Aquest braç mediàtic de la caverna i les cloaques espanyolista que és  pràcticament la totalitat del medis de comunicació  espanyos, avui hi podem veure dues “perles” perverses i un exemple  de com actua aquesta Espanya putrefacta. Una és la “notícia” de El Mundo ( en condicional, això sí, perquè no els portin als jutjats  i a més veurem con el seu director a Catalunya, Alex Salmon, continua sent tertulià en emissores catalanes donant-nos lliçons d’ètica). Aquesta “perla” és que  s’investiga a Xavier Trias  perquè  “podria” tenir uns comptes a l’estranger en milions d’euros. L’altre és que s’investiguen uns crèdit que va donar Caixa Catalunya a un “amic” de Mas.  Cada dia més aquesta Espanya actual s’assembla més amb el maccarthisme que com tothom sap és aquella època dels EUA en què es va crear un comissió presidida pel senador Joseph McCarthy   i durant dos anys ( 1953-1954) es va dedicar a perseguir a possibles militants comunistes dels Estats Units.

Avui hem vist ben clar que el sistema imposat pel PP i tot els poders d’estat que controla, actuen de la mateixa manera contra tot allò que pugui ser o semblar independentista. I la perversitat del sistema imposat és que hem retrocedit a l’època franquista on l’acusat, per qualsevol titular d’aquesta premsa col·laboracionista, encara que sigui en condicional, és el que ha de demostrar la seva innocència. I tothom sap que els col·laboracionistes tenen una mena d’impunitat de facto, perquè la justícia, com hem vist en altres casos, a més de ser molt lenta molt sovint , si hi ha una denuncia de l’afectat, l’arxiva.

Desitjo que l’experiència de tot aquest temps , ens vacuni per quan fem un país nou. L’haver format part d’aquest Estat espanyols tant poc democràtic i en la gran època dels grans excrements, ens sigui un escarment.

Diu l’Ernesto Kaizer que el Govern del PP, vol tractar el procés català com un afer criminal i ens ho raona amb tota aquesta estratègia del què en podríem dir les “estructures de l’Estat espanyol” , fins i tot les cloaques, treballant per aquest objectiu. El desplegament mediàtic d’ahir en les cases d’Oleguer Pujol i el tractament que en fa la premsa a temps real, segons el periodista de El País, n’és una prova. De fet ahir l’Oriol Pujol, va passar de retingut a detingut i posat en llibertat en poques hores, i el que sabem és que mai el jutge Santiago Pedraz, que és qui porta el cas, en va demanar la detenció. Aquesta “guerra bruta” per “salvar Espanya” com diria en Jorge Moragas i que és el cervell pensant de tot plegat, s’amplia amb les informacions que ens ha donat avui el periodista de TV3 en el Parlament de Catalunya Josep Ma. Martí, en la que informa  d’un dinar molt important on s’ha dit que el “cas Pujol” l’anirien fent sortir dosificadament per tal de crear una sensació de gran corrupció i impedir unes plebiscitàries amb llistes unitàries, perquè aquesta possibilitat,  els hi fa pànic.  Si es pot crear aquest clima, ells pensen que les bases de la CUP i d’ERC no voldran anar amb CDC.

De fet els unionistes d’aquí i els espanyolistes d’allà estan intentant desacreditar el “Procés de participació” del 9-N. Els d’aquí els coneixem perquè entre altres arguments, encara els he escoltat avui, és que no hi haurà debat, ni cens, ni sabem encara on hem d’anar a votar. Però els polítics espanyols tenen pànic perquè veuen que el 9-N pot tenir una gran participació i esdevingui inapel·lable a ulls democràtics. I quan entre el pànic, fins i tot poden intentar tornar-lo a prohibir.

Jo sostenc, i segurament m’ho hauran llegit alguna vegada, que el flac més feble de Rajoy és el dels mercats financers. De moment els mercats es creuen a Rajoy quan diu que “és impossible” “un fet irreal” etc. Però a partir del 9-N i sobre tot de les eleccions plebiscitàries, sinó abans, començarem a veure moviments. I quan això passi, automàticament rebrà pressions ( ordres ) de l’UE per negociar.

