Altesa, vós que sou també Príncep de Girona, des de Girona m’agradaria fer-vos unes reflexions en veu alta, tot i que molt difícilment les llegireu. Aquests dies heu estat a Catalunya i segons els que saben més de vós, ens diuen que la vostra visita ha estat per copsar més la realitat catalana i també per reiniciar una operació d’imatge. L’estratègia dels vostres consellers no em sembla malament, us diré més: jo en el seu lloc, també us ho hauria aconsellat. Però també us haig de dir, i modestament avisar, que només amb una comitiva  oficial i sopant amb gent com els de el Pont Aeri, no us penseu que ja coneixeu tot el què passa Catalunya, en tot cas, només en sabreu una part i, m’atreviria a dir, que actualment és un pel interessada.

Conec un expresident de la Generalitat que li agradava estar molt ben informat del què realment passava, i tenia per norma trucar per telèfon a gent “normal” per pregunta’ls-hi la seva opinió d’alguna cosa que el preocupava. A mi mateix, i sense tenir-hi molt de contacte ni familiaritat, alguna vegada em va trucar perquè li donés la meva opinió. I diuen les biografies del vostre pare que quan era Princep, secretament tenia contactes amb gent de l’oposició de tots colors; ben segur que algun dels seus  consellers li aconsillava que surtis de l’entorn del dictador, perquè la societat era diferent.

Suposo que és difícil en aquests moments que atacar als catalans i a Catalunya és l’element que uneix més a la classe política espanyola i molta part de la premsa madrilenya, qualsevol petita filtració d’un petit contacte fora de la rigidesa del protocol,  la premsa de dreta extrema madrilenya, que és molta i gens monàrquica, farien una campanya en contra vostre terrible. Ho entenc. Però necessiteu saber realment què passa a Catalunya; i com va  descobrir fa pocs dies en la seva estada a Barcelona la senyora Viviane Reding, a través de la grolleria del Secretari d’Estat per a la Unió Europea Sr. Iñigo Méndez de Vigo, que en un acte organitzat per ella va prendre la paraula per tractar-nos de “tontos”,  tindríeu un neguit per la situació real i, com ella, potser aconsellaríeu a qui s’escau “ negociar sense ratlles vermelles” abans que hagi saltat la “pantalla”, com diuen ara, de la negociació. Perquè Altesa, això va seriosament.

Potser en el vostre periple era impossible rebre i parlar amb gent fora de la comitiva, però, honestament, us haig de recomanar que us hauríeu d’apuntar a l’agenda veure-us  amb la Presidenta d’Òmnium Cultural, amb la presidenta de l’ANC, parlar amb l’Abat de Montserrat, amb les altres associacions empresarials, amb els sindicats catalans, amb els presidents dels col·legis professionals, amb rectors de les universitats catalanes,… tota aquesta gent no fa el Pont Aeri, però estan perfectament capacitats per oferir-vos una informació real de la situació.

De fet, Altesa, si hagués tingut la ocasió que va tenir el Sr. Àlex Fenoll de saludar-vos, jo no us hauria negat donar-vos la ma, però us hauria fet la mateixa petició que us va fer ell, i fins i tot, si es tracte de ser “amics” no m’hauria fet res convidar-vos a un dinar a sopar privadament a casa i sense publicitat. I és que jo penso que Vós quan arribeu a ser Rei ho sereu amb el nom de Felip VI i en la monarquia, més que enlloc, la història pesa. I resulta que Felip VI és el que segueix a Felip V, amb la nomenclatura, i seria una gran reparació històrica desfer i reparar tot el què va fer el vostre antecessor ara fa tres-cents anys. Uns fets que els catalans mai hem oblidat. L’herència té aquetes coses, que sovint hom ha d’acceptar fets i realitats dels altres.

Segurament si algun dels vostres consellers o gent pròxima de Girona us parlessin d’aquesta reflexió, us aconsellarien no fer-ne cas. Malfieu-se d’aquells, si en teniu, que us volen sobre protegir i aïllar d’elements que no pensen o no accepten els dogmes establerts, precisament d’ells també en trobareu la font i la força motriu per una anàlisi de la realitat més solvent.

