.

Si no tinc mal entès, i en la proposta del President Mas hi queda meridianament clar per tothom, es tracta d’avançar les eleccions perquè aquestes substitueixin el referèndum que no ens han deixat fer. I de la mateixa manera que un referèndum el resultat és meridianament clar per tothom sense haver de sumar res, aquestes eleccions també han de complir aquest objectiu perquè ningú: d’Espanya i del Món pugui qüestionar-ho. I aquest element bàsic en la proposta de Junqueras, no es compleix. De fet, ell proposa unes eleccions normals, amb un govern normal per portar  a terme un programa normal, i després ja sumarem.  Just allò que el President Mas no vol perquè ho ha dit per activa i per passiva, que està disposat a avançar les eleccions si aquestes són substitutives del referèndum ( plebiscitàries) no per canviar el govern.

Estic segur que ahir molts dels que tenim un primer objectiu i principal: la independència, ens vam sentir decebuts perquè aquella unitat per la independència tantes vegades reclamat massivament en els carrers i carreteres de Catalunya, arribada l’hora clau, hi ha qui posa pel davant els seus interessos de partit als de tantíssim catalans que hem sortit al carrer cada vegada que ens ho han demanat les circumstancies. Potser que tanta gent estigues tant equivocada tantes vegades reclamant unitat?

Hi ha qui diu que dues llistes assoliria millors resultats que una, d’altres ho diuen el revés i ara començaran les intoxicacions amb enquestes poc fiables però de grans titulars. Doncs bé, si realment fos veritat, que no m’ho crec, que hi ha catalans independentistes que no votarien una llista unitària substitutiva d’un referèndum ja sigui perquè no volen voltar on hi ha gent de CiU i d’altres gent d’ERC, no cal que tirem més endavant, pleguem beles i acceptem una vegada més que la maledicció catalana, apuntada per Aznar, és un virus del que encara no l’hem superat. Tinc molt poques coses en comú amb la CUP però si fossin en una llista conjunta a mi no em faria res votar-la, perquè en la proposta del President Mas, serà el cap de 18 mesos quan votarem els partits que hauran de fer la Constitució Catalana,  i, aquesta vegada, jo no els votaria tot i que reconec la seva honestedat que han mantingut en aquest procés, molt superiors a la d’altres partits.

Ahir una vegada escoltat el discurs d’Oriol Junqueras, els espanyolistes d’aquí i sobre tot d’allà, estarien eufòrics. I potser allò que pensen ells que si poden acabar amb el President Mas, acabaran amb el procés, puguin tenir raó.

Eugeni d’Ors, va dir en un cambrer poc destre d’un restaurant de categoria quan a l’obrir una ampolla de xampany francès en va vessat part del contingut:  “mestre, els experiments amb gasosa”.

Com que cada pas que anem fent ens acostem més en el moment de la veritat, en les tertúlies i els medis que les suporten, també s’han  radicalitzat al fer les “anàlisis”. Ja fa un temps el Grup Godó va fer un canvi de resant important amb la distitució, segons sembla, per ordre del Rei, del director de La Vanguardia José Antich, un periodista que resultava incòmoda a la Zarzuela i a la Moncloa, per posar-ni un totalment entregat i afí a la monarquia,  com és en Màrius Carol, que ja fou cronista reial. Si aquest canvi hi sumem l’enviament de Jordi Barbeta a Washington i paral·lelament a aquesta purga la incorporació com a redactor en cap adjunt , d’Albert Gimeno, una mena de comissari polític  que havia estat director de comunicació del Ministre Jorge Fernàndez Díaz, i va d’haver de dimitir del càrrec per haver informat d’unes detencions en el País Basc abans que es produïssin, tot queda arrodonit i aquesta és La Vanguardia que tenim avui. I per allò que es diu en castellà: “cuando las barbas de tu vecino veas remojar,…” o perquè també ha tingut la trucada pertinent, Josep Cuní a 8tv, ha “redireccionat” els seus continguts d’acord amb la norma actual de la Casa. La darrera entrevista al President Mas d’abans d’ahir i la tertúlia d’ahir, són un claríssim exemple de “l’efecte reial”.

