Allò que sembla fàcil a Catalunya s’esdevé difícil. Així és la política de casa nostra. Mira que sembla fàcil proposar una pregunta clara que no tingui cap possibilitat de reinterpretació!  Semblaria normal que tant pels votants del sí com pels del no, els hi interessaria claredat, i una vegada votat, i amb les coses clares, posar-nos a treballar. Doncs no, sembla impossible fer fàcil allò que és fàcil.

No em puc ni imaginar què podria passar en aquest país que a cada nit electoral veiem com tots els partits interpreten els resultats al seu favor i tots surten dient que  han guanyat, si fem un referèndum amb una pregunta confusa i amb resultats  confusos.

Quan els “estudiosos” dels resultats de les darreres eleccions elogiaven els resultats perquè, segons ells, el “repartiment” del poder va impedir tenir un lideratge fort, ara no es poden queixar perquè aquests efectes, els de la pregunta, són el resultat d’aquelles causes. Els catalans som així, admirem el lideratge de Mandela, però no admetem lideratges forts per nosaltres per fer el procés més important i complicat dels darrers tres-cents anys.

Hi ha un sector d’opinió que sempre que pot va afirmant : “tothom sap que no es farà la consulta” són d’un sector “tebi” del catalanisme i que és el mateix discurs de l’unionisme. La seva persistència fa sospitar que el què fan és una resistència passiva per tal que no canviï res.

El nostra país és així d’original; fins i tot hi ha qui cerca una pregunta original per fer un referèndum. Potser és hora que entre tots fem de Catalunya, un país normal, no original.

A l’entorn de la confecció de la Constitució espanyola hi ha tota una mitologia que desgraciadament encara avui cap polític ha tingut la valentia de desemmascarar i explicar la vertadera història i les conseqüències que legalment pot tenir.

És veritat que hem anat sabent-ne parts aïllades d’alguns fets que fins i tot en qüestionarien la legalitat. Em refereixo en la tutela que va exercir en tot moment l’exercit als ponents, posant-hi límits i “inspirant”, com a mínim, la redacció de dos articles.

El 7 de desembre de 2003, TV3 va fer un 30 Minuts que titulava: “Més enllà del consens” i en aquest reportatge Miquel Roca i Miguel Herrero de Miñón com a ponents i Narcís Serra ex-ministre de Defensa van dir que els hi constava perfectament aquestes intromissions i el general Sáenz de Santa Maria a l’Avui, va reconèixer explícitament que li constava que l’estament militar s’oposava a qualsