Per fi el ministre José Manuel Garcia Margallo ho ha entès, i els que és més important: ho ha dit. La independència de Catalunya perjudica a Catalunya però també a Espanya i a l’UE. Com és un dels ministres més preparats del Govern Rajoy, sospito que ell això sempre ho havia tingut clar, però ho amagava.  Era el temps que, per ells,  la independència era un impossible que només cabia a la imaginació d’una minoria de caps calens catalans. Més tard va començar l’etapa de la por, i clar qui calia fer por només era als catalans, i era quan ens deia que ens caurien totes les plagues del món imaginables, però mantenia a l’Espanya residual allunyada de la desfeta, parla.  A mesura que el procés va avançant i prenent força, ha hagut d’anar concretant més i per fi ja ha dit la veritat: la independència catalana, pot ser un problema pels catalans, però també ho és per l’Espanya residual i de retruc per  l’UE. El problema per en Margallo i pel que defensa la seva tesi, és en següent: Per l’UE només, i repeteixo, només, seria un problema que deixés fer una ruptura incontrolada i ens negués tota mena de col·laboració amb ells. És a dir: que ens deixés fora.  Nosaltres som contribuïdors nets amb l’UE. Per tant, tenen una solució fàcil per minimitzar els seus costos, acceptar-nos, i aquest és el punt flac del discurs del Ministre.  Només cal mirar el gràfic de sobre per veure que nosaltres som els únics que podem tenir uns costos, com diu el Ministre, però també  tindrem beneficis, sigui com sigui el procés. És molt difícil per la magnitud dels estalvis fiscals que ens suposaria, pensar que en hi sortiríem perdent.

També s’ha dit que perdríem la possibilitat d’estar en els centres de l’UE, on es prenen les decisions. I automàticament hem de preguntar-nos, és que Catalunya avui hi és representada en el nucli de les decisions? Clar, em poden dir que si perquè formem part d’Espanya, però estem segurs que els ministres quan negocien amb Brussel·les, penses amb Catalunya? Cal recordar-ho, només com exemple, que ells defensaven el corredor central contra la lògica econòmica; algú em pot dir si això ho feien pensant amb Catalunya? Bé potser si ho feien pensant amb Catalunya, però no en els nostres interessos, ni dels del Mediterrani.

Nosaltres, com a part feble, hem de tenir la raó i l’astúcia. No podem pensar amb la força, com algun d’ells apel·len. Però també tenim capacitat desestabilitzadora, i això, que no hem de propiciar però tampoc descartar, ens iguala amb la força en aquesta mena de joc que els tècnic  han estudiat prou bé, i que té el nom de la “teoria del joc”.  El fet que el nostre problema, que arrastrem sense possibilitat de reforma, des de fa renta anys, esdevingui també un problema per l’Espanya residual i per l’UE, aquesta obligaran, en el seu moment, i si ens persistim decidits i units, a forçar una negociació. I és que el “problema” nostre, després de tants anys, comença a ser també un problema d’ells.

Ahir a la tertúlia que normalment dirigeix l’Àngels Barceló, de la Cadena Ser, la periodista Milagros Pérez Oliva va començar parlant de l’informa que acabava de fer públic el Consell Assessor per a la Transició Nacional. Però no va tenir ni temps d’acabar la seva intervenció que ràpides dos dels contertulians van començar a disparar amb una mala baba contra l’informe, els components del Consell i el seu president Carles Viver i Pi-Sunyer. Al temps que ridiculitzaven el report i a tots els autors els qualificaven més o menys indocumentats i d’insolvents intel·lectualment. El periodista Miguel Àngel Aguilar, que té la costum de parlar molt i no escoltar els seus companys, no en va tenir prou de la seva envestida i per desacreditar a Pi-Sunyer, com ex magistrat del TC que va ser, va recordar que Catalunya havia proposat com a vocal del Consell General del Poder Judicial a Lluís Pasqual Estivill, com argument de pès. Un jutge que va ser condemnat per prevaricació. L’atac del periodista Miguel Àngel Aguilar, va ser tan desproporcionat, tant excitat, que, com de vegades passa, les formes li van fer perdre els fons de l’argument. La seva desproporció, incompatible amb un debat seriós i argumentat, fins i tot va anar cap a la seva companya de tertúlia, la Milagros, que a penes havia pogut dir res. Però quan aquesta podia introduir alguna paraula en forma de pregunta com; “ i què proposeu, que s’ha de fer?” o una vegada acabat el míting d’Aguilar, preguntar: i?. És clar que els dos tertulians que hi havia ( lamentablement l’altre no en recordo el nom) no tenien cap resposta fins el punt que un va dir que no el pagaven per oferir solucions.