El Periódico també està de canvis en l’accionat i el President de Planeta José Manuel Lara, n’ha comprat una bona part de les accions, un fet que és econòmic però, no tinc cap dubte,  també serà polític.

Les forces del Pont Aeri, vist que el procés avança, han iniciat un contra procés per intentar, a la desesperada, tornar a la casella de sortida, que no és altra que la del 1978. Però el seu objectiu té un problema greu i és la massa social que aplega l’independentisme, una massa molt transversal i cohesionada  amb uns lideratges socials i polítics molt consolidats. El President Mas, que fins fa poc encara hi havia una part de la societat independentista que dubtava d’ell, especialment per les interferència de Josep A. Duran, avui les opinions d’aquest ja no tenen cap rellevància i ha quedat clar que allò que promet el President, ho fa.

L’alternativa, ERC, també té un lideratge inqüestionat amb la qual cosa ens trobem amb la total consolidació dels dos líders polítics dels partits més importants. I ja ningú qüestiona que la peça clau d’aquest procés és el President Mas, i com els adversaris ho saben, el seu objectiu ara és doble: intentar desprestigiar-lo i inhabilitar-lo, i si això no és possible, intentar buscar la divisió social com en el temps de la República amb el: Visca Macià mori Cambó; és a dir: dividir i enfrontar el President Mas i l’Oriol Junqueras. Tota aquesta estratègia d’uns quants tertulians sobre tot d’aquí, dient que en el discurs del President Mas era un pla per salvar-se, per salvar el seu partit, o per fer una escomesa a l’Oriol Junqueras, només s’entén amb aquest objectiu perquè el President Mas el què va fer va ser oferir un pla pensant amb el l’èxit del procés i un pla que no pugui ser qüestionat ni per Espanya ni pel Món, i ara el que ens toca a tots és esperar dimarts que ve que l’Oriol Junqueras farà la seva exposició del seu pla, que no dubto tindrà el mateix objectiu, i cercar-ne els punts de trobada. Com, fins avui, no tinc cap sospita que cap dels dos líders tinguin uns objectius contradictoris, en tot cas poden variar una mica en el camí a seguir, estic segur que arribaran en  un acord que compleixi i asseguri la culminació dels procés amb èxit. I com la societat és sàvia i coneix quins són els adversaris i també la nostra història de la divisió social dubto que tota l’artillaria, que és molt potent, dels grups mediàtics i econòmics del Pont Aeri, puguin incidir en l’opinió majoritària, entre altres raons perquè també coneixem quin són els seus interessos i l’objectiu de les seves opinions.

Bona tarda a tothom

Després de més de set anys i la desfeta de tot el nostre sistema financer propi ( les caixes) encara avui estem pagant la gran factura de la bombolla de la construcció. I encara no la tenim resolta  que tornem a entrar en un altra bombolla de la construcció; la voluntat d’alguns polítics de construir nous partits i plataformes polítiques.  Amb dues entrevistes senceres que he escoltat a nen Duran; ahir a 8tv amb en Cuní ( molt més suau ) i avui amb la Mònita Terribas a Catradio ( molt més tens i incòmode) no he estat capaç de saber quina és la seva proposta, més enllà que no és independentista. Sorprenentment, ha fet una cosa impròpia d’un líder polític, i és dir que en té una però se la guarda per ell. No sé si avui es poden demanar adhesions incondicionals.

Realment el 9-N ha descol·locat a molts gent, a molts sectors, a molts partits polítics i a molts líder polítics i l’estar fora de joc, els que no són immobilistes tipus Rajoy, necessiten fer propostes, moure’s, i sovint aquesta necessitat els fa dir o els fa fer propostes poc pensades. Ara mateix es diu que per tenir-nos contents podrien traslladar el Senat o el TC a Barcelona. Ja sé que no deu ser una iniciativa seriosa, perquè si ho fos entendria que amb tot el què està passant aquí, no hi han entès res i a més ens prenen  com  una col·lectivitat infantil i fàcilment comprables amb dues futileses. Hi ha un consens força generalitzat que el Senat no serveix per a res més enllà de ser  un aparcament, molt ben remunerat i amb moltes prebendes, de polítics. És una institució tant inútil que si avui mateix la tanquessin, no passaria res a no ser que ens estalviaríem molts diners públics. Fins i tot, en les propostes de modificar-lo que hem vist fins ara, els catalans no ens hi sentiríem representats. Així doncs, si un dels arguments per seduir-nos és el Senat, em sembla que s’ho poden estalviar. I segons, portar-nos els TC,  hi veig més mala baba. Avui el TC amb tot el seu historial em sembla una broma de malt gust.