El banc anglès Barclays, acaba de fer un informe “Severeing implications of Catalonis independence”  on ja comença a fer-se preguntes incòmodes. En primer lloc veu la possibilitat que “l’Estat català” pot rebutjar assumir el deute espanyol i alerta que Espanya tindria un deute del 120% de PIB, nivell que és molt per sobre del que garanteix la solvència fiscal. I fent us dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional, diu que només s’assumirà la part proporcional del deute pública espanyol si hi ha un divorci pactat. I com és natural, demana una negociació.

També diu que La Caixa i el Banc de Sabadell, segons quina fos la resposta de l’UE haurien de fugir de Barcelona per poder tenir accés a liquiditat internacional. Això s’ha dit molt i hi ha qui diu que no és necessari, i d’altres que sí que ho és. Però de què parlem quan parlem “fugir de Barcelona”? El posaré dos exemples: El Banc de Santander té la seu central a Santander, algú pot dir que els òrgans de govern i tota la maquinaria directiva no és a la “Ciudad Financiera” de Boadilla del Monte ( Madrid) ? I si anem amb l’altre gran banc, el BBVA, la seu central és a Bilbao, algú em pot dir que tots els òrgans de direcció no són a Madrid? A Santander i a Bilbao hi van per fer les respectives Juntes Generals, però la resta és a Madrid. Per tant si les dues entitats catalanes haguessin de “fugir”, com diuen ells, de Catalunya, podrien establir temporalment les seus socials a València, on el Sabadell hi té la CAM, i la Caixa a les Illes Balears, per exemple? Si això passés,  cap client de les dues entitats notaria cap diferència perquè això no vol dir que tanquessin les oficines. Per tant, tampoc fem d’això una alarma innecessària quan, com a màxim, seria un pur tràmit.

Lamento que fa un temps un accident que vaig tenir en el disc dur  del meu ordinador coincidint amb la meva imprudència o excessiva confiança en l’aparell,  no tenia còpia de seguretat, i avui no puc precisar la data que ja avisava de cap on anàvem. Sortosament, i gracies al facebook, vaig poder conservar la meva conferència del maig del 2006, en la que dos anys abans, ja avisava del precipici de la greu crisi, on anàvem destinats a tota velocitat. Cert és que un anys abans, més o menys, vaig escriure dos articles ( que són els que he perdut) en els que m’esgarrifava de la poca preparació financera i bancaria que tenien la majoria dels presidents de les caixes, dels consell d’administració i de les assemblees. I a més deia que, coneixent el negoci, cap banc del món fitxaria a cap d’aquets responsables. Ja sé que la ignorància és molt atrevida i mentre durava aquell estat de disbauxa, les meves paraules eren rebudes com un insult puig que ells, tots, es pensaven ser un grans banquers. Encara alguns avui s’ho pensen que ho són i ens donen lliços d’economia des de la televisió. Però avui la meva reflexió no la vull tornar a enfocar a ressaltar la seva incapacitat manifesta per desenvolupar una feina dificilíssima com és la de gestionar bé una entitat financera.  Els resultats de la seva gestió són inapel·lables.

Els orígens de tots ells eren de carnet: polític, sindical, patronal,… és a dir, l’únic, i repeteixo això d´únic, mèrit que tenien per tenir aquest lloc clau era la militància, mai la idoneïtat ni la capacitat, ni l’experiència. I és aquí on m’agradaria estendre les culpes de la responsabilitat del desastre mes enllà d’aquests “executius”, i per mi els primers culpables són els responsables dels partits polítics, dels sindicats i de les patronals que varen posar a aquests individus a gestionar una complexitat per la qual no estaven preparats, perquè ells sabien que no n’estaven. I és així que també seria hora de demanar responsabilitats, no sé si penals, però si socials, per aquest tràfec d’influències i nepotisme que ens ha portat al desastre. Quan per exemple hom diu que José M. Aznar va posar a Miguel Blesa al front de Caja Madrid, perquè els dos eren amics de la infància, això, si és veritat, ha de tenir un castic sever perquè ha utilitzat el seu càrrec de President per afavorir a un amic i posar-lo com a màxim responsable en una entitat per la qual no estava preparat, el resultat d’enfonsar-la i 24.000 milions d’€ de diner públic de rescat. És que no podem quedar-nos a l’epidermis d’aquesta tragèdia. Quan hi ha un accident, bé es busca si hi ha responsables per omissió. Doncs seria hora que vist tot el què esta sortint en les Caixes rescatades o absorbides, algú exigís la responsabilitat, a més dels responsables directes, a tots els  “col·laboradors necessaris” perquè tot això no ha passat per un accident, ha estat el resultat de  coincidir  ineptitud i  cobdícia  en un mateix sistema.