El curiós del cas és que en aquell moment la Milagros Pérez Oliva, que pretenia fer una anàlisi de l’informe partint de realitat catalana, que ella coneix prou bé,  els seus companys pràcticament la van convertir com defensora de l’independentisme, quan ella mateixa va d’haver de recorda’ls-hi que no ho era.

Aquesta tertúlia-incident, em va fer veure com sovint és molt difícil, per no dir impossible, debatre el tema del procés català perquè ells avantposen el negacionisme i l’apriorisme, als arguments. Y molt sovint volen veure gegants on hi ha molins de vent. Per ells, la realitat no és la real; és la que es fan, la que s’inventen, i és davant d’aquest autoengany que formulen totes les seves teories possibles. Mentre que els d’aquí, com la Milagros Pérez Oliva, que pensen com ells però no accepten l’autoengany com un principi, automàticament es veuen empesos pels seus, cap a l’altre bàndol, i qualificats de tous o col·laboracionistes. El mateix Miguel Àngel Aguilar, en l’escomesa de la batalla, va qualificar, amb una ironia acusadora, a tota la premsa catalana de independent a l’hora d’opinar.  Una tertúlia que em va servir per aprendre que 13 TV, quan es tracta de Catalunya, no és única i també per sentir tota la meva solidaritat amb qui té un pensament lliure com la Milagros Pérez Oliva, encara que no coincideixi amb el meu.

I què es pot dir més sobre la consulta? Realment és evident que aquestes alçades pràcticament està tot dit, fins i tot s’ha dit allò que no tocava, o s’han dit coses inconvenients. El nostre procés, és precisament això: un procés, que segons la primera entrada del diccionari de IEC vol dir: “ manera de descabdellar-se una acció progressiva”. Com es pot veure, la mateixa definició porta implícit una acció de moviment, un anar fent etapes progressivament. I em sembla que és aquí on fallem molts de nosaltres i cometem un error greu. L’etapa del 150.2 al Congrés de Madrid, ja l’hem passada amb els resultats esperats, així que ningú pot donar-li més valor que el d’anar-nos carregant de raons i evidenciar la nul·la voluntat de negociació d’Espanya. Fins i tot la lideresa Alicia Sánchez Camacho ha demanat que el President Mas sigui demòcrata i accepti el resultat.  Què ha fet el President Mas i tots els partits polítics que van anar a defensar la petició a Madrid si no d’acceptar-lo? El camí del 150.2 va quedar tancat, i ningú s’entesta a insistir-hi perquè la democràcia és així, almenys la catalana. Ara cal obrir un nou camí que és a mans nostres: la llei de consultes que preveu l’Estatut d’Autonomia. Aquest camí encara ningú l’ha tancat i per tant és viable. Així doncs, l’objectiu segueix sent fer la consulta el 9-N i especular sobre la impossibilitat, és un error. Ja ho veurem en el seu moment, ara estem en el procés ( en camí ) i és arriscat caminar mirant massa lluny i oblidar-nos del present. Que podem arribar a unes eleccions plebiscitàries? Doncs no ho sé, només ho sabrem si els obstacles a vèncer primer, són insuperables. Però la responsabilitat de tots els que pensem amb el 9-N, és pensar-hi com a objectiu pel què tots treballem i, de moment, únic. Clar que els que no volen la consulta diuen que no es farà! Clar que el contraris al procés aniran intensificant, més encara,  tot el seu potencial coactiu! Però tots nosaltres hauríem de ser més intel·ligents i entendre d’una vegada que ells tenen tota la força a favor seu,  i nosaltres  hem de tenir a favor nostre, la intel·ligència, la perícia, la destresa, la capacitat, el talent, i la manya per superar la seva força. I podem fer-ho!

