Una de les figures de la convenció del PP d’aquest cap de setmana ha estat el president de Freixenet, José Luís Bonet.  El senyor Bonet l’hi hem d’agrair la seva claredat en exposar el seu pensament polític, tan clar que no deixa ni el mínim espai per la prudència que, com empresari, hauria de mantenir per defensar els interessos de la seva marca. Bonet ha tirat pel dret i alinea clarament la seva empresa i la seva marca amb el PP i amb l’unionisme. No sé si amb aquest atrevit posicionament de la marca, li servirà per recuperar el que ha perdut del mercat espanyol com a conseqüència del boicot atiat bàsicament per la dreta.  Jo no ho hauria fet, perquè tinc molts de dubtes de la seva eficiència. Els espanyols-anticatalans, que no són tots els espanyols, la seva militància els impedeix fer la mínima discriminació de la mateixa manera que els impedeix fer la mínim anàlisi i argumentar les seves posicions irreductibles. Els mateixos discursos ignominiosos  del PP escoltats en la Convenció, són l’argument més clar d’aquesta incapacitat.

I en una convenció feta a Catalunya on s’ha insultat greument el president de Catalunya elegit democràticament, simplement per no compartir el seu ideari sense més arguments, no és un bon escenari de prestigi per involucrar-hi una marca comercial d’un producte de consum amb tanta competència i de llarga tradició catalana.

La imatge de la plana major de PP brindant amb cava Freixenet,  després d’aquestes intervencions insultants contra el President i contra Catalunya en el que van deixar clar que som uns súbdits espanyols, si jo fos el cap de màrqueting de Freixenet, avui em sentiria molt enutjat perquè a partir d’aquest brindis i la presència activa del seu president Bonet, queda clar que Freixenet és el cava del PP, i això té un cost important de marca.

Que el Barça és un reflex de la societat catalana, no n’hauríem de tenir cap dubte perquè els fets diaris, el seu tarannà i comportament de la seva massa social ens posa davant la imatge del nostre país, amb totes les seves grandeses i baixeses.   És una societat, un club,  que massa sovint hi impera la rauxa com a comportament quotidià, i quan el seny i la prudència és bandejat, per deixar pas a la rauxa,  pot arribat a ser un gran club, però serà un club amb greus atacs d’aluminosi. Tenim un complex que no sé pas com qualificar però volem ser sempre més que els altres, pensant-nos que així serem millors que els altres. Més democràtics, més transparents, més virtuosos, més assemblearis, més purs, més ètics, com si no fóssim humans i vivíssim en un món contaminat pels humans.

Sandro Rosell, va ser el president escollit democràticament amb més vots de la història del club, i el que representava l’equip sortint va quedar a tercer lloc, molt lluny del primer, i malgrat això no ha servit per acceptar-ne mai el resultat, com si els sortints fossin els únic dipositaris de les essències barcelonistes i els altres uns impostors.

Prenent com a referència al Barça, com si fossin les neurones mirall de tots nosaltres, la pulsió autodestructiva de la nostra societat és preocupant, i és una característica que ens fa pagar un cost molt alt. Aquest reiet que tots portem dins, aquest culte desproporcionat als meus i odi a mort als altres, és una psicopatologia social que és dolorós reconèixer, però el mostrem cada dia.

Deia G. K. Chesterton que “qui no creu amb Déu, pot creure en qualsevol cosa” i realment és sorprenent com una societat tant laïcista com la nostra és capaç d’idolatrar fins a nivells de fanàtic, el futbol i tots els que es mouen en el seu entorn. És normal llegir a la premsa i escoltar a tertulians que en principi hem d’acceptar que són assenyats, qualificar al certs jugadors de: “el déu” “el messies” “el salvador” amb una vehemència semblant a la que utilitzaven els predicadors de qualsevol secta més fonamentalistes. I amb divinitats és molt difícil gestionar una societat humana. I això ens explica com una societat empobrida com és ara la nostra,  sovint aquest mateixos pobres, exigeixen sous astronòmics i tractes fiscals favorables,  pels seus déus que no resisteixen la mínima condescendència ètica i alhora exigeixen al seu club la puresa de la seva samarreta, allunyant-la de qualsevol publicitat.