Amb totes els respectes

Esteve

Encara recordo la sorpresa que em va causar les paraules del president del Barça Josep M. Bartomeu en aquella roda de premsa maratoniana en la que es presentava,  quan va dir que la grandesa del Barça és que un soci com el Sr. Casas pugui posar una querella contra el president, i a més va afegir que ell en la situació del Sr. Casas també hagués actuat igual. El bonisme en estat pur!. No m’imagino a cap empresa del món que això sigui possible.  Si en el seu moment no ho vaig entendre, ara encara menys. Un club o institució que té punts tant febles com és una mena d’assemblearisme de gestió, em sembla un nivell de risc impròpia d’una empresa solvent com el Barça i que ja és una multinacional. Ja sé que hi ha gent que recolza al soci Casas, perquè en el Barça hi cap tothom, fins i tot aquells que mentre diuen voler-lo defensar o per qualsevol caprici particular, posen de potes enlaire a la Institució i la seva reputació.

Si això passa en el Barça, a Catalunya no ens quedem pas enrere i veig amb preocupació com floreixen arreu col·lectius i personatges que pretenent defensar interessos col·lectius, malmeten la imatge i el prestigi de Catalunya en el món. Aquest dies Barcelona és la capital mundial de la telefonia i 75.000 congressistes d’arreu del món s’apleguen en el Congrés més important que es fa. És una gran oportunitat de negoci que hom calcula que a la ciutat li suposarà més de 350 milions d’euros, una gran oportunitat d’imatge de la marca Barcelona i Catalunya al món, i una oportunitat perquè la indústria puntera del país, pugui exposar el seu coneixement; però també és una oportunitat perquè els oportunistes aprofitin fer-se veure per defensar la seva causa. Una causa que pot ser, fins i tot, molt lloable però quan són expressades fora de context i d’hora, esdevenen patètiques i perjudiquen la imatge de Catalunya.

L’empresari Àlex Fenoll, que fins ahir el coneixia poca gent, al negar-se a donar la ma al Princep, l’ha fet famós de cop. Una bona estratègia publicitària. El que no aporta res és a la imatge dels catalans, perquè la seva acció podria ser manifestament més educada. Avui tindria tot el sentit agrair-li com a catalans que mentre li donava la ma li hagués demanat que ens deixessin votar, tot i que el príncep té  poques competències en aquest sentit. Una petició feta amb educació i que molts catalans ens hi haguéssim vist representats.

I què tenen, dons, Jordi Casas i Àlex Fenoll? Tenen en comú que amb la pretensió de defensar la seva causa, han aconseguit un minut de glòria i alhora provoquen un perjudici a  la seva causa, si és que en tenien.

L’esperit de la transició es va trair quan l’endemà de 23-F el Rei convoca als partits espanyolistes i en deixa fora els nacionalistes amb representació parlamentaria. I és allà on va sortir l’esperit de la LOAPA que poc temps després tots els allà reunits van votar conjuntament. Els PSC-PSOE no hi va ser convocat però hi tenia el seu mentor. Tant és així, que poder-se’n desvincular per no haver-ne format part, va optar per defensar aferrissadament i votar la LOAPA. Posteriorment un Tribunal Constitucional, encara no massa contaminat, es va carregar la llei per inconstitucional.  Amb aquest posicionament del PSC-PSEO davant d’aquesta llei totalment involucionista, consta a la seva història com un dels errors greus per haver preferit la involució espanyolista a defensar l’autonomia catalana.

Ahir en el Congrés de Diputats el PSC-PSOE va cometre un altre error greu, tant greu que l’incapacita per ser un promotor d’una tercera via, com pretenien. És cert que ara mateix despleguen tot el seu poder mediàtic per intentar reconduir, no justificar perquè és injustificable, amb la mateixa estratègia que en el seu dia va utilitzar el Rei d’Espanya “ No es tornarà a repetir”. Però el malt ja està fet. Ambdós casos, aquestes paraules no són prou per recuperar el seu honor. Voluntàriament han malmenat el seu prestigi i credibilitat.