Els espanyolistes d’aquí com en Duran i altres, un del seu problema més greus és explicar-nos quina seria aquesta Espanya amb Catalunya que volen.  És a dir; no criticar tant a l’independentisme com fant, i oferir-nos la cara amable, si la té, d’aquesta Espanya nova que defensen. Demanaria que ens diguessin el “cost de la no independència” que tindríem, perquè de moment sabem el de l’actual dependència. No puc creure que defensin mantenir-nos-hi amb el cost actual.

J. A. Duran, com fan tots els espanyolistes, per refutar el debat sobiranista s’excusen en què aquí només es parla de la independència i ens oblidem “d’allò que interessa a la gent”. Ho ha intentat dir a la Mònica avui, i quan li ha demanat concreció ha admès que no escoltava Catradio. I ell ja en el seu discurs de Construïm va deixar caure que el Govern porta masses anys parlar “només” d’independència i no d’allò que afecte cada dia als ciutadans. Aquesta esmena a la totalitat del Govern, em sembla molt injusta i a més impròpia de qui és líder d’un partit que forma part del Govern amb una Vicepresidència ( la única Vicepresidència) i dos consellers. I dir que la resta de consellers no han fer res em sembla tremendament injust. La Consellera Irene Rigau, el Conseller Boi Ruiz i la Consellera Neus Munté ( per dir-ne tres del nucli dur del què afecte a la gent) han hagut de gestionar un pressupostos de misèria i ho han fet amb nota alta. Fins i tot en molts casos suplint els incompliments sistemàtics del Govern espanyol.  Enguany, totes les entitats d’Incat només rebran 360.000 € de tota l’aportació voluntària que fem els ciutadans el marcar la casella de “accions socials” en l’IPF perquè hi destinin el 0,7% dels nostres impostos. I Catalunya és de les que hi aporta més, i ja veuen què reben les entitats del tercer sector  el 2014.

I voldria acabar amb un pensament sobre ètica i valors, que era un dels elements  d’aquest Construïm.  El líder d’UDC  es declara catòlic i practicant, i que el seu fonament social el troba en la política social de l’Església Catòlica.  Una Església que amb el nou Papa Francesc, ja des del primer moment va mostrar que el compromís social ha d’anar acompanyat amb el compromís individual de l’austeritat. Ell mateix va deixar les habitacions del Vaticà per la d’una residència. No sé si el discurs d’en Duran avui,  el troba compatible i d’acord amb els nous temps, des d’una suite luxosa de l’Hotel Palace . Jo només sé que el Papa Francesc, no s’hi estaria.

Fa tants anys que hi treballen que ara ja no ho poden rectificar. Quan en el Parlament de Catalunya fèiem el nou Estatut, el PP va estendre per tot Espanya “meses petitorias” de signatures per anar en contra Catalunya i l’Estatut. El PP d’Andalusia, fins i tot va fer i pagar, falques publicitàries que van passar a les ràdios andaluses, amb eslògans contraris a Catalunya. El lliurament dels quatre milions de signatures que van recollir, va ser un acte d’ostentació anticatalana. La portada de l’Estatut al TC, que havia estat aprovat en el Parlament de Catalunya, que havia rectificat el Congrés espanyol, que va votar  les Cors espanyoles i va ser referendat  pels catalans, han estat actes d’utilització partidista de l’Estatut,  aprofitant l’avinentesa que a Espanya es guanyen vots quan es va contra Catalunya. I aquesta pulsió anticatalana no l’han perdut mai. Ells utilitzen Catalunya per sotmetre-la i pe guanyar vota a Espanya. Catalunya ja la tenen perduda i no volen perdre Espanya. Així doncs ara el marge de maniobra del President espanyol és ben escàs; ell sap que no pot guanyar-se  a Catalunya.

