Així que s’ha sabut l’abdicació del Rei d’Espanya, alguns partits independentistes han corregut a omplir places públiques demanant la república espanyola, i si la semiòtica diu quelcom del què passa, el maridatge d’estelades amb banderes republicanes va ser sorprenent. Potser jo no sóc d’aquest món, però intento ser conseqüent amb els meus objectius i si vull per Catalunya un país normal, el primer que ens cal ser, nosaltres els catalans, és comportar-nos també com a normals. I aquestes baralles entre república i monarquia per Espanya que alguns independentistes han iniciat, jo els diria que nosaltres fa anys que ho tenim resolt: CATALUNYA.

Tot i que alguns perdin la memòria cal recordar la frase que s’atribueix a Josep Pla, segons la qual “res s’assembla més a un espanyol d’esquerres com un espanyol de dretes” també ho podríem dir d’un monàrquic  i un republicà. Ningú em pot dir, ni llegint la història, que a nosaltres ens sigui més favorable una república que una monarquia. No perdem la memòria i recordem com tres dies després que el President Macià hagués proclamat la República Catalana, la comissió catalana que va anar a Madrid a negociar amb la República espanyola va tornar amb la Generalitat catalana; és a dir, un canvi de República catalana per la Generalitat de Catalunya. No cal masses esforços per ressaltar-ne les diferències.

Què hauríem de fer els independentistes i els nacionalistes ara? doncs mostrar que som una societat diferenciada i respectuosa amb el què decideixin a Madrid, i el dia que es posi a votació de Llei Orgànica per emparar l’abdicació, l’abstenció dels nostres diputats i senadors és l’actitud més respectuosa. I el President Mas va deixar ben clar que hi haurà canvia de Rei, però no canvi en el procés català. I com més ens diferenciem i no vulguem entrar en el seu joc, més assegurarem el procés. No ens enganyem, aquest moviment reial, si nosaltres piquem a l’esquer, com sembla que alguns partits catalans fan ara, perjudicarà el procés i una vegada més el nostre camí quedarà supeditat al seu.

Així doncs, quan algú d’Espanya cridi: República o Monarquia, nosaltres hem de cridar en una sola veu: CATALUNYA !!!!

Segurament és perquè jo vaig néixer en una època i en una família ( tot i que penso la gran majoria de famílies eren iguals que la meva) que si el mestre et castigava al col·legi, a l’arribar a casa, si podies, intentaves dissimular-ho perquè si ho explicaves  la reacció immediata dels pares era: què has fet? Mai es van qüestionar el principi d’autoritat del mestre. I ni a les hores, ni ara,  que ja han passat molts anys, he tingut la sensació que els meus pares no em tinguessin confiança. L’ambient familiar va ser sempre un ambient de ple respecte i molt d’amor.  Però l’objectiu del meus pares i de molts pares ( jo mateix) ha estat fer veure als fills que nosaltres som socials i necessitem respectar un límits per tal que la nostra llibertat no sacrifiqui a la dels altres. La nova “cultura” ha esborrat aquests límits o els ha difuminat molt,  i hem entrat en l’època del predomini del jo; i avui es qüestiona tot allò que jo no accepto.

Aquest advertiment personal d’entrada, és degut perquè si hem de fer cas a les declaracions públiques, sospito que les meves raons actualment són molt minoritàries, però malgrat tot les defenso.

Davant d’aquesta violència que alguns hi han posat el nom de Can Vies si ens hi fitxem, són molts els que comencen el seu discurs amb una condemna rotunda a la violència, però tot seguit hi posen un “però”, que sovint és una justificació encoberta. I no penso que sigui d’una societat sana justificar la “guerrilla urbana” que provoca aquesta “festa” de destrosses del mobiliari urbà, de contenidors, de botigues, d’entitats financeres i de tota mena de negocis. I el més preocupant és que sovint hi hagi a la “festa” molts menor d’edat, la qual cosa em fa pensar que els referents formatius que han tingut, si els han tingut, han fracassat.

Tampoc és bo apropiar-se de les paraules per justificar la violència. Molts de la meva generació durant la dictadura, vam ser antisistema i per tant ser-ho no és una raó i molt menys una justificació per aixoplugar les orgies violentes que s’estan produint.