Per què era tant greu el què van votar ahir? Primer de tot perquè era un pas totalment prescindible a no ser, com va ser el cas, que estesin totalment d’acord amb el què proposava, ni més ni menys, la diputada d’UPyD Rosa Díaz, que recordem-ho, només té cinc diputats. Cap partit vota a favor  d’un text que proposen un grup de cinc diputats si no hi està d’acord. És impossible, i el mateix portaveu socialista al Parlament de Catalunya Maurici Lucena declara que “no té cap mena de remordiment per la votació i l’ha aplaudida per la coherència amb el seu discurs”.  La votació del PSC-PSOE d’ahir ha fet possible que avui tota la premsa espanyolista titulessin que “ocho de cada diez diputados aprobaron una moción de UPyD para rechazar tajante y expresamente el plan secessionista de la Generalitat de Catalunya”  És normal que els diputats del PSC-PSOE al tornar a casa y veure l’efecte que ha produït la seva votació aquí, intentin reparar l’efecte d’aquest alineament amb l’extremisme de Rosa Díaz, però amics del PSC-PSOE, els fets són els fets i la resta són paraules.

És cert que des de Girona em costa molt entendre que jo estés tant equivocat del què pensaven els diputats socialistes gironins. Els veia més amb l’honor demostrat per la Marina Geli, que no pas fonent-se amb UPyD i Rosa Díaz, una demagoga narcisista que ha estat capaç de seduir fins i tot els de casa.

A partir d’ara, ja no em sorprendrà si voteu a favor de retornar al recurs previ del TC pel què fa els Estatuts, una iniciativa clarament pensant amb Catalunya. Ni em sorprendrà gens si voteu en contra de la petició que ha fet el Parlament de Catalunya per cedir via article 150.2 de la Constitució, l’organització d’una consulta a Catalunya. Heu traspassat a línia roja que mai pensava faríeu. Els fets han parlat i han buidat de contingut les vostres paraules.

Un dels problemes que ha sofert l’UE ha estat la necessitat de la unanimitat. El dret a vet que tenen els països, perjudica molt la possibilitat que persones amb gran capacitat de lideratge assoleixin els principals càrrecs. I darrerament com la possibilitat de consens era impossible, l’estratègia era decantar-se per un lideratge  mitjania i d’un país petit, i així no es provocaven recels. La Presidència de la Comissió Europea i el President del Consell d’Europa, actuals: José Manuel Durao Barroso i Herman van Rompuy, són dos casos clar del què els dic. Ja ha passat el temps de lideratges com Gaston Thom i Jacques Delors. Ara estem en l’època dels lideratges tous,  que no aporten iniciatives i simplement obeeixen. Només així es pot entendre la situació actual de Durao Barroso que ara  està a les acaballes del seu mandat i d’aquí pocs mesos haurà de deixar el càrrec; i com a persona agraïda amb qui el va votar pel càrrec, hem d’interpretar les seves “intervencions a la carta”.  Però de vegades la seva eloqüència s’extralimita tant que ha de sortir la polonesa portaveu comunitària Pia Ahrenkilde a matisar la intervenció que Barroso va fer a la BBC aquest cap de setmana en la que opinava i prenia part en un afer que no hi té competències i   interferint en un procés democràtic com és el d’Escòcia i Catalunya. A més la portaveu ha reiterat que l’executiu comunitari “només expressarà la seva opinió sobre les conseqüències legals de la independència d’Escòcia o de Catalunya si algun estat membre ho demana i planteja un escenari concret” i a més la portaveu ha afirmat que avui per avui “no hi ha cap opinió” simplement perquè cap estat ho ha demanat.

No deixa de ser sospitós que Espanya, que insisteix tant a tots els alts càrrec europeus, que es pronunciïn ( Martin Schulz president del Parlament Europeu va quan li van preguntar pel procés català que no en parla perquè quan li demana Madrid i no diu el què ells volen que digui, s’enfaden) no hagi demanat oficialment les conseqüències que tindria la independència de Catalunya. Fa un temps es justificava dient que demanar-ho seria internacionalitzar el procés i no volien, però avui em sembla que ningú pot negar que no estigui plenament internacionalitzat. I jo, que dec ser malt pensat, sospito que no ho demanen perquè no estan segurs de la resposta oficial.