També és un error presentar la consulta com un referèndum independentista. La consulta forma part d’un procés que segons quin siguin els resultats haurien de cloure amb una independència, però no és un referèndum per la independència. Notis com en el debat a Madrid, els unionistes, tots, van provocar aquesta confusió intencionadament, i lamentablement també algun dels nostres representants hi va caure. Allà nosaltres només teníem d’esforçar-nos a demanar el traspàs per poder convocar  un referèndum no vinculant i consultiu, no un referèndum per la independència.  Perquè democràticament és molt més difícil negar la nostra petició. En aquest punt estic d’acord amb en Josep A. Duran i a més ell sí que va explicitar en el debat, l’error conceptual. Un error que intencionadament el Govern espanyol el va provocar amb la seva declaració llegida el començament del debat, que dit sigui de pas, estava plena d’inexactituds i ningú ho va denunciar.

Sí, avui podria ser un gran dia, però lamentablement no ho serà. Podria ser un gran dia per la democràcia, però no ho serà. Podria ser un gran dia per Espanya, però no ho serà. Podria ser un gran dia per Catalunya, però no ho serà. I per què no ho serà? El pès de la història espanyola és massa feixuc i els impedeix moure’s. Mariano Rajoy, no té ni capacitat ni ganes de moure’s i prefereix un xoc de trens abans que oferir democràcia. Quan un alt càrrec del PP equiparant les armes amb els vots, demostren quin és el seu pensament democràtic i no és estrany perquè molts són fills de pares franquistes, i vull suposar ( per entendre’ls una mica) que el seu pare, com el meu, ha estat un referent per ells, com ho va ser el meu per mi.

Però quan prop d’un 80 % d’un poble vol votar i ho vol fer pacíficament i democràticament, és un potencial d’energia impossible de contenir,  i com les grans riuades,  sempre troba una sortida. El problema és que aquesta pot ser la natural, si es guia o n’obra una de nova per la força de la pressió.  Ells només tenen una possibilitat d’èxit i és a mans nostres; que el procés deixés de ser pacífic i democràtic. La violència seria per ells, la gran salvació.

Mariano Rajoy, que és el President del Govern espanyol, i tots els unionistes volen fer creure que tot això és un estirabot del President Mas, i per ells si acaben amb el President, s’haurà acabat el problema. I no s’adonen, o no volen, que és precisament el President Mas la garantia perquè tot aquest procés transcorri pels camins assenyats de la netedat democràtica i pacífica.

L’agressivitat i la violència dialèctica del unionisme és altament provocativa. Ahir mateix el vespre la lideresa Alicia Sánchez Camacho, que tots o molts coneixem el seu currículum vita a través d’unes gravacions en el restaurant La Camarga, feia a 13TV un seguit d’intervencions incendiàries que feia escruixir. Atiada pels tertulians, que, menys una, tots eren de la seva corda, va repetir que avui a Catalunya hi ha un ambient que fa molt difícil la convivència, i que mols pensen marxar, i que ella mateixa, amb una Catalunya independent marxaria per protegir al seu fill. Nomes una tertuliana, que deia tenir la seva mare vivint a Catalunya, li va dir que feia tremendisme. Una puntualització ràpidament replicada pels altres companys i per la mateixa Lideresa de La Camarga.

Us imagineu que això ho hagués dit un independente? O que hagués parlar de la sang com argument de pertinença, com va fer Rajoy?  Avui podria ser un gran dia però amb tots aquests polítics unionistes, no ho serà. No donen més de sí.