El fet que el Barça sigui més que un club, i fins i tot que ens agradi i ens en sentim vinculats emocionalment, no ens ha de fer perdre la prudent distancia de raonament per saber veure i evidenciar que la mitificació de qualsevol persona que n’ha format part, és un error. Perquè els mites s’instal·len en una posició  de superioritat humana, que els blinda de qualsevol crítica. El Barça és un pou de ciència per estudiar aquest fenomen en el que ex futbolistes, ex entrenador, ex presidents, gaudeixen de la confortable mitificació i per tant de la idolatri dels seus seguidors disposats a tot pel seu líder. El Barça realment és més que un club però de portes endins, es pot convertir en una secta autodestructiva. Visca el Barça!

L’anècdota la cito de memòria  i per això no hi poso el nom de l’advocat puix que no n’estic segur i no m’agradaria equivocar-me, però el fet és real; quan el 23 de febrer de 1983 el govern socialista va expropiar Rumasa la família Ruiz-Mateos va demanar a un dels principals advocat de Madrid la seva defensa. Aquest advocat s’hi va negar i va fer públic un comunicar en el que deia que es negava a la seva defensa perquè Rumasa havia evadit capitals i moralment ell no el podia defensar. Deixant de banda que tothom té dret a una defensa, aquest posicionament ètic portat fins a l’extrem feia pensar que estàvem davant d’un advocat que a més del gran prestigi que tenia, mantenia un posicionament ètic extrem. El problema va venir poc temps després quan es va saber que ell també havia evadit capitals i la justícia el perseguia.  Jordi Cañas, s’ha trobat en un cas semblant. Porta dos dies recorrent tots els medis de comunicació per explicar la seva innocència a una més que possible imputació ( reconegut per ell mateix) per ser presumpte col·laborador necessari en una trama d’evasió d’impostos. El fet de ser el Sr. Cañas un polític que sempre s’ha expressat molt contundentment contra la corrupció, aquest contenciós jurídic el posa en una situació molt compromesa. I també hi posa a C’s perquè han presumit sempre de ser els més transparents i ètic dels polítics.

El Sr. Cañas, per no dimitit immediatament per imperatiu del segon punt del codi ètic de C’s que obliga a qualsevol imputat per corrupció a plegar, va fer una reinterpretació d’aquest codi a l’estil Orwell en la “Revolta dels animals” en la reinterpretació dels deu manaments de la revolució. Ell va reinterpretar el codi dient que es refereix als polítics que han trepitjat amb diners públics, com si els més de 400.000 € d’impostos evadits, no fossin diners públics.

En Toni Clapés en el seu programa de radio va fer un resum de les intervencions de Jordi Cañas en el Parlament de Catalunya en el que era tremendament contundent i agressiu amb els imputats per presumpte corrupció i a fe de Déu que era un resum punyent i dur, en el que en cap cas va tenir la prudència de  la “presumpció d’innocència”.

La imprudència de Jordi Cañas que durant un bon temps li ha donat minuts de glòria entre els seus, serà la seva sepultura polític. Segons com li vagin les coses, potser víctima de la seva pròpia bilis.

Diuen, el que el coneixen personalment, ( el meu fill el va tenir de professor en la carrera de Telecomunicacions)  que l’alcalde de Lleida Àngel Ros, és una persona de valors profunds. I el seu discurs sempre ha estat adornat d’una coherència que el feia un polític especial; és a dir, un polític que transmetia credibilitat en les seves paraules. Però sempre passa que els grans homes es mostren en les gran ocasions i el diputat Àngel Ros, s’ha trobat en un moment clau de la seva vida política en la que ha hagut de triar entre l’ètica de les conviccions i l’ètica del poder, com molt bé deia Max Weber, i va triar per l’ètica del poder. Per més que s’ha esforçat molt i en tots els medis periodístics, de justificar-nos la seva posició i intentant, sense èxit, formular un discurs ètic, el seu darrer acte polític ha malmenat tota una trajectòria. Abandonar el combat abans de l’escomesa mai ha estat un fet propi de bon lideratge, més aviat ha estat el recurs dels perdedors; entesos com aquells que es rendeixen abans de combatre.

Quan un abraça el discurs ètic, i sobre tot l’ètic de les conviccions, i es tracte de defensar fets claus del país, abandonar abans d’hora invocant l’ètica del poder, com  mínim, és poc ètic perquè és situar-se en terra de ningú. En el meu post anterior i encara abans de les votacions, el tancava amb una frase aterradora però sovint conté una gran veritat, deia: “sovint rentant-nos les mans ens embrutim la consciència”. El descompromís del dubte o del no pronunciar-se, normalment amaga un interès que no sol ser mai el que s’explica. I en el cas que ens ocupa, la seva acció individual, ha perjudicat l’interés del col·lectiu que defensava la mateixa posició, perquè ha servit d’exemple, interessat, per atacar als tres que es van mantenir ferms en l’ètica de les conviccions. Maria Geli, Núria Ventura i Joan Ignasi Elena, han demostrat, ens han demostrat, que encara avui en el món polític pots trobar algunes persones amb compromís.