De vegades els polítics fan coses ben estanyes i sovint extravagants. Hem vist suara que el president espanyol Mariano Rajoy participava en un míting del president islamista turc Recep Tayyip Erdogan. Un president que darrerament s’ha ficat en la pendent de govern semblant a la de Veneçuela. És a dir, per tal d’aturar la investigació de la corrupció que cada vegada és més prop dels seus, destitueix a tot quisqui que investiga: policies i jutges. Ara està en campanya electoral i qui millora per acompanyar-lo que un president que no té cap escàndol de corrupció que l’envolti?  Aquest maridatge entre aquests dos presidents, és la culminació de la política exterior espanyola.

Una altra “passió turca” és la que reiteradament ens mostra Josep A. Duran Lleida. Fins fa poc jo pensava que pel Govern espanyol l’hi era una anomalia que presidís la Comisión de Exteriores del Reino de España, i de fet hi va haver algun intent en el PP per canviar-lo, però darrerament els hi he vist la jugada. L’anomalia és tenir-lo nosaltres com a cap de CiU a Madrid i amb tots els càrrec que en pengen. La neutralització i crítica pública sistemàtica ( imaginant-nos quines deuen ser la privades) que fa de cada pas que el Govern català creu que ha de fer, demostren la terrible deslleialtat cap un govern que la vicepresidenta és del seu partit. Per ell España és més important que el seu país, que el seu govern, que  els seus militants, i sobre tot, que  els seus votants.

No sé fins quan ens adonarem que mantenir-lo com ara, és un ròssec molt pesat que hem de suportar en tot el procés que fem. Resta molt més que no pas suma. I com ell mateix va reconèixer, intenta mantenir públicament aquesta posició pretesament neutre, perquè pronunciar-se públicament UDC es trencaria. Però la seva “passió turca” és la política espanyola, no ens enganyem. I jo em pregunto; no podem amortitzar-lo políticament i deixar-li la llibertat, que sigui el nou José Manuel García-Margallo, ministre d’afers estrangers espanyol,  i pugui emetre lliurement els seus informes a les ambaixades espanyoles? Espanya valoren molt el “seny” dels catalans com Joan Rossell, Josep A Duran, Alejo Vidal-Quadras, Alberto Boadella i fins i tot  Salvador Sostres i no crec que el PP es deixés perdre a una persona tremendament preparada com ell.

Si som persistents i pacients, el temps juga a favor nostra, només cal no posar-nos nerviosos i ser, com som ara, escrupolosament democràtics. Mariano Rajoy, sap que el temps no juga a favor seu perquè mentre es nega a parlar i proposar una solució, va engreixant el nombre d’independentistes i el procés agafa volada dins i fora d’Espanya. Ara el procés nostre es comença a jugar a l’estranger, i per això necessitem carregar-nos de raó. El fet que ahir uns quants executius alemanys d’empreses establertes a Catalunya, quin portaveu ja havia fet campanya amb Camacho fessin política, és l’inici del darrer cartutx que tenen els del PP. A més, si llegeixen el manifest observaran com utilitzen sibil·linament els mateixos arguments, fins i tot comparant el nacionalisme català amb el nazisme. ( Un fet greu que penso necessitaria una rectificació de les pròpies empreses que representen aquests executius i pel consolat alemany)