Deia Camilo José Cela, poc després d’haver estat guardonat amb el premi Nobel de literatura, que una cosa que el sorprenia més era que “ara em demanen opinió de tot, fins i tot d’allò que jo no sé”. El medis de comunicació ressalten molt sovint declaracions de persones molt rellevants en una faceta de la vida, d’àmbits que no en tenen ni n’han de tenir criteri solvent. És a dir, la seva opinió no és més important que la de qualsevol persona, malgrat sigui expressada per una persona de prestigi social. De fet, ho podem comprovar cada dia en cada tertúlia de radio o televisió on molt sovint s’observa que algun tertulià només parla perquè ha de parlar però els seus arguments d’allò que parla són tant pobres que no es destaquen de la de qualsevol persona del carrer i malgrat tot li donem més importància simplement perquè la diu en un medi de comunicació.

Les declaracions de la gran artista Núria Espert a El País, quan se li pregunta per les conseqüències que tindria una Catalunya independent per la gent que estima i diu: “molt dolorós i molta gent haurà de marxar”  “ I si ja és difícil en aquest moment no ser independentista a Catalunya, com seria si tot fos una realitat amb els enormes problemes que tindria Catalunya” les  hem d’interpretar com que qui ho diu és una persona que ha demostrat un gran prestigi interpretatiu i que segur les seves opinions sobre tota mena de teatre són rellevants, però quan s’endinsa a la política, les seves opinions no en tenen més que d’altri, això sí, molt més fàcil de manipular-les políticament i mediàticament.

Si un dia el poble català vota per la independència serà curiós veure quina serà la reacció de tots aquestes persones rellevants que han fet declaracions crítiques al procés. Clar que sortosament molts encara recordem amb quina facilitat els franquistes convençuts i combatents durant el franquisme, enterrat el dictador, ells van enterrar el passat i es van convertir en demòcrates de tota la vida.

L’opinió de prestigi té això: és inconsistent i efímer, però en el seu moment és bona per fer-ne titulars.

Recordo com si fos ara l’expressió de Josep Pallach al conèixer que Adolfo Suárez havia nomenat vicepresident primer del seu govern al General Manuel Gutiérrez Mellado: “és un nomenament molt important i serà un home clau que ajudarà a Suárez” I després va concloure: “cal anar-lo a visitar”. Desconec ara mateix si ho va fer, però la seva intuïció política va ser clara.

Aquests dies es parlarà molt d’Adolfo Suárez, i com sempre passa quan un es mort, l’elogiaran fins al ridícul persones que el van combatre i menystenir sense misericòrdia quan era en el poder.  I en aquesta tribu de caragirats hi ha des del Rei, que en els moments més necessaris li va ser indiferent, fins bona part de les velles glòries del PSOE, i la gran majoria dels hereus del franquisme que acull el PP i l’extrema dreta de VOX.

Però una cosa que cap d’aquests li podrà negar a Suárez, és l’honestedat amb què va exercir el càrrec, la seva capacitat de diàleg i de consens, i l’haver deixar el govern sense aprofitar-se per anar a Consells d’Administració i cobrar bon sous a canvi de tràfic d’influències com fan els expresidents , exministres actuals. També el seu compromís de fer legal allò que és real a  societat, és una característica seva que cap dels seus predecessors han tingut ni tenen aquesta capacitat o voluntat. Els d’ara s’entesten anar contra corrent i pretenen fer legal a la societat, amb un acte d’autoritarisme que ell mai va tenir. És per això que Suárez, juntament amb el vicepresident econòmic Enrique Fuentes Quintana, amb una gran capacitat de diàleg, va poder fer uns Pactes de la Moncloa, uns instrument importantíssim per reconduir l’economia i una experiència que els seus predecessors mai han pogut reeditar per més que el país i la situació ho necessita.