Rocío Martínez-Sampere , Laia Bonet i Xavier Sabaté, a darrera hora van canviar el signa de la votació i van acceptar el mandat del partit. Són tres moviments tàctics que també tenen la seva explicació per les seves aspiracions polítiques personals, però el seu fet és molt més clar que el del ara ja Paer. Ells han votat no.

I el fet que dirigents del PSOE i del PSC-PSOE hagin invocat com exemple al “honorable comportament d’Àngel Ros”, per atacar la posició dels tres dissidents, no és gratuït, demostra la profunditat del cop baix que Ros va fer als seus companys de viatge abandonat-los a darrera hora.

Contràriament a les veus que reclamen a Geli, Ventura i Elena, la seva acta de diputats, els hem de demanar que no la lliurin perquè no podem convertir en víctimes a aquells que honestament han fet bo el compromís amb el seu contracte electoral.  I cal ressaltar el seu compromís perquè la mateixa diputada Geli ha dit ben clar que ella no és independentista. Simplement són uns unionistes que se senten obligats davant dels compromisos presos amb el seu electorat i amb fer possible la consulta, i mereixen tot el nostra respecte i felicitació.

Demà dia 16-01-2014 farà 298 anys que el Felip V va comunicar la Real Cèdula, que culminava l’entramat legislatiu del Decret de Nova Planta, la legislació de conquesta que anul·lava les Constitucions Catalanes, invocant un dret diví.  La resta ja tots sabem prou com va anar i quina repressió contra Catalunya i especialment a Barcelona, va suposar aquest dret diví.

Demà, coincident amb aquests 298 anys, en el Parlament de Catalunya ( la mateixa Ciutadella) es votarà un mandat per demanar a les Corts espanyoles la cessió de la prerrogativa que té l’Estat espanyol per convocar un referèndum consultiu a través de l’article de la Constitució 150.2. Com veuen, la iniciativa potser que no agradi als unionistes però és escrupolosament legal.

El més sorprenent és la posició del PSC davant d’aquest fet, que com he dit, és radicalment dins la llei. I dic que és sorprenent perquè el PSC es va presentar a les eleccions amb un programa que deia que estava a favor d’uns consulta legal i acordada amb el Govern espanyol, i ara aquest compromís, per no fer un lleig al PSOE, el trenca unilateralment. I quan  un partit supedita els seus compromisos als seus interessos, perd la credibilitat i l’ètica política.  És per això que entenc els diputats dissidents que es neguen a trencar el compromís contret amb els seus electors i volen votar sí. I ho entenc perquè em resultaria impossible tornar-los a demanar mai més res.

Tampoc entenc la posició de l’alcalde de Lleida Àngel Ros abandonant el seu escó per no haver de trencar la disciplina que imposa el partit. Ros, com tots els altres, tenen un programa i uns vots que els obliguen a ser coherents; i abandonar per no mullar-te i deixar a l’estacada qui va confiar amb ell i amb les seves promeses programàtiques electorals, em sembla poc consistent èticament. No és de bons principis no tenir principis.

Demà els que afrontin el seu destí amb honradesa, tindran tot el reconeixement; mentre que els que facin jocs de mans i sofismes per explicar la seva raó, assoliran davant la societat i sobre tot davant dels seus votants la indignitat. Sovint rentant-nos les mans, ens embrutem les consciències.

És cert que alguns analistes espanyols més radicals el critiquen, però l’estratègia de Mariano Rajoy de no moure’s té un punt feble, té un temps limitat. No té tot el temps del món. Amb el rescat li va sortir bé, però no és gens provable que amb Catalunya, la seva estratègica, sigui l’encertada. Per poc que l’hagin informat persones honestes li hauran dit que el temps no “arreglarà” el problema català. I un dels seus problemes és que l’esquer per la qual els estrategues “marianistes” es basen és que la possible represa econòmica ajudarà a desactivar el “problema català”.  A aquestes alçades ja ningú que coneixi mínimament  la societat catalana pot sostenir que tot aquest moviment del dret a decidir és suportat per qüestions econòmiques. I Rajoy, està instal·lat en aquest error.