I doncs, què vindrà a fer Rajoy a Barcelona? Sospito que el seu primer objectiu és temperar l’emprenyament que hi ha en el PP català perquè havia assegurat que no es votaria i ells n’havien fet bandera. I el 9-N els catalans que vam voler vam votar lliurament. Segurament quan mirem en perspectiva veurem que hi haurà un abans i un després del 9-N. Aquell gest que alguns van voler desprestigiar fins i tot amb l’argument ridícul que les urnes eren de cartró, resulta que ha estat un dels fet que ha tingut grans efectes devastadors. L’autoritat de Mariano Rajoy ha quedat molt tocada dins del seu propi partit,  en el  seu entorn mediàtic i dins les estructures d’Estat. Va voler forçar massa el TC i aquest va fer el mínim. Va voler utilitzar la Fiscalia, i hi ha hagut una revolta de fiscals, com mai s’havia vist. I per si faltava algú en aquest cúmul de despropòsits, el cap de l’Estat Major de l’exèrcit de terra. General Jaime Domínguez Buj, diu que “quan la metròpoli es fa dèbil, és quan es produeixen les caigudes” i recorda la història espanyola del 1898. És a dir, quan Espanya va perdre Cuba. I tot això ha passat sense que nosaltres féssim res més que votar el 9-N! I si nosaltres som intel·ligents, d’ells n’hem aprendre que quan es fan malament les coses, els efectes negatius es multipliquen.

Tot aquesta descomposició que com diu el General recorda el 1898, té uns inicis. Si l’Estatut s’hagués aprovat, ara mateix no estaríem com estem, però el seu enrocament ha provocat una reacció social a Catalunya, i ara la societat s’ha emancipat, i hem  desconnectat. I a cada envestida de testosterona seva, engendren nous independentistes, fins el punt que amb uns dos-cents cinquanta mil convençuts més, la voluntat catalana serà inapel·lable. Potser en Rajoy ens hi ajudi a arribar-hi, des de Barcelona.

Tot el què hem fet fins ara, que és molt, ha estat el més fàcil i que el vertaderament difícil ens queda per fer. I si tots som conscients que una de les claus de l’èxit ha estat la unitat, depreciar-la ara que ens ve el més complicat per interessos partidistes és una temeritat. També ho és voler introduir en el debat elements ideològics que emmascarin o distorsionin l’objectiu principal que és assolir un país propi. La resta tindrà tot el sentit una vegada ja siguem independents. Fitxin-se que els unionistes són els que introdueixen amb més força altres debats, i nosaltres no hem de caure en l’error o en el parany. L’oportunitat de fer-nos un país propi i un país nou, és un objectiu tan elevat que requereix de la unitat de tots els que hi creiem. És per això que hem d’aprendre de les grans conseqüències negatives que ha tingut els 9-N, per aquells que han fet malament les coses.