L’atreviment d’Adolfo Suárez que justament havia estat nomenar president del Govern el 3 de juliol del 1976, en aquell onze d’abril del 1977, divendres Sant, de legalitzar per sorpresa el Partit  Comunista, amb un gran cabreig de tot l’estament franquista i militar encara intacte, o el restauració de la Generalitat de Catalunya el  29 de setembre del 1977 sense haver aprovat la Constitució, són fet que demostren l’audàcia d’un polític per fer legal allò que és real.  Els mediocres, els covards o els que miren més els seus interessos personals que els de país, s’emparen amb la legalitat per ofegar la realitat.

Mariano Rajoy mai serà un Adolfo Suárez, i les actituds immobilistes del gallec ens demostres que la transició política a les seves mans, mai hauria prosperat. La seva resistència numantina amb la legalitat, té molts més similituds amb la d’Arias Navarro, que no amb les d’un reformista Suárez.

La defensa de Los Prinipios Fundamentales del Movimiento, que legalment estaven en vigor i que  tots van jurar complir i la miopia de la realitat social, es van emportar pel davant al resistent franquista Arias Navarro. Un fet històric que seria bo que analitzés detingudament Mariano Rajoy. Suárez va ser audaç i va actuar forçant la llei per la democràcia i sovint ho va fer en contra de tot el poder de l’Estat que defensaven el principi de la seva legalitat per sobre de la voluntat popular.

Mariano Rajoy, mai serà un Adolfo Suárez, és més un Arias Navarro.

Deixo dit per endavant que Crimea i Catalunya no tenen res a veure.  Dit això, sí que amb tot aquest afer hi ha uns fets que poden servir d’ensenyaments i d’experiència al Govern espanyol. El primer ensenyament és que quan hi ha un conflicte deixar-lo no el soluciona, l’empitjora. L’UE va actuar tard i malament en aquest conflicte i la solució final ha estat molt pitjor: Crimea ha passat a ser de Rússia i ara l’UE haurà de sostenir amb diners i políticament una nova Ucraïna en fallida i amb un govern sortit de la revolta sense cap base democràtica i amb elements d’extrema dreta. Mentre que el gran guanyador ha estat Rússia que recupera per sempre Ucraïna i les bases de Sevastòpol.

Diu el clàssic: “si no penses fer servir la daga, no ensenyis l’empunyadura” I l’UE fa anys que no vol usar la daga i ja se sap que qui no ho vol, s’ha de posar la ma a la cartera, perquè Putin si que la va utilitzar.

I ara si el PP i Margallo, s’aplica la lliçó convindran que un conflicte quan es deixa podrir, el cost de la recomposició és molt més alt. I que l’UE està disposada a donar molts diners i facilitar el màxim els vincles d’Ucraïna amb l’UE i ni Rajoy ni Margallo poden assegurar que l’UE sigui tant asimètrica amb Catalunya, (que ja és a l’UE i n’és contribuïdor net, i té una economia plenament integrada, forma part de l’Eurozona) i l’expulsi només per complaure’ls.

Fins ara, els espanyols unionistes pensaven que era una flamarada i que això baixaria, i aquesta era la teoria de Mariano Rajoy i el seu govern. Només calis deixar temps i el suflé baixarà i a més entre ells es dividiran, i tot això haurà estat un mal son. Després van pensar que era un somni del President Artur Mas, i tots els atacs i insults anaven destinats únicament cap a la seva persona. Més tard ha estat el discurs de la por, que tampoc ha eixit. I ara, han descobert alarmants que tot aquest procés està suportat per una gran massa de gent que més del 80% dels catalans volen ser consultats i no defalleix en la reclamació. I que hi ha una associació ciutadana, l’ANC, que ha organitzat dos 11 de sembres amb més d’un milió de persones al carrer en uns actes reivindicatius i festius. Però els unionistes espanyols pensaven que a base d’anar dient NO i NO, aquesta gran massa de catalans tornaria a casa sense més i amb el cap jup com aquell que torna d’un foc de camp en un dia de pluja. I quan han vist que l’ANC  escriu en una ponència els camins possibles i si es segueix negant el dret a votar, n’exposa un de rupturista i nou, s’han esvarat. I TOTS els diaris de Madrid, i ho he posat amb majúscules perquè són tots, diuen que la proposta de l’ANC és una crida al cop d’estat.