Gestionar un banc no és fàcil i requereix ofici, molt d’ofici!,  i els que sabem de les dificultats que té, no ens ha sorprès gens els resultats, sí que personalment la sorpresa més gran ha estat l’altíssim nivell de  cleptomania entre els elegits i amics.

L’espectacle d’ahir en el Parlament de Catalunya on tots els líders polítics dels diferents partits marcaven “paquet” davant del President Mas, no em va agradar gent. Fins i tot em va desagradar i si haig de precisar més, vaig sentir vergonya. Ja sé que el meu sentit del ridícul és excessiu per viure confortable en aquest món d’ara tan líquid, però un és com és. I quan l’objectiu de la polèmica és el País i el futur del País, encara m’excito més. Malgrat tots els tertulians i els opinadors diuen, i defensen, que és comprensible que els partits polítics, en aquests moments, facin tactisme electoral em fa mal perquè el meu ordre de prioritats no és el mateix, i pel què sembla estic sol en aquesta banda. En els meus anys empresarials tenia assumit que de vegades havíem de sacrificar momentàniament algun desig personal en benefici de l’objectiu comú, i encara em perdura. I a més crec fermament que és l’únic camí perquè una comunitat avanci. Així doncs, entendran que ahir l’espectacle parlamentari de tots contra el President, sentis vergonya perquè pensava amb el camí que ens falta recórrer, amb les dificultats que tenim i que ens posen per fer-lo, i pensava que els adversaris miraven l’espectacle contents al veure que es complia la profecia de José M. Aznar quan deia als espanyols: abans es trencaran ells que Espanya.

De totes maneres m’agradaria que una vegada acabat el procés, algú ens fes la història de tot aquest temps i situés a cadascú en el seu lloc. I em temo que en aquest exercici, i una vegada despullats, els veurem les vergonyes. I potser veurem com una vegada més les paraules i les bones paraules, són una impostura de les seves accions.

Tinc esperança amb els catalans, i amb la societat civil que en aquests moments de tempesta sabrem mantenir-nos ferm fent pinya. Aquest castell l’aixecarem entre tots, siguem del color que siguem i malgrat els incomprensibles comportaments d’alguns.

D’entrada deixi’m dir-li al President Mas que per més que es ridiculitzi la consulta que ha proposat, jo votaré el 9-N.  I és molt estrany que alguns que estaven en el pacte per la consulta ara ridiculitzin la proposta, com si no sabessin els motius pels quals no s’ha pogut fer un referèndum o una consulta d’acord amb la Llei Catalana. I el més esperpèntic de tot és la posició de Joan Herrera ( que mai havia mostrat molt d’entusiasme) quan diu que s’ha de mantenir la consulta i el 9-N anar davant dels col·legis electorals amb el paper a la ma i deixar clar que no podem entrar. Certament el representant d’IC té una creativitat impressionant, així ho demostra la seva proposta. Jo, que no en tinc tanta, prefereixo anar als col·legis, entrar i després de inscriu-m’hi, dipositar la papereta perquè el vespre sigui possible fer-ne el recompte. Haig de recordar que hi ha països molt democràtics que per votar, prèviament un s’ha d’inscriure, així doncs, la proposta tampoc és una singularitat.

Tampoc entenc com alguns polítics i molts ara s’esvera per no haver pogut votar com s’havia previst, i alguns se senten enganyats. Si haguessin estat atents amb el què deien els experts en els seus informes haurien vist que aquesta impossibilitat era prevista i fins i tot hi ha previst les eleccions plebiscitàries. Així doncs, ningú pot dir  que  no fos previsible. El més imprevisible i sorprenent hauria estat que el Govern de Madrid en hagués autoritzar votar. Això sí que ningú hi comptava ni hi compte!