Fins i tot si fóssim molt optimistes i penséssim que enguany l’economia reprendrà amb força, el problema no es resoldria.  L’endemà que el príncep d’Espanya de les hores, ara Rei, visités a Josep Pla en el seu mas, vaig tenir el privilegi de passar bona part de la tarda a Llofriu amb Pla, i recordo que em va dir: “ ja li vaig dir a aquest “noi” que tingués sempre present que el valor de la pesseta va molt lligada a l’ordre”  Doncs avui segur que li diria el mateix a Rajoy, i segurament li diria que sense resoldre el “tema català”, no hi haurà represa econòmica.

Rajoy té sis mesos de temps, i si es manté com ara, veurà com la prima de risc torna a pujar a 600pb i que els mercats financers internacionals es tornen a tancar. Poca broma. Ara més que mai, el temps és or. Entitats com JP Morgan ja han fet els seus informes sobre els efectes econòmics del “problema català” i quantifica el risc d’independència catalana en un 49%. I en aquest informe fa una previsió econòmica clara: “el pitjor està per venir en el segon semestre de 2014”.

Així doncs, és bo que nosaltres no perdem la força de la raó, i l’esperança de la victòria, ni la fe amb nosaltres mateixos i dijous quan en el Parlament de Catalunya es voti demanar a Espanya que ens cedeixin l’atribució per a convocar un referèndum consultiu a través de l’article 150.2 de la Constitució,  oferirem a Rajoy una alternativa per iniciar el camí per resoldre el “tema català”; tot i que no és segur que l’aprofiti

Les paraules del ministre de defensa Pedro Morenés assegurant que als militars els preocupa que “alguns partits de Catalunya puguin posar en qüestió un valor tan essencial com és la unitat d’Espanya”  i a més, segons ell, “ ha ordenat que mantinguin la calma” demostra clarament que el traspàs de la dictadura a la democràcia encara no s’ha produït en tots els estaments. És inversemblant pensar que en un país com els EUA o a França, o a Alemanya, o a Bèlgica, o la Gran Bretanya, o al Canadà,… i en podríem dir molts més, un ministre de defensa digués aquestes paraules. La seves paraules són clarament de tradició espanyola; una tradició que desgraciadament tenen com herència les ex colònies espanyoles, i països de l’Africa. En aquest cas, Espanya encara no la podem homologar amb una democràcia occidental.

Ja em va semblar estrany que en la Pasqua Militar del dia de Reis passat, el ministre agraís als militars que estesin callats, un fet que va passar desapercebut per les imatges de decadència que va mostrar el Rei a l’hora de llegir el seu discurs.

Els espanyols els pesa la tradició històrica, potser la genètica, de subliminar als militars com a màxims garants de la política. Uns militars, els espanyols, que ningú recorda quan fou la seva darrera victòria a no ser la del cop d’estat del 9136 i malgrat això, ja en la confecció de la Constitució van exigir tenir un paper que cap país democràtic del món els hi haurien tolerat, i aquí els anomenats pares de la pàtria van acceptar submisament.

Fins que no entenguin ells i tots els que els defensen, que el valors més essencials en democràcia és la llibertat i el vot, no podrem dir que Espanya sigui una democràcia, perquè justificar ser demòcrata només pel fet de poguer votar, no n’hi ha prou, cal la llibertat de votar el què un creu millor.  I la “democràcia espanyola” vigilada pels militars, només deixa votar el que a ells els  interessa, no el què volen votar lliurament els electors.

La nostra indiferència ens fa diferents.

La gran majoria dels catalans ja hem arribat a un estadi en el que la “indiferència” ens fa diferents. Ja tan ens és que ens amenacin com que ens vulguin seduir, nosaltres tenim el nostre camí i de a resta, no ens condiciona.  Avui El País ens informa que el ministre Margallo “mobilitza les ambaixades ( espanyoles) contra el separatisme català” i envia als diplomàtics un informe de 210 pàgines per reforçar la seva idea que “junts hi guanyem tots i separats hi perdem”.   Realment no sé fins a quin punt la societat civil catalana i la política s’han sentit sosmoguts per aquesta informació, més aviat penso que gens.  De fet, la gran majoria de nosaltres fa temps que ja sospitaven i sabíem que Margallo es movia. Fins i tot per intentar controlar la “política exterior catalana” va fer una llei que restrenyia els àmbits de les competències que el President català podia fer la l’exterior.  Recordaran com en les dues sortides a Israel i a la Índia, sempre va estar acompanyat de l’ambaixador espanyol.  I malgrat aquets impediments, els viatges foren un èxit.