Si haguessin entès una mica què passa a Catalunya, i què passa en una població que el 80% vol votar, si amb arguments legals es vol ofegar aquest clam socials, aquest sempre troben o forçaran una sortida.  I si no ho han fet, haurien de veure que la manca de negociar a temps, els resultats són inesperats.

Realment Jorge Fernández Díaz és un personatge ben estrany, amb una manera de ser que ratlla l’esperpèntic. Ara mateix no podria pas dir si ho és o s’ho fa, però és un ministre que el seguit d’incidents que ha estat capaç de generar el seu departament, ratlla la inutilitat política. Qualsevol responsable del món i molt especialment si és un ministre de l’interior, el primer que ha de fer és tenir controlada tota l’activitat i la informació que es genera en el seus departaments. I és evident que el departament del ministre, ni controla ni s’assabenta  què fan els seus subordinats. Ja per aquell informe que va fer l’UDEF, un departament seu,  i filtrat a El Mundo, poc abans de les eleccions catalanes, en el que s’assegurava que el President Mas tenia comptes corrents a Suïssa,  (una falsedat que només tenia per objectiu, i el va complir, perjudicar el sentit del vot), si fóssim un país més democràtic hauria dimitit a l’instant. Això acceptant la bondat de pensar que ell no en sabia res ni els va promocionar. No va ser així, i ens va demostrar que va curt d’ètica política. Ara hem tornat a saber, via El País, que en una caserna de la guàrdia civil de Valdemoro, el fill del colpista extinent coronel Antonio Tejero Molina, el també tinent coronel Antonio Tejero Díez, va organitzar-li un dinar de celebració, en la caserna esmentada i commemorar aquella “gesta” del 23 de febrer del 1981. Un acte que entre els convidats  hi havia l’excapità Jesús Muñecas Aguilar, condemnat també pel 23-F a cinc anys de presó i acusat per tortures pel jutge argentí que investiga els crims del franquisme.

Aquest dinar es feia el passat dia 18 de febrer i fins que El País no ho va publicar ahir, ningú en tenia notícia. És creïble que en una caserna tant important com la de Valdemoro no hi hagué cap element democràtic que hagués denunciat aquest fet? És creïble que el Ministre Jorge no s’assabentés d’aquest acte? Tant a la inòpia el tenen? Realment si no ho sabia, controla a la Guardia Civil? Si ningú ho va denunciar, podem estar segurs que la Guardia Civil,  ja és un cos democràtic?

Això de la destitució fulminant del fill del colpista una vegada s’ha evidenciat el ridícul espantós que ha fet públicament el ministre, no és per intentar netejar la seva imatge i la imatge del País al món?

Curiosament ahir també vam saber que tres policies vigilaven la seu de CDC del carrer Còrcega des de feia tres dies i van ser interceptats pels Mossos. No serà que encara la democràcia és el que realment els fa por?