De moment, hem vist que aquesta “mala idea del president” ja ha excitat a tot l’unionisme d’aquí i d’allà, fins el punt que la Vicepresidenta espanyola ja ha avisat que treballen també per impedir-la. Doncs què hi diuen els que se n’han despenjat i ara critiquen aquest “teatre”? Per la Vicepresidenta no és teatre i s’ho prenen ben seriosament. I si som capaços de fer una gran mobilització i una votació massiva, veurem que de teatre, res de res.

Els tècnics ens diuen que la manera més seriosa de cara al món, és fer unes eleccions plebiscitàries,  i hem de ser conscients que aquest serà el darrer pas amb tota seguretat.  ICVEU no en volen sentir a parlar, perquè això els obligaria a concretar i ells no volen. Lamentablement no són hereus del PSUC. Són una altra cosa i aquest canvi els hi ha anat perfectament per despenjar-se’n.  UDC també tindria un debat que no sé pas com acabaria perquè ara mateix dins d’Unió hi ha dues ànimes; la del Sí-No i la del Sí-Sí, però la primera liderada per Duran, perd força. Tot i que, pel que sembla, en Duran podria tenir 9 milions de raons per seguir defensant el Sí-No. Un fet que, si és veritat, no tindria res a veure ni amb el País no amb la ideologia.

Si volem continuar treballant pel futur del nostra país, el millor que podem fer ara és dir: President Mas, jo votaré el 9-N, i veurem com els adversaris sí s’ho agafen seriosament.

Però si deixem a banda els sentiments, que com hem vist és un terreny difícilment opinable, m’agradaria entrar-ho en el món de les raons, i aquí sí que entrem en el món dels arguments. M’agradaria que alguns d’aquests catalans que se senten espanyols i que en volen ser, cosa que respecto, em diguessin a mi alguns dels seus arguments que em fes atractiva la seva posició. Quin atractiu té avui ser espanyol per un català? Jo tinc molts arguments per no ser-ne, però suposo que algú en pot tenir  per ser i sentir-se espanyol malgrat tot.

Ara mateix, penso que molts d’aquells que diuen estimar tant Espanya, com passa sovint, són els que li fan més mal. Ningú em negarà que els principals antisistema, i els més eficients per destruir-lo, no són els partits del sistema i molt especialment el PP. A més de tota la brutícia que hi havia acumulada,  en pocs dies hi hem d’afegir l’escàndol de les targetes negres de Bankia,  l’escàndol de Castor i el desgraciat accident de l’Ebola. I per ser justos hem de dir també clarament que en els dos primers el PP està ben acompanyat amb el PSOE, amb IU, amb els dos sindicats majoritaris, amb la patronal, amb l’ex cap de la Casa Real, amb l’amic íntim de l’actual Rei,…és a dir, no queda ningú impune. La decadència d’Espanya és aclaparadora. I davant de tot això, quin argument atractiu té per un català ser espanyol? No em val que em diguin que aquí també passa, que és veritat, però si vull seguir sent català és perquè vull arreglar la d’aquí, però ser d’allà, entre altres despropòsits, seria acumular molt més del dolent que ja tenim, i per això em quedo només amb els meus.

Una de les característiques del President Mas, és la seva sinceritat. En el món polític, és difícil trobar a líders capaços  parlar-nos amb la veritat i no pensant amb allò que  ens agrada escoltar els governats. Però l’honestedat del President és fins i tot desconcertant.  Ahir va reconèixer, i no és pas la primera vegada que ho fa, que el procés sobiranista tot i assegurant que “hi ha rumb”, estem en un “terreny desconegut”.  I tots i els dubtes assegura que “depèn de nosaltres superar la prova”. Als inicis d’aquest procés ja ens va avisar que “ningú havia dir que fos fàcil” i acaba dient-nos que “hem de governar la incertesa”.  Això de governar les incerteses si fóssim un país amb més vocació empresarial ho entendríem perfectament perquè els realment empresaris no fan res més que això. De fet, també nosaltres en la nostra vida privada molt sovint, si ho pensem, veurem que tenim un rumb però ple d’incerteses, i malgrat tot, actuem per assolir l’objectiu, fins i tot superant els obstacles que es vagin trobant.

La independència personal i política sempre comporta una dosi d’incertesa però no acceptar els reptes per por, és el primer esgraó dels vençuts. El President ens parla com a societat adulta, capaç d’entendre i assumir riscos per arribar on volem anar i posa davant del mirall tots aquells que demanen l’impossible de saber tot el què passarà en aquest procés. Jo, sincerament, em penso que és una excusa d’aquells que estan en contra del procés però tenen por de negar-lo públicament i la seva estratègia és de resistència reclamant un full de ruta clar.