Aquestes tribus urbanes que posen el seu egocentrisme per sobre de tots els dels altres, és una forma de totalitarisme i una actitud incívica. La convivència requereix altruisme, i aquest sempre és respectuós amb els altres i amb allò que és dels altres i amb allò que és de tots.

Així doncs, si volem edificar una societat amb futur més just, ningú ha d’estar per sobre de ningú. Ningú ha de tenir més força que ningú. Ningú ha de tenir més drets que ningú. Ser alternatius i ser antisistema, no justifica la seva violència, com tampoc la justifica, en una societat democràtica, excusar-se per la presència i l’actuació dels Mossos d’Esquadra, que el seu mandat democràtic és defensar-nos d’aquests violents que no saben viure en democràcia.

Vistos els resultats electorals europeus, haig de dir que com europeu; no ens hem agradat. Europa té un greu problema de lideratge just en un dels moments més difícil des de la segona guerra mundial. I clar, com Europa és el vèrtex més alt d’aquesta piràmide i és la suma de les individualitats, hem de convenir que el problema greu és que la manca de lideratge és una constant en els 28 països de l’UE. Just ara, no podem confondre la democràcia amb lideratge. No és el mateix. De fet, a l’UE tenim democràcia tot i no tenir lideratge; una situació que si persisteix, ningú assegura que tinguem la democràcia assegurada al llarg de temps.

A Catalunya tampoc ens hem agradat, tot i haver tingut un resultat que hem superat el llisto fregant-lo, encara és un resultat curt. Si volem consolidar el procés català tots els que el volem ens hem de posar el cap que això només ho traurem a les urnes, i el 25-M hem fet curt. I podem autoexplicar-nos les excuses que siguin, però la realitat sincera és que no haver arribat el 50 % de participació, és curt per l’objectiu tant alt que tenim.

És clar que els resultats són acceptables a Catalunya, però ho són per una situació de país normal, per Catalunya ara no. Cal insistir-hi.  Hi ha molta feina a fer i s’haurà de fer d’ara fins el 9-N. I com sembla que és ja una característica nostre, haurem de fer el procés, perquè ho volem fer-lo així, afeblint el lideratge, i és un greu error.  L’assemblearisme té la seva mística, però és poc operativa. Els problemes de lideratge tenen efectes que sovint es paguen molt cars.

Modestament diria que malgrat uns bons resultats a Catalunya, atesa la nostra situació i ambicions de País, diria als President Mas: president els catalans no ens hem agradat prou. Els catalans ho podríem haver fet millor.

No tinguem cap dubte que el titular de la lectura que en farà tot els potentíssims altaveus madrilenys i espanyolistes del resultat de les eleccions de diumenge i totes les cancelleries espanyoles escampades pel món,  serà en clau catalana. El cap i la fi només cal veure com han anat els mítings dels partits espanyolistes, i quins o quin ha estat l’element i l’argument força: l’independentisme de Catalunya. Per ells i avui, d’Europa només n’esperen una cosa, que els ajudin a no fer possible el procés català i en cap cas acceptin a l’UE  una Catalunya independent. És el seu objecti més important i principal. Tota la resta els hi es secundari. Però a l’hora també saben que és un objectiu que no tenen garantit.

I ells també saben que malgrat aquest procés és d’una majoritària voluntat social, tot procés ha de ser conduit per un líder, i avui per avui, agradi o no agradi, aquest procés reposa sobre les espatlles del president Mas. I ells també  saben que afeblint al president Mas, afebleixen el procés, per més que filosofem el contrari. Així doncs, ara els catalans no podem fer el ridícul a Europa i hem de saber què votem quan votem i hem  de votar massivament mirant únicament els interessos del País i no de cap partit. Catalunya ara més que mai,  és i està per sobre de tot  i de tots.

Ja sé que es poden fer, i de fet es fan, jocs verbals per minimitzar la importància que té en aquest procés  cap al nostra dret a decidir el lideratge del President Mas, però no ens enganyem, si els resultats de diumenge l’afeblissin democràticament, entregaríem un argument molt poderós als espanyolistes i de retruc a l’UE; i podrien dir que això nostre no és seriós i aquesta suposada unanimitat catalana, és només festiva perquè quan s’ha de demostrar democràticament, ens arronsem.

Espero que diumenge el vespre el catalans que volem un futur nou per Catalunya, puguem estar orgullosos dels nostres actes i que tot el món  vegi que el precés català és més viu que mai i per tant, imparable.