Dic que el temps no juga a favor de Rajoy, per dues raons. La primera perquè cada vegada més entrem en un temps electoral i “negociar” amb Catalunya és perdre vots a Espanya, i com més prop de les eleccions més. I segon, perquè al estar cada vegada mes internacionalitzat ja comencem a haver-hi pressions per una negociació. Aquest impàs provocarà inestabilitat financera.  De moment aquestes són “recomanacions” però sense cap mena de dubte s’aniran incrementant i li serà molt difícil a Rajoy, justificar al món i a l’UE una negativa a un procés democràtic. El segon cas, i que forçarà una intervenció més decidia de l’UE serà les empreses de valoració de riscos. Per primera vegada ja dues empreses han començat a parlar, quantificar  i fer un possible escenari, de com podria quedaria el nivell de risc país del deute espanyol i l’euro amb una hipotètic procés sense negociació. Ahir era el mateix ministre de Guindos qui va dir als mercats que : “no hi haurà consulta ni independència” és un intent de tranquil·litzar-los. Però els mercats actuen pel què veuen i no pel què diuen els governs.

I vindrà un dia que el mateix Albert Peters, executiu d’una multinacional alemanya i que actua políticament, serà el que demanarà a Rajoy, negociació. L’haver-se significat tant políticament, té aquestes servituds. No ho poden demanar, per exemple, al president de SEAT, que ell ja ha fet constar que només sap fer cotxes.

Des que el conseller delegar de Veremonte, Xavier Adserà, va comparèixer en el Parlament de Catalunya per exposar el projecte BCN World, s’ha revifat la polèmica ja iniciada feia temps amb Eurovegas, sobre tot pel què representa un negoci d’aquest tipus. La veritat és que ningú diria que en un país amb un 22% d’aturats i una grandíssima part d’aquests són joves que no troben ni la primera feina, es pugui debatre per part de certs sectors socials una inversió així, amb arguments pobres per no dir ridículs. De totes maners no m’estranya massa que això ens passi quan hi ha un gruix de persones que critiquen severament l’èxit turístic que experimenta Barcelona; un turisme que en una gran majoria és d’un poder adquisitiu alt i que ens ho demostra la concentració de botigues de totes les grans marques internacionals en el Passeig de Gràcia. O l’èxit d’haver convertit el Port de Barcelona en un dels primers de món com a port de creuers. El turisme és una indústria importantíssima que tots els estudis ens diuen que té un gran futur, i l’objectiu nostre hauria de ser incrementar l’oferta per diversificar-la i situar-nos en els llocs més importants de món com a destí.  Hem fet un gran pas en el turisme de congressos i fires de renom mundial, i l’objectiu és persistir en aquest objectiu.

El projecte BCN World, té el doble objectiu: captar turisme lúdic, de lleure i familiar, amb les sinèrgies de Port Aventura, i d’alt poder econòmic i desestacionat, i potenciar  més el negoci dels grans congressos i convencions de les grans corporacions multinacionals. I dins d’aquest macro projecte, l’oferta del joc n’és una part important.  Projectes com aquests que et situen com a líder europeu, no són fàcil de troba. Els adversaris del projecte, el desqualifiquen amb arguments diferents; uns perquè no crea llocs de treball qualificat. Una asseveració poc concreta i a més tendenciosa, perquè bona part del 22% d’atur que tenim, són aturats molt poc o gens qualificats. També diuen que no impulsa l’economia del coneixement, i és veritat. Tampoc s’ho proposa. Però tampoc és incompatible amb un 22@  i els grans centres de recerca que ja hi ha a Catalunya o amb els que pugin venir. Diuen que facilita el blanqueig de diner i les màfies; no més que el sector de la construcció, com hem vist al llarg de la costa.  I també diuen que facilitarà l’addicció al joc; una altra raó poc convicent perquè els casinos tenen vigilada l’entrada mentre que a qualsevol bar i fins i tot a casa  per internet, és pot jugar i apostar lliurament amb casinos virtuals.

Ja en el segle XVIII hi va haver un debat important sobre el poder del luxe vist com un element econòmic, Els moralistes de les hores, que no estan tant lluny dels d’ara, s’escandalitzaven amb les teories de Bernard Mandeville i d’altres molt més impermeables a acceptar què una moral rigorosa condicionés les llibertats individuals.

Quan observem que en nom d’una ideologia o d’una moral individual, s’intenta boicotejar aquesta inversió que ens pot portar milers de llos de treball, amb sembla una imprudència política i social. Aquí sí que jugar amb el joc, ens hi juguem molt.