I aquest missatge també val pels empresaris, aquests que normalment estan acostumats a assumir riscos però així que poden demanen el poder polític seguretat per si no es compleixen les seves expectatives. El cas Castor n’és un cas ben clar, de no empresaris, que s’apropien dels beneficis, si n’hi ha, i socialitzen les pèrdues, si n’hi ha. I el món de l’empresa d’arreu, no passa això.

Jo no sé què passarà el 9-N,  és una incertesa, però si tots anem a una, el que sabré segur arribat el dia, és que si no es pot fer la consulta, no haurà estat per culpa nostra. I espero que tots tinguem clar, qui seran els culpables.

Pot ser que demà no sigui com ahir i el President Rajoy ho hauria de saber. Avui la seva política de duresa a Catalunya li suposa aplaudiments a tot Espanya i segons el seu assessor principal Gabriel Elorriaga, també és un gran font de captació de vots espanyols. Segons el “guru” el Projecte, de Llei sobre l’avortament era una fuga important de vots, un fet que ni la gran corrupció del PP, el penalitzava tant. És per això que canviant els principis i les promeses, va aturar el Projecte i va dimitir el Ministre més significat, l’Alberto Ruiz-Gallardón.  Tot sigui pels vots!.

Però el seu immobilisme sobre Catalunya i aquest enrocament, no és neutre perquè que l’altra banda, la part catalana, no s’atura ni s’arronsa,  i si va avançant com ho fa i ells s’adonen que el Procés arriba a ser irreversible, no és gens segur que demà tots aquells que ahir l’aplaudien, i l’aclamaven, i el voten, ho facin. La història és plena de moments d’aquests on algun líder polític ha estat fortament aplaudit per la seva duresa, i de cop, passa a ser el culpable de tot el que aquesta duresa ha provocat. Així doncs, si hagués d’aconsellar-lo, modestament, li diria que passés de la seva tàctica política a curt termini, a la d’estadista, si és que pot. Que potser, els que ara l’aplaudeixen, i l’aclamen i el voten,  no li deixarien fer. Però anar contra el temps, té molts de riscos.

I un altre que està atrapat en aquest procés i per culpa de Mariano Rajoy,  és el Rei Felip VI. He escrit més d’una vegada que els antimonàrquics no trobaran mai un aliat seu tant important com Mariano Rajoy. Actualment el Rei es troba una mica com el seu pare es va trobar amb Arias Navarro; però Juan Carlos I, era l’hereu de Franco i tenia per herència tots els poders del dictador i el va poder fer dimitir, cosa que ara el seu fill no pot fer, si és que ho volgués fer.

És per això que quan veig aquesta ostentació de testosterona del President espanyol en el Senat davant de les aclamacions i aplaudiments del seus i tots dempeus, penso amb el què ha passat a d’altres líders històrics i em venen ganes de dir-li: pensi que potser demà potser no sigui com ahir. De fet. l’amic Josep Lluís Cleries  li va dir ben clar: votarem lliurament la llibertat!. I després, qui reconeixerà d’aquest Rajoy superber d’ahir aclamat i demà oblidat?

Joan Prat de los Mozos, és un extraordinari fisioterapeuta i mestre de terapeutes. És el que en podríem dir, un gran professional que estima la professió. És un vocacional, i se li nota. L’atzar va voler que es plantés ( com abans ens deien als que posaven un negoci) a Figueres i allà hi té el seu centre. Personalment és una persona que podríem dir-ne del romanticisme i un gran humanista, i això el fa especial. Li agrada la filosofia, la literatura, especialment la poesia, és un gran rapsoda, la teologia, la música, la pintura, i tota mena de coneixements. És d’aquelles persones curioses que tenen especial curiositat per a tot i que hom pot parlar-li de tot. A més, és de caràcter vital i optimista que encomana.

Com se sol dir, un dia aquest home especial es va trobar en el lloc precís, i els que cuidaven a Dalí en els darrers anys de la seva vida, van pensar en ell per la  rehabilitació del “mestre”.  Un encàrrec que va assumir amb la mateixa responsabilitat que tractava a qualsevol dels seus pacients, però amb una dosi especial de responsabilitat per la repercussió que suposava tot allò que passava a l’entorn del gran pintor.