Els catalans diumenge hem de votar massivament. És el gest més important que podem fer de cara el bon fi del procés català mirant enfora. La nit de diumenge Espanya i l’UE ens miraran i comptarà els vots i la participació i si l’abstenció és significativament més baixa que l’espanyola i de bona part de l’europea, és un “trumfo” que podrem mostrar sempre als líder europeus i a la comunitat internacional. I si aquesta participació és per dipositar massivament vots a les formacions que volen la consulta, deixarà clar a tot el món què volem. També evidenciarà que aquestes declaracions dels líders espanyols i d’els unionistes d’aquí quan diuen que som minoria, menteixen. Serà l’enquesta més clara del què vol i què pensa la societat catalana. Una oportunitat que ens l’hem trobat puix que les eleccions a l’Europarlament  es fan  cada cinc anys, i enguany ha tocat. I aquest fet possibilita que tot el món ens miri.

És clar que fins i tot en situació normal, l’Europarlament ens ha d’importar molt a tots aquells que ens sentim d’aquesta comunitat europea que malgrat totes les dificultats, compartim moltes coses i que la unió ens enforteix. I si ja per sí sol, tindríem prous arguments per votar, ara, nosaltres, en tenim un de molt especial que és el procés català encetat i que, si tot va bé, ens ha de portar a la independència. La independència bé val el nostre vot.

Hi ha gent que troba sorprenent que en el cara a cara  d’ahir  a Madrid entre el candidat a les eleccions europees del PP i del PSOE, no es parlés de Catalunya que és un dels principals problemes que té avui i tindrà demà Espanya. I encara és més sorprenent que en el que també es va fer a Brussel·les entre els cinc candidats a la presidència de la Comissió, i caps de llistes de les principals famílies ideològiques europees, un debat que va veure tota l’UE, ( setanta milions el van veure) el procés català sí que hi fos present. És a dir, a Espanya no preocupa i a l’UE sí? No m’ho crec. Jo penso que no es ben bé així, a Espanya preocupa molt i el fet que no hi fos present és per pura estratègia electoral. Ni el PP ni el PSOS els interessava treure el tema perquè pronunciar-se, com sabem que es pronunciarien, podrien perdre vots a Catalunya. A més, jo tinc l’esperança que passades les eleccions hi haurà moviments, uns moviments que Rajoy es veurà obligat a fer tot i que serà molt criticat pels seus. Els anys de catalanofòbia popular, han creat un estat d’opinió dins el PP que, qualsevol petit canvi serà molt criticat.

I si no hi ha canvis i el procés avança com avança,  i si nosaltres perseverem amb la unitat que tenim, només poden passar dues coses: una, que sigui l’UE o alguns dels líders dels grans països de l’UE ( llegeixis Àngela Merkel) que l’obligui a moure’s i trobar una solució, o que no passi res i segueixi amb l’immobilisme patològic. Després ja ho saben: unes eleccions plebiscitàries, i encara hi ha molta gent viva en el nostra país que recorden com unes eleccions municipals d’un 14 d’abril, van canviar moltes coses.

És per tot això que no em sorprèn que els dos candidats, Arias Cañete i Elena Valenciano, dels dos principals partits espanyols, es posessin d’acord a obviar aquest tema, però el tema hi és i va fent  camí.

Vagi per endavant que m’hauria agradat molt més que els dos principals partits polítics catalans haguessin unit esforços per anar en aquestes eleccions europees que per nosaltres tenen una transcendència que depassa de molt, l’interés que hi pugui tenir cap altre país. El nostre procés és molt difícil i necessitem aprofitar totes les oportunitats per reafirmar-nos, i si som europeus de sempre, l’objectiu ha de ser tenir una gran participació que mostri públicament que per nosaltres l’UE ens és un destí volgut i de sentiment.

Després de molts anys de campanya negativa contra l’UE feta per tots els partits i els governs, és difícil ara amb quinze dies desdir-se de tot el què s’ha dit, fer oblidar totes les acusacions frívoles i esperonar a la gent perquè participi en una votació per allò que interessadament ens han dit durant anys, que era la causa de tots els malts que patim. Una manera burda, però molt eficient, ( la d’acusar a l’UE de tots els malts)  que han utilitzat els vertaders responsables des desastre. De fet, l’eficiència d’aquesta estratègia de culpar a un tercer, la podem veure reflectida perquè  els d’aquí que van ser el problema, segueixen manant i proposant-nos la solució.