Des del passat dia vuit que vaig veure una ressenya del teu llibre a La Vanguardia,   he estat dubtant si fer aquesta reflexió amb veu alta, però un seguit d’arguments que detallaré a continuació m’han fet decidir a fer-ho. El primer és que tenim una certa amistat ( espero no perdre-la ara) potser no molta, però, sí més no, la justa perquè un dia, encara no eres conseller, se me demanés col·laborar en un llibre teu, petició que vaig fer diligentment i amb gust.  La segona és perquè entre molts altres vots que vas rebre, un era el meu; i en política això ja hauria de ser suficient per interpel·lar a un diputat que un ha votat. En tercer lloc és perquè jo vinc d’una tradició empresarial, no política, i segurament el meu focus em fa veure altres aspectes de la vida política, que personalment m’incomoden. Haig de dir que bona part del què et diré aquí, ja fa anys que vaig tenir l’oportunitat de dir-t’ho públicament un dia en  l’Hotel Ultònia de Girona quan feies campanya electoral. A les hores CiU es presentava amb una petició molt clara: el pacte fiscal. I allà públicament et vaig retreure unes declaracions que havies fet dient quelcom així, ho cito de memòria, “m’esparvera la deriva nacionalista que ha emprés CDC” i aquestes declaracions van ser ràpidament recollides per tota la flor i nata de la premsa més anticatalana espanyola: Intereconomia, 13TV, Losantos, etc amb grans elogis a la teva persona. I la darrera raó pel perquè ho faig és després d’haver llegit dos articles d’Alfons Quintà en el Diari de Girona: “Santi Vila, una esperança a protegir”. De fet, i aquesta és una constant meva, segons de qui en venen els elogis, sento que quelcom he fet malament i per tant, tots aquests arguments m’han ajudat a fer-te aquesta crítica.

Ara,  el teu pas és més important puix que qui ha fet el llibre, un d’aquests que fan els polítics per mercat perfil propi, és a més del diputat que jo vaig votar, un conseller de la Generalitat, i és aquí on em surt el meu passat en l’empresa privada. Vaig tenir la fortuna de tenir durant força temps de Conseller Delegat a un basc anomenat Pedro Luís Uriarte  ( exconseller d’Economia del País Basc), un líder com pocs, que admetia qualsevol mena de debat i controvèrsia, però sempre de portes endins, ens les reunions,  perquè una vegada presa la decisió, el projecte empresarial i els objectius a assolir, eren sagrats. I ell no es cansava de dir que qui no vulgues aportar tot el què podia honestament al projecte, que fos coherent i marxés.  És aquesta tradició que he treballat molts anys de la meva vida, i per això avui estic segur que en Santi Vila  en aquella empresa i en aquell entorn, una vegada publicat aquest llibre, no hauries tingut massa més temps que el necessari per la signatura de la baixa i recollir les coses del seu despatx.

Ja sé que en la política actual els principis són tant relatius que s’assemblen molt als que ens deia Groucho Marx, però hi ha moments històrics d’un país que l’objectiu és tan alt, i per tant l’objectiu del Govern també, que no hi ha espai pel dubte. Jo no seré d’aquests que t’admiren i et respecten tant per elogiar-te que potser n’hi tant votat; jo seré d’aquells que et dirà sempre que  un Conseller a més de ser un bon gestor, ha de remar a favor de la corrent del seu President i de tot el govern. I pel què he pogut llegir a La Vanguardia del teu llibre, més aviat  hi veig a un polític insegur amb l’objectiu del Govern, i et col·loques en un espai tebi i gris, per si fracassa, sortir públicament amb un: jo ja ho deia que teníem que pactar una “victòria compartida” i no m’han fet cas.  I per tant, el fracàs no és el meu i  ara és la meva hora. Una posició que la trobo poc honesta.

Pel què dius que són els treu referents polítics, et deus sentir desubicat i estrany políticament a CDC, perquè cap des dos que esmentes, l’Ernest Lluch i en Pasqual Maragall n’han estat mai, al contrari l’han combatuda políticament;  i sospito que personalment et deu ser una incomoditat important militar-hi. I és lícit que pensi, basant-me amb les teves paraules,  que la teva militància a CDC és més per interès, que no pas per ideologia. Tornem amb el relativisme ideològic.

La part de les teves declaracions que fas en el llibre ja més íntimes i  tipus “Sálvame” , em sobren i em sorprenen perquè tampoc coincideixen amb la teva formació intel·lectual, que és important. Entre altres coses perquè tots els  que t’hem votat no ho hem fet per les intimitats del teu perfil propi que expliques en el llibre;  ho hem fet perquè et presentaves a les llistes de CiU i amb un projecte de país, que ara sembla no comparteixes.