Indiferència també ha estat la mostrada amb el discurs del Rei que TV3, per primera vegada, no va donar i ningú el va trobar a faltar. Així com indiferència ens produeix aquestes interpretacions, sovint ridícules, de les paraules reials que en fan els polítics i els periodistes. Jo vaig tenir un gran professor de literatura que quan fèiem un comentari de text i començàvem per: “l’autor vol dir…” tallava en sec i ens deis: “l’autor diu”.  Jo sóc dels que penso que si el Rei no diu és perquè no vol dir, i quan ho vol dir o ho vulgui dir, ja ho dirà. Tampoc el paguem per què a més sigui interpretar a conveniència. De fet, el setembre el 2012 en la seva carta d’estrena a la Web, que em penso ja no existeix, ja ens va deixar ben clar el seu pensament i de quin bàndol està, que no és pas precisament el nostra. Allà es va mostrar com un Borbó que és, la qual cosa no ens ha pas d’estranyar. En tot cas ens ha de sorprendre que tan fàcilment malmenés el seu reconeixement que li tenien a Catalunya els “juancarlistes” amb l’excusa, ben instrumentada, d’haver-nos portat la democràcia. Com si en la mort del dictador i en el context internacional nostre, es pogués perpetuar una dictadura. Però l’excusa els va servir a molts per sacralitzar-lo.

Però que ningú s’enganyi, Catalunya no és un país de “passotes” com dirien ara, som un país tremendament il·lusionat amb un gran projecte i que malgrat les dificultats i les incomprensions que tindrem, sabem que la nostra fe és més forta.

En aquest debat sobre el procés català, les posicions de molts analistes i polítics es van situant cap als arguments extrems. El primer que observo, i no em diran que és ben estrany, tots els negacionistes diuen que la política catalana i sobre tot el President Artur Mas, ha situat el país en un somni impossible. Accepto això de la resistència dels somnis i fins i tot estic disposat a parlar de la capacitat de resistir que tenen, com algú es pregunta. Si el qualificatiu de somni impossible se’l creguessin, com és possible que seguidament ens parlin de les set plagues d’Egipte que ens cauran sobre nosaltres si ens independitzem? Perquè, dic jo, si és impossible no caldria que esmercessin tanta tinta i recursos per combatre un impossible. Fins i tot sabem que el Ministre d’exteriors d’Espanya ha encarregat al diplomàtic Pedro Calvo Sotelo una mena de llibre blanc unionista per rebaixar la flamarada independentista a l’estranger. Un llibre-informe de 180 planes i dividit en 6 apartats i que titulen: “Per la convivència democràtica”. O són com l’Idalgo don Quijote que veuen gegants on hi ha molins? O és que això del procés sobiranista, malgrat el que diuen, s’ho creuen? Jo, i a rics d’equivocar-me, estic segur que s’ho creuen. Ara, també és veritat que els costarà moltes explicacions a l’Europa democràtica per fer compatible el seu “ Per la convivència democràtica” amb el nostre “Deixeu-nos votar” ja que prohibir el vot, no és dels demòcrates.

L’estratègia de Mariano Rajoy, potser presoner de l’extremisme del seu propi partit i de la seva història quan intentava pescar vots a Espanya amb l’anticatalanisme, és la de no moure’s.  Sembla que espera una implosió del nacionalisme, un trencament de CDC que descavalqui el lideratge de Mas o que un dia el President desperti d’aquest somni impossible. Coneix molt poc la realitat social de la Catalunya d’ara i no em sorprèn perquè qui l’hauria d’informar millor, l’Alicia Sánchez Camacho, tampoc entén res de la realitat.

Catalunya pot tenir un somni, de fet el té, i té un projecte de futur que il·lusiona a milions de catalans; l’Estat espanyol, no té cap projecte de futur ni res engrescador que il·lusioni. I no hi ha res més eficient per anar cap el fracàs col·lectiu que liderar sense projecte ni il·lusió.

Fins avui sóc incapaç de dir quina resistència tenen els somnis, però sospito que en aquests moments és alta. Primer pel projecte engrescador i segon pel no projecte dels que ens haurien de seduir. No tinguin cap mena de dubte, el futur d’Espanya, per més que diguin, és un futur molt compromès i gens engrescador i molt menys seductor. I per més dificultats que comporti els  inicis d’una independència, el nostre futur és molt més fiable i engrescador que unint el nostre futur al d’Espanya.