Culpar a l’UE de les retallades, quan encara gastem 60.000 milions d’euros més a l’any dels que guanyem, no té massa sentit. Com tampoc en té criticar els que ens diuen que hem d’equilibrar els pressupostos, perquè és el més normal de món que ens ho diguin.

Però com he dit, a Catalunya aquesta vegada tenim un plus que ens hauria d’obligar a votar i ser, si pogués ser, la nació de l’UE amb més participació. També els que creiem en el procés català cap al dret a decidir, creiem fonamental que els partits que hi estan d’acord , siguin els més votats. És per això que a mi m’hauria agradat que el 25-M no hagués hagut de triar, però ja que els favorables del procés es presenten dividits, ho haurem de fer. En el meu cas, tot i que desitjo que la suma dels que estan pel dret a decidir, siguin àmpliament majoritaris respecte a la resta, en la suma dels vots, el meu vot anirà per Ramón Tremosa.

No conec personalment a n’en Ramón, com sí conec i aprecio a l’altre cap de llista que també em resulta molt pròxim. És per això que no m’ha agradat triar, però posats a fer-ho, trio a una persona que ha demostrat ser un dels eurodiputats més actius en la legislatura passada, i que ha defensat i ha tingut capacitat de consens amb els altres eurodiputats catalans, per afavorir les polítiques catalanes. Sovint triar vol dir això, quedar-te amb recança per qui deixes fora, és per això que els argument personals han de ser honestos amb un mateix i amb el país.

Fa temps que hi ha una estratègia clara per dividir-nos. José M. Aznar, ja ho va anunciar, que abans dividits que independitzats. Però el temps passava i el seny català i el bon rotllo del procés, no permet  la divisió.  I ells insisteixen, intenten crear un “storytelling” ( fabricar històries per formatejar les ments). I són molts els que ho intenten, només cal posar qualsevol tertúlia de radio o televisió espanyola i veurem el seu potencial. I, com passa en aquests casos, sempre tenen algun català útil, per reforçar el seu discurs-història. El problema és que quan la gent de bona voluntat ve aquí i passeja pels carrers, i parla amb la gent, veu que tota aquest propaganda del clima irrespirable, és falsa. Aquest partit tan estrany i que m’estalvio qualificar, l’UPyD, té una lideresa reciclada del socialisme i ara militant cap un extrem que alguns hi volen veure  una mena de neofalengisme, la senyora Rosa Díaz, quan va ser consellera del Govern basc, a les hores militant del PSOE,  amb coalició amb el PNB, com a Euskadi sí que hi havia molta violència terrorista, ella, per minimitzar l’impacte del descrèdit per la violència, va fer un eslògan que deia: “ven y cuéntalo”. Doncs això, que vinguin i que ho expliquin.

Pere Navarro, des del diumenge passat, ha entrar en el grup de catalans útils, de fomentar la visió del relat que estan fent els unionistes i els espanyolistes de la crispació de la societat catalana i ahir es va passar per tots els medis públics i privats catalans explicant la seva versió d’un fet no aclarit del que ell en va ser la víctima. La perversitat del discurs de Navarro, que no es pot justificar ni que sigui polític ni per ser-ne víctima, és que en, tot el seu relat, ha confós la intuïció amb els indicis, i això porta a la  paranoia d’arriba a criminalitzar les mirades. Avui tota la premsa unionista i espanyolista es fa ressò de “l’atac” a Navarro i del clima irrespirable provocat pels independentistes” Navarro ja pot tornar a brindar amb cava amb  el PP, C’s, UPyD, VOX, perquè ha compartit el seu minut de glòria amb tots ells.  La llàstima és que el seu discurs-relat té un punt feble:  si venen i ho expliquen, se’ls veu la malicia.

Quan el meu fill gran era petit, un dia m’arriba a casa i em diu: papa, no sé pas com ets però tu sempre defenses els que els altres critiquen. Potser ell ni se’n recorda però com va ser una pregunta inesperada per l’edat que tenia, em va quedar gravada. Era el temps del contenciós Josep Lluís Nuñez i a les hores entrenador Johan Cruyff. L’entrenador  volia la clau de la caixa i el president li va negar, i jo estava d’acord amb el president, però molta gent anava a favor de l’entrenador.