Publicat a L’Econòmic

2014-02-08

A pesar de que estoy seguro que don Antonio Gala no me leerá, escribo esta entrada en mi blog en español como deferencia hacia él y los suyos que aplaudieron sus artículos en el periódico El Mundo  titulados:  “Juego aburrido” y el siguiente “Respuesta urgente”. No voy a esforzarme en descubrir don Antonio como un gran escritos, puesto que sobran las palabras. Su obra le define perfectamente como una de los grandes. Tampoco para decir que la parte de su obra que conozco, me encantó. Así que dejo al Sr, Gala escritor, que admiro, y voy a referirme al Sr. Gala persona.

Siendo una persona culturalmente muy por encima de la media española, la exigencia en la formas para defender sus opiniones, que yo siempre defenderé las pueda expresar libremente, tienen para mí un punto muy débil, nada acorde con su vastísima cultura. Cuando usted utiliza la palabra “subnormal” para calificar a los independentistas, entre los que me encuentro, descalifica a todos sus argumentos. En su gran capacidad y precisión para el manejo del idioma ya sea con los nombres, los adjetivos y los verbos,  seguro que podría haber defendido su “juego aburrido” sin entrar en las descualificaciones que seguramente sabrá son el recurso que utilizan aquellos que les fallan los argumentos.

Admito que es por motivos personales i familiares que cada vez que escucho a alguien utilizar el vocablo “subnormal” siento como mis entrañas se revuelven hasta el punto de poder perder la compostura y la educación porqué quien lo utiliza siempre es como insulto y el autor presume de una superioridad de normal sobre  el subnormal. A usted le atribuyo una gran superioridad como escritor e incluso como intelectual, pero – y no se ofenda – como humano no es más que cualquier humano.

Ah! Y sepa que aquí en Cataluña por lo menos hay un independentista que nunca jamás criticó a los españoles; que le gusta viajar por España, que le gusta su gastronomía, que le gusta su literatura, que le gusta su música ( especialmente el flamenco) y que le gusta su gente.  I también le diré que nunca jamás ha tenido la tentación de pensar que como pueblo, los catalanes,  somos superiores al resto de españoles, incluso ni con los que defienden, con todo su derecho, el unionismo.

Pero don Antonio Gala, usted que sabe, defienda sus argumentos con palabras adecuadas, si puede ser, sin pretender insultar, y recuerde que los humanos, todos, en algo somos subnormales, y debemos de ser cuidadosos en los adjetivos porque conozco muy de cerca de alguien que usted cualificaría de subnormal, que diariamente nos da grandes  lecciones de humanidad y tolerancia.

Así que cuando se pregunta que no sabe si llorar o reír; defendiendo su posición con este argumento es para llorar don Antonio.

Reciba mi respeto

Esteve

El ministre d’Afers Estrangers espanyol García-Margallo, fa molt de temps que dedica una gran part del seu temps i els seus recursos al “tema català”. De fet, fins que ja no han pogut amagar més el què estava passant a Catalunya ( ells deien que no passava res i que només era cosa d’una minoria) l’únic que en parlava era el ministre d’Afers Estrangers, un fet que sempre m’ha fet curiositat i fins avui no hi he sabut trobar el per què.

Però ara el procés català és un fet obert a Espanya i al món, i  això els obliga a reforçar tota la seva dedicació i intentar taponar qualsevol fugida. A banda de les visites bilaterals entre països, ara l’objectiu és ocupar una vacant al Consell de Seguretat, òrgan  executiu de l’ONU des d’on es podria exercir més poder pels seus interessos, i com aquest lloc s’ocupa per votació de l’Assemblea, el ministre està de campanya per recavar vots oferint el què calgui a canvi de vot.  Pels vots dels països africans ha promès ajudes per més de 9.000 M €, i encara falten els països germans de Llatinoamèrica i alguns d’Àsia.

Però com és impossible tenir-ho tot controlat, a Davos i gràcies a professor Xavier Sala i Martín, el procés català va entrar en força en un debat amb el professor i el President de la Comissió Europea José Manuel Durao Barroso i davant d’un selecte i influent auditori internacional.