No he vist cap país del món que hagi emprés un camí com el nostre i hagi tingut èxit, sense el  liderat d’una persona. L’assemblearisme, que sembla ara té molt de predicament, si més no en moments molt excepcionals com és el d’ara, és la porta més ràpida cap al fracàs. El processos de gran complexitat, necessiten d’un líder.  El 9-N ens ha demostrat l’habilitat política i el valor de decisió, del President Mas. La seva proposta de darrera hora, després que el Govern espanyol hagués  aturat totes les altres propostes, va ser una jugada mestra i arriscada que desgraciadament fins i tot alguns líders polítics d’aquí d’entrada no van saber entendre  i van voler iniciar una mena de revolta, que no va durar més de tres dies. Ara, passat el 9-N, podem veure la magnitud i la profunditat d’aquell acte i les importants destrosses que ha fet a tots els poders de Madrid.  La divisió dins de l’espanyolisme és tant important que el lideratge del President espanyol Mariano Rajoy ha quedat tremendament tocat. Fins i tot l’ala més dreta, el sector Faes, i tota aquesta munió del nucli dur del poder mediàtic, atien denuncien contra aquell que va jurat complir i fer complir la Constitució, per la seva inacció durant el 9-N. Més tard va voler recuperar l’espai perdut intentant que fos el Fiscal General de l’Estat amb la presentació d’una querella molt dura, tapés les boques dissidents. Si abans del 9-N va ser la utilització del TC en els post 9-N ha estat l’intent d’utilitzar la Fiscalia per salvar la cara. Però els fiscal de Catalunya quan van llegir el text de la querella que els venia de Madrid i tenien d’aprovar, s’hi van revelar i sis de nou fiscals  hi van votar en contra. El resultat és que encara fins avui no s’ha presentat i el Madrid polític del PP de la Faes i el mediàtic, està tremendament enutjada per aquesta tardança, que els deixa amb la posaderes a l’aire. També és veritat que el PP estava acostumat en tenir “influència” en la Fiscalia; i tot recordem com Alicia Sánchez Camacho a la Camarga presumia de tenir fiscals amics, i el comportament de la mateixa lideresa aquest principi de setmana erigint-se com una mena de portaveu de la Fiscalia, ha irritat molt i, potser per primera vegada, han volgut demostrar la seva independència. Així que el 9-N ha dividit l’espanyolisme, el TC i la Fiscalia estan molestos per la utilització política que n’ha i en volien fer el PP, i el lideratge de Mariano Rajoy, ha començat a estar molt qüestionat. Segur que ni el mateix President Mas, quan va idear aquesta fórmula, pensava del seu poder destructiu que tindria a Madrid.

El 9-N ha passat i ha passat brillantment, però hem de ser conscients tots plegats que encara ens falta culminar el procés i el què ens ve és el tall més difícil del camí. I si hem estat capaços d’arribar fins aquí amb gran eficiència i bàsicament liderats conjuntament amb  la societat civil, ara és l’hora de la política. I sí realment volem que aquest procés tingui èxit, per més paraules boniques que es diguin, necessitarà una gran dosi de patriotisme i d’humilitat. Durant el poc temps que vaig estar a la política em va sorprendre veure com pràcticament tothom, només pel fet de ser polític, es veia capaç i preparar, per desenvolupar qualsevol tasca. I aquest error és tant evident que només cal que mirem què ha passat amb el sector de les caixes catalanes per veure’n una mostra dramàtica de la perversió d’aquest  sentiment. El nostra país, durant tot aquesta anys, s’ha col·locat en el món. Avui podem dir que el món ens mira. I des del WSJ, el The Economist, Bloomberg,  el Jerusalem Post, … ja parlen del procés català, amb un enuig importantíssim de tota la maquinaria diplomàtica espanyola. I tot aquest món coneix al President Artur Mas, ja sigui perquè l’han entrevistat o perquè ell mateix els hi ha lliurat algun article. Pensar ara que Catalunya podria prescindir del seu lideratge i perdre tot aquest capital polític no tindria costos, és ser un gran ingenu que el desqualificaria per la política. De la mateixa manera que si en les properes eleccions plebiscitàries pensem que els programes dels partits han d’anar molt carregats i no deixar clar que la primacia de tota l’acció de govern, ara toca fer el “gran salt” i posar-lo en marxa, també és jugar imprudentment amb la possibilitat  d’una divisió que ens afebleixi. Deixar en minoria al Govern ara i impedir-li, si és el cas, d’aprovar un pressupost que és necessaris perquè el país, més bé o més malament, funcioni, també és un greu error. I  els que esperen per aprovar els pressupostos tenir els de la independència, o són ingenus, o ens enganyen, perquè, si no pretenen refer la història i des del balcó de la Generalitat proclamar-la, el procés té un ritmes que per més anhels i fins i tot necessitats que tinguem, no podrem escurçar massa. I si algú la proclamen des del balcó, ja sabem que durarà tres dies.

Una característica que ha de tenir un bon líder és saber que en moments claus de la història, el cap ha de dominar al cor.