Com davant de la immobilitat de Rajoy hi ha el compliment del full de ruta català, vindrà un moment que el President espanyol haurà d’actuar. I és que la capacitat de resistència del somnis, són més forts que la dels interessos.  I com ja tot el nostra procés s’ha internacionalitzat i som notícia, arribarà un dia, que pot ser no massa llunya, que si Rajoy no es mou, els mercats de capitals internacionals comencin a fer càbales i comptes i detectin que el risc país del Regne d’Espanya, amb un divorci conflictiu amb Catalunya, suposi una prima de risc insuportable. I haurà d’actuar ràpidament. També potser plausible que veient l’UE que Catalunya vol emancipar-se i que és un procés democràtic i majoritari, i conscients del prejudici que podria portar a l’UE aquests contenciós si no hi ha pacte, forcin al president Rajoy a actuar i pactar.

I és que estic segur que com les seves anàlisis són tan irreals i les prediccions tan febles, que quan informen a Brussel·les per tranquil·litzar-los, vindrà un moment que no se’ls creuran. Tres dies justos abans de l’acord amb la pregunta i la data, l’expresident José Rodríguez Zapatero, va assegurar solemnement a nen Josep Cuní en una entrevista a 8 el Dia, com a resposta al referèndum, que no n’hi hauria perquè ni tant sols hi hauria pregunta. Ho va dir tan segur que un que no el coneixes i coneixes la seva història de pèssim analista, se l’hauria cregut. I aquests, com tants n’hi ha,  són els experts que opinen i pontifiquen de realitats que no coneixen o el que és pitjor; que es pensin que negant el problema, el problema desapareixerà.  Precisament quan ell era President, el President de Catalunya de les hores, José Montilla, gens sospitós de ser catalanista, ja el va advertir del procés de desafecció del catalans cap a Espanya que s’estava produint a Catalunya, i no se’l va creure. El va negar, però el fet hi era.

El temps ens dirà què és més resistent: els somnis o els interessos

Arribat el moment de marxar, voldria que fos un adéu sense estridències, amb educació i fins i tot amb estima. Tots els anys de la meva vida els hem passat junts i no vull que les coses bones que hem viscut, s’esborrin de la meva memòria. No marxo per anar contra tu, fins i tot, si marxo, és per estar amb tu. És perquè tot aquest poderosíssim poder que em sotmet i no em deixa ser com sóc, no malmeni les nostres relacions. He intentat estar amb vosaltres, però aquest nucli dur i pervers sempre ha actuat pensat que no n’hi havia prou d’estar amb vosaltres, sinó que volien que fos vostre.  Marxaré sense el mínim retret, perquè entre tu i jo hem conviscut perfectament, i estic segur que continuarem fent-ho. Malgrat ells, vindré a veure’t, estaré amb tu, anirem de compres junts i tu també vindràs a casa i seràs ben rebuda. No farem cas d’aquells que ens volen separar emocionalment amb l’excusa que ells són els bons i jo el dolent. Jo no tinc bons ni dolents, jo tinc amics. Jo tinc gent que no conec però els respecto, sense interessar-me per com parlen o com pensen. I els que no em respecten a mi, ni tant sols són enemics meus, són gent que em mereixen la més gran indiferència.

Fins i tot si en els primers moments de la partida hi ha tribulacions, mantindré la serenitat, mantindré la calma, fins que retorn-hi, que estic segur tornarà. Mai utilitzaré el comportament ni els arguments d’alguns per anar en contra teva. I si tens moments de dubtes, deixa passar una mica de temps i veuràs com és possible viure separats i sentir-nos junts. Com és possible ser cadascú qui és, sense que ens hàgim de separar emocionalment. Deixo molts amics i vivències viscudes junts i totes molt bones, que ningú em farà renunciar.

Sóc capaç de parlar com tu, i com fa tants anys que ho faig, la teva parla també és meva, com també ho és la teva música, la teva literatura,… és un patrimoni que com n’he gaudit tant, no vull prescindir-ne. M’omple, i com tot l’art i tota la cultura, em va sentir més humà.

T’ho repeteixo perquè no voldria que les meves paraules sinceres, amb tant de brogit, no t’arribessin: arribat el moment de marxar, voldria que fos un adéu sense estridències, amb educació i fins i tot amb estima. És el millor que podem fer tu i jo per continuar sent amics.