D’aquests quatre anys d’atenció pràcticament diària a Dalí, en Joan, amb la col·laboració de Dídac Moreno, n’ha fet un llibre molt especial. De fet, diria que hores d’ara ja és un llibre imprescindible per qui vulgui conèixer a Dalí en la seva desconeguda part humana. Tots coneixem al Dalí públic, fruit d’una gran capacitat de màrqueting que tenia el pintor. Va ser tant poderosa la seva capacitat publicitària que avui Dalí és de les  marques més conegudes arreu del món. Però el Dalí humà, fins ara, era ben poc conegut fora d’algunes anècdotes de qui es presentava com expert.

Amb “Calli i Treballi” descobrim fins a quin punt el “mestre” tenia interioritzar el seu paper públic de “diví” i el seu gran interés per a tot, i també ( aquí és el més important) les seves febleses humanes. I en Joan, durant els darrers anys de la seva vida, va arribar a ser el gran “bastó” de la intimitat, on s’hi repenjava. Arribar fins aquest nivell d’empatia i estima, va ser un camí llarg i dur, perquè qui ha estat i tractat per tothom com a “diví”, transitar fins a les febleses humanes, és un recorregut costos i amb en Joan,  va trobar la persona ideal per fer aquest trànsit.

Haig de dir que en el llibre,  hi ha moments d’intimitat molt importants, i també de gran tendresa, que per les persones sensibles, algun dels passatges ens fan aflorar les llàgrimes , puix que tot el llibre traspua un gran respecte i una gran humanitat.

Són 206 pàgines que es llegeixen fàcilment però d’un contingut imprescindible per humanitzar al diví Dalí. És la gran aportació que ha fet en Joan Prat, a la biografia de qui ha estat un dels millors pintors de la història. I avui que fa quaranta anys de l’obertura del seu museu, una peça imprescindibles per conèixer el “mestre” pintor m’ha semblar oportú parlar del llibre “Cali i treballi”, que també és una peça imprescindible per conèixer el “mestre” humà.

No ho ha dit, però ho podia haver dir. Avui aquest matí ha arribat la tardor i ho ha fet silenciosament mentre molts de nosaltres encara dormíem. Però no ens podem enganyar i cometre l’error que sovint cometem deixant-nos emportar pels més cridaners. De fet, la tardor a mi sempre m’ha semblat una estació propicia per la reflexió i fins i tot per la introspecció en la soledat. Res a veure amb la rauxa de la primavera on aquell embogit esclat de vida i de llum, em porta més cap al brogit de la gent. Curiosament  ami les dues estacions són dos moments de dificultats perquè ja sigui pel pol·len o per la caiguda de les fulles, exacerbera sovint i fins a límits insuportables, la meva al·lèrgia, però posats a patir m’encanta molt més la primavera. La llum m’és un element vital. Però aquesta tardor ve plena d’expectatives que serà un goig viure-les puix que  ni en somnis, ho havíem somniat. D’entrada semblava que acabaríem l’estiu amb un calendari escrit pel Govern espanyol i, segons ells, a hores d’ara, ja haurien d’haver portar el recurs contra la Llei de Consultes al TC perquè en dictamini ( si així imperatiu ) la inconstitucionalitat, i res d’això ha passat. I no ha passat perquè el nostra President ha demostrat a tothom que es ell qui marca els tempos. Així que tots s’han quedat amb un pam de nas i amb les armes legals desenveinades, per incompareixença del contrari.

Aquesta tardor veurem coses, moltes coses! I hem d’estar atents. De moment fa pocs dies la Vicepresidenta del Govern espanyol volia reescriure la història recent i atorgava a la Constitució el fet que el nostre President sigui el nostre President i alguns ens hem afanyat a recordar-li que aquell “Jo sóc aquí” el va pronunciar el nostre President Josep Tarradellas, que venia de l’exili i allà ja era President de Catalunya, i que va ser molts mesos abans de tenir la Constitució.

Ara només falta que tots nosaltres ens plantem i cridem tots junts ben fort i davant d’un col·legi electoral: “Ja som aquí”