En principi si m’hagués cregut la propaganda d’ells hauria pensat que només la meva família i jo, diumenge passat, l’hauríem dedicat a fer una cosa inútil. De fet, és normal que un diumenge la gent aprofitant el lleure el dediquin a fer coses que per ells són útils. Però mira per on, sense haver-nos-ho dit, més de dos milions tres-centes mil persones i quaranta mil voluntaris, ens vam trobar tots per fer una cosa inútil.  I ves per on, també, que per ells encara s’entesten en dir-nos que el què vam fer, va ser una manifestació inútil, però tots els d’aquí i tota la premsa internacional opinen i sabem que un nombre tant considerable de persones fent una cosa inútil, esdevé útil. I és útil perquè encara que no vulguin, aquest gest, té i tindrà conseqüències. Però resulta que passats tres dies, també ells en reforcen la utilitat quan utilitzen el Fiscal General de l’Estat perquè persegueixi el que en un principi era fer un gest inútil. Així doncs, ja tenim el nombre de participants i la judialització que en fan els adversaris, que ens transforma allò que era inútil en útil. Nosaltres, els que en principi pensàvem que faríem una cosa inútil i malgrat tot la vam fer, ara veiem que no sempre és inútil fer coses inútils.

Sí en tot aquest procés ells no haguessin estat tant inútils, no haurien promès  cada dia que no hi hauria ni urnes inútil ni útils, i  no haurien fet tant el ridícul davant dels seus mateixos i de tot el món. I a més, fent fer el ridícul al TC i a la Fiscalia. Poques vegades es poden fer més destrosses en tant poc temps. S’ha de ser molt inútil per assolir aquesta fita!

Diuen que bona part de culpa de tot aquest despropòsit és de la lideresa del PP català, la senyora Alicia Sánchez Camacho. Que com tots sabem, des d’aquell dinar de la Camarga, entre altres coses té un amic fiscal i va pressionar al President Mariano Rajoy per fer-lo estimbar en el precipici del ridícul més important de tot el seu mandat. Ara, el President espanyol, ja és severament qüestionat per bona part dels seus, per la seva ala d’extrema dreta i per l’oposició espanyolista. Tot això ha passat per un gest nostre inútil! És pot ser més inútil?

Estic esperant la roda de premsa d’avui que farà Mariano Rajoy, per veure què dirà. De fet, el que sí estic segur és que no serà una roda de premsa sense límit de temps, ni de preguntes, i que contestarà a tota la premsa acreditada ( si n’hi ha d’estrangera) en espanyol, anglès i francès d’acord amb el seu interlocutor. Fitxin-s’hi que ja no dic català, perquè també per ells el català és inútil, com tantes coses que fem i tenim els catalans.

Encara que sembli mentida una de les coses més difícils és gestionar l’èxit. Fa cosa d’un any llegia un informe que un diari estranger d’economia va fer sobre la situació actual de persones que un dia la sort els hi havia rigut i es van veure milionaris inesperadament. La gran majora d’elles, tornaven a estar sense diners. I aquí, segur que tots coneixem a casos semblants, gent que de sobte havien fet molts diners, i amb la mateixa facilitat els han perdut. I és que massa sovint l’èxit ens fa perdre la prudència.

Avui, ningú que no estigui malalt de partidisme, per poc neutral que sigui, qualificarà la data del 9-N com d’un gran èxit. El catalans hem hagut de vèncer multituds d’entrebancs, per culminar un dia tant brillant; però ho hem fet. I a més hi hem fet sense cap incident. En positiu.

Quan el President Mas va fer la proposta de la “nova consulta” una part dels seus companys de viatge fins a les hores, és va rebotar i es va produir una trencadissa important. Però la persistència dels fets i l’evidència que el model era bo, van fer canviar als dissidents i es va poder refer la unitat. Haig de dir que en tot aquest procés, el comportament de la CUP i el seu líder David Fernàndez, va ser exemplar, van estar a tota hora per la unitat perquè sabien de la importància que era pel País la unitat perduda. Altres van preferir, a primera hora, els interessos de partit. Però finalment el seny es va imposar, i per bé que era una unitat en precari, vam poder celebrar la festa en pau.