Formalment la Unió Europea no va d’haver de venir a rescatar a l’Estat espanyol tot i que la majoria de les previsions era que el recat seria inevitable. Van venir a rescatar-nos, això sí,  a bona part de les caixes reconvertides en bancs fallits, i la resta ja ho saben, el famós memoràndum era una intervenció freda. Una intervenció que malgrat el que es digui ara ( no podem oblidar que estem en campanya electoral per les europees)  hem d’entendre que aquest missatges de suport i algun gest, és per ajudar el partit del govern. A l’UE l’interessa molt tenir un govern totalment amb sintonia amb les polítiques de la troica i a més amb majoria absoluta. Sap que difícilment es pugui tornar  a produir i cal que es facin ara totes les reformes que encara ens “recomanen” que hem de fer. A partir de les properes eleccions generals, la italianització de la vida política espanyola és més que segura i els de la troica saben com va Itàlia. Així doncs, és normal que des de l’UE es faci tot perquè aguanti Mariano Rajoy fins al final, simplement tenen un problema menys.

Però el PP, aquest partit  d’estructures altament imputades per corrupció, presenta moltes símptomes de certa descomposició, un fenomen que avisa clarament que la nau s’enfonsa. La tàctica de Catalunya de no liderar la negociació per un nou pacte fiscal, ha desactivat l’estratègia que havien tingut fins ara les CCAA del “tots contra Catalunya” i ara veiem com s’ha obert una duríssima guerra civil entre les comunitats regides pel PP, amb tota mena d’invents i de caricatures de balances fiscals, per reforçar els seus interessos i desfermar el victimisme. Com això anirà creixent en intensitat i en contundència podem veure coses inversemblants i sorprenents. De moment el president d’Extremadura José Antonio Monago ha començat a disparar i si bé s’esforça a dir que apunta cap a Catalunya, a ningú se li escapa que mira també a Madrid, el País Valencià i les Illes Balears i fins i tot a Cristòbal Montoro. I és que una comunitat que porta més de trenta anys altament subvencionada, per més virgaries que facis, costa molt fer números per fer veure que Extremadura ha estat històricament infrafinançada.

I si les CCAA estan així, avui Javier Zarzalejos, secretari general de la Fundació FAES, en una entrevista de la Mónica Terribas a Catalunya Radio, ha vingut a reafirmar que el discurs de Mariano Rajoy respecte al procés català,  és el de FAES, que el podríem resumir també amb un: Aguanta Mariano, aguanta! que això és una fogarada. Ells més que la Constitució que tant invoquen, tenen el Tribunal Constitucional, vertader poder polític actual i que ha fet que molts dels que en el seu dia vàrem creure amb la Constitució, ara no la creiem i cerquem altres vies.

Podria passar la paradoxa que l’estratègia de la resistència amb d’inacció de Mariano Rajoy, que ell mateix i els seus li atribueixen el mèrit d’haver evitat l’escomesa del rescat,  amb el “problema” català no li serveixi i al final hagi de ser l’UE la que hagi de venir-lo a rescatar i imposar-li el memoràndum: “negocieu sense línies vermelles”.  No sé si d’Ucraïna en podem treure conclusions, però si més no una segur: “El cost de no actuar  temps”. Retardar qualsevol solució a un conflicte, l’engrandeix i en aquest cas l’UE va actuar tard i malament i avui podem donar per segur que hi haurà un referèndum a Crimea i l’UE no podrà evitar el què era evitable, la partició del país i a partir d’ara, si no volem que el que resti d’Ucraïna sigui un país fallit, s’hi haurà d’invertir molts de diners a fons perdut.

L’aguanta Mariano aguanta, com estratègia per no negociar, és imprudent.  Fins i tot la tolerància, té un límit, a partir del qual l’elasticitat esdevé resistent i a partir de les hores, estem a l’inici de la trencadissa.