I el segon punt feble que no podrà taponar serà l’econòmic. Espanya és un país massa endeutat per ser independent dels dictats dels mercats i de les “ordres” de l’UE. I a partir d’octubre veurem que si no es dóna sortida democràtica al procés català, com el procés avançarà, els mercats es posaran nerviosos, la prima de risc pot tornar a pujar, i les debilitats macroeconòmiques que ara tenim i en temps de tranquil·litat com ara, són suportables, amb nerviosisme financer són insuportables. Així que serà la mateixa UE qui forçarà al Govern espanyol una negociació bilateral amb Catalunya.  I com passa molt sovint amb economia, el cost d’oportunitat de tot aquest temps d’immobilisme, l’hauran de pagar al final.

Si l’Estatut Nou hagués sortit bé, avui no hi hauria aquest procés i tindríem com a mínim trenta anys més de tranquil·litat.  El PP el va voler portar al TC simplement com acció política per recaptar vots espanyols contra els socialistes, i ara tot el què passa ho hem d’atribuir a la seva manca de visió i prudència. Però com les societats són dinàmiques, les oportunitats perdudes no es recuperen, i avui és impossible que Catalunya acceptés aquell Estatut.  Com es diu vulgarment, ja estem en una altra pantalla.

Pot passar que la societat influent espanyola comences a veure la orelles al llop i pressionés al Govern espanyol per un pacte que estalviés arribar al nerviosisme dels mercats. De moment, alguns  sense massa poder, diguem-ho de pas, intenten seduir-nos amb ofertes de diàleg, però com això és pura estètica, almenys de moment, darrera l’anunciat o del titular, no hi ha res més. Només oferiran quelcom de concret, si un dia ho fan, serà obligats per la circumstancies o per les pressions de fora. La dinàmica espanyola impossibilita a cap partir fer una oferta a Catalunya si no vol perdre una gran quantitat de vots espanyols.

No sé què en diran els llibres d’història d’aquest període, però intueixo que una anàlisi fred i desapassionat quan en faci l’ha història del comportament del PP en aquest període, serà implacable. Ara, encara, ficats en la “melé” i metre duri el partit, és difícil veure tot el despropòsit de la seva estratègia política, però com el partit s’acabarà, només en quedarà el resultats i les restes.

L’estratègia del PP mai ha estat propositiva ni pel què fa al conjunt de l’Estat espanyol i molt menys a Catalunya. El seu únic objectiu sempre ha estat guanyar el poder al preu i al cost que sigui. I aquesta obcecació l’ha portat a cometre greus error, que ara està pagant.

Pel què fa a l’estratègia de l’Estat espanyol, va agafar com argument força les víctimes del terrorisme d’ETA, perquè era un camps de gran sensibilitat i l’enfrontament amb el PSOE, tenia els seus rèdits immeditat. Ara en el poder, s’ha vist com el PP és víctima del seu discurs amb les víctimes, i aquestes juntament amb altres membres del seu partit, se’n separen.

Pel què fa a Catalunya, les campanyes anticatalanes que van portar arreu d’Espanya, fins i tot amb espots publicitaris i taules per demanar signatures contra l’Estatut, i finalment portant l’Estatut al Tribuna Constitucional, esperant que l’alt tribunal sentenciés com ho va fer, ha estat l’ingredient imprescindible per generar aquest massiu estat d’independentisme català que avui hi ha a Catalunya.  I una part del seu partit s’escindeix per formar-ne un altre d’extrema dreta que té com a únics arguments: la unitat d’Espanya, entesa com era preconstitucional, i la defensa de les víctimes del terrorisme.

I quin serà l’anàlisi que se’n farà de l’estratègia del PP d’aquest període? Doncs que pot haver perdut per sempre l’hegemonia de la dreta que tenia, i perdre Catalunya de la seva Espanya unida. Tot plegar serà vist com un pèssim servei a l’Estat espanyol. Hi ha amors que maten.