Sempre he pensat que els èxits d’un dels darrers grans entrenadors del Barça, no són tot mèrit seu, com el seu entorn mediàtic ens vol fer veure. El seu segons va fer molt bo el primer, simplement perquè el segon era molt bo; però era humil. Durant el poc temps que va ser el primer, he vist que les meves sospites es confirmaven. En Tito era molt bo.

Jo no vull pas treure cap mèrit a nen Josep Guardiola, perquè també és molt important i d’intel·ligent saber fer-te un equip que et faci més bo. I en Pep, ho va fer.

Potser avui, quan els sentiments supuren per tots els cantons i els records es transformen en homenatges, hi ha una persona de l’equip d’en Tito Vilanova, que com ell, ha mostrat fins a quina alçada pot arribar la fidelitat i el compromís, amb una gran modèstia. Em refereixo a Jordi Roura, que va d’haver d’assumir la responsabilitat del primer equip per la malaltia de Tito. En Jordi, donant-nos una lliçó de modèstia i d’exemple, mai es va vestir de primer entrenador i va lluir l’uniforme de treball i a la banqueta, sempre va deixar buit el lloc d’en Tiro.  Són fets que parlen per si sols, i que demostren al gran respecte que tenia pel seu cap, i l’estima que el cap s’havia guanyat.

Si hom parla dels valors del Barça, em sembla que aquests queden plenament explícits en els comportaments d’en Tito i d’en Jordi, que no són altres que la grandesa de la modèstia, viscut amb normalitat dins d’aquest món de vanitats que és el futbol.

Enguany en la diada del nostre  Sant Jordi, ens fa una mena de visita pastoral la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria. Suposo que és un viatge organitzat pels membres del PP de Catalunya, pensant que això serà una contra programació a la festa popular i institucional catalana. També suposo que la reunió amb el gremi de llibreters, l’ha organitzat el mateix organitzador, ja saben que la història del PP ens evidencia que tenen pocs proveïdors organitzadors d’esdeveniments, però són molt generosos i polifacètics. En tot cas, com a català, els haig de felicitar per la iniciativa, tot i que suposo que ells en pretendran fer una valoració diferent a la meva. La meva és que avui, dia de Sant Jordi, és el millor dia per venir a visitar-nos perquè la gent és al carrer, passeja, compra llibres i roses, i participa en una de les festes més integradores i cíviques que es puguin fer. Si mai a Catalunya ningú s’hi troba estranger, a no ser que ell se’n vulgui sentir, en el dia de Sant Jordi és impossible. Així doncs, la lideresa del PP amfitriona, la senyora Alícia Sánchez Camacho, si ha tingut a bé  passejar per la Rambla de Barcelona a la vicepresidenta, aquesta haurà vist i comprovat en primera persona, que totes aquelles barbaritats que la senyora Alícia i els catalans de la seva corda, diuen que a Catalunya hi ha una divisió social profunda i que no poden, ells els espanyolistes, moure’s amb llibertat,  que  diuen i repeteixen en les múltiples aparicions en les televisions espanyoles, és una gran mentida. I faria bé copsar, ni que sigui per una vegada,  la realitat catalana i no deixar-se intoxicar per les informacions tendencioses que li proporcionen els seus.

Estic content que Sant Jordi hagi fet aquest el miracle de portar-nos aquí a la vicepresidenta espanyola i s’informi directament dels col·lectius com el gremi d’editors, d’escriptors, de floristes, i també parli amb la gent anònima que trobi pel carrer brandant joiosos una rosa i un llibre.  Nosaltres ja fa temps que sabem què pensa ella de nosaltres, ara seria bo que aprofités per saber què pensem nosaltres d’ella i d’ells i veurà que una gran multitud de catalans estem totalment decidits a votar, fins i tot molts estem decidits a marxar, però pocs, molt pocs, no volen que vinguin a casa i participar de la nostra festa. Som un país obert a tothom, i amb la mateixa radicalitat que volem ser, respectem que els altres siguin. I avui ella ha vingut a casa i jo fa una setmana estava a casa seva, i segur que ella es trobarà aquí igual de bé com jo em vaig trobar allà.