Ara ens toca gestionar l’èxit, i entrem en un temps de més dificultat perquè les estratègies no coincideixen. ERC vol anar pel camí més recte i dels fets consumats, sense donar cap possibilitat al pacte. Mentre que el President Mas, que és qui té la responsabilitat de govern, es vol carregar de més raons i volt tornar-ho a intentar. Fins i tot amb la seguretat de què fracassarà en l’intent ( ell mateix va dir que ho veia impossible) però és assenyat tornar-ho intentar. I és que aquest procés fet amb una entesa amb Espanya, ens estalviaria molts costos i per tant és assenyat intentar-ho.

Els propers dies sospito que veurem com la disintonia serà molt més cridanera que la sintonia que hem tingut fins ara, serà una llàstima i un cost afegit al procés. A les darreries del franquisme, una vegada en Josep Pallach, parlant-nos dels partits que defensaven l’autogestió i la nacionalització de la banca i les grans empreses, com era el que defensava el PSC, aquí  i el PSOE a Espanya ( a les hores eren dos partits realment independents) i els del PSC-R ens criticaven la nostra “socialdemocràcia” atribuint-nos que érem “gestors del capital”, ens va dir: “ no us preocupeu això només es pot mantenir a la clandestinitat” I va afegir: “ i de vegades hi ha partits que els costa molt sortir de la clandestinitat”. Dic això perquè em recorda els que ara estan a l’oposició, i en la oposició es pot mantenir qualsevol teoria.

El que no veu que en aquest procés el pes de la unitat és imprescindible i prefereix tirar pel dret, em sembla que comet un error garrafal. La unitat és perquè, encara que costi més i es vagi més lent, arribem tots plegats a fer el cim. Perquè l’important és fer el cim tots plegats.

Primer de tot hem de reconèixer que si ara “sí que toca”, en molt bona part, és gràcies al compromís i l’obstinació del President Mas. No vull desmerèixer en absolut a la societat civil i la seva força de la que jo mateix en formo part, però tot procés ha de tenir un lideratge per tenir èxit. Dit això, diumenge tenim una gran oportunitat de mostrar al món la nostra voluntat i de mostrar-ho amb democràcia, amb unitat, amb respecte i si m’apuren, festivament. El gran nombre de medis de comunicació internacionals que s’han acreditat per seguir aquest 9-N, és ja un èxit descomunal. I com tothom sap les traves que hem hagut de superar per arribar-hi, encara engrandeix més la nostra gesta. Una escomesa que ha mostrat al món, la feblesa democràtica dels principals partits espanyols que no han reparat utilitzar tota l’artillaria que tenien, fins i tot la utilització del TC, en un combat que, a l’haver-hi entrat, té tots els números per sortir-ne encara més desacreditat.

Ara sí que toca anar a votar. Tindrem les urnes, sabem on anar-hi, tenim pregunta, tenim paperetes,… i tot el món ens mirarà. Tots sabem que no és el darrer combat, i que, malgrat el què alguns pensen i diuen, no canviarem tres-cents anys d’avui per demà, per més que ens agradi. Jo sempre he desconfiat dels polítics que confonen els desitjos amb la realitat, perquè són els perfils de lideratges que porten els països al desastre. Precisament ara, més que mai, s’ha de ser molt realista i avançar amb fermesa mirant molt de no fer passes en fals. El seny és fonamental.

Clar que sóc partidari que dilluns els President Mas faci una carta al President Espanyol i sí és possible, entrevistar-s’hi. No tinc cap dubte que Artur Mas defensarà el clam social de Catalunya, i esperarà de Madrid una resposta, que com sempre ha dit ell, posarà a votació juntament amb el dret a decidir.  Sempre ha dit: “Serà el poble de Catalunya el que en aquest cas decidirà” i Artur Mas, compleix el què diu.

Per la nostra part, diumenge és el dia de la societat civil i si és un gran èxit, com no en dubto, enfortirem la posició catalana. I és per això que hem de repetir clarament i amb orgull: ARA SÍ QUE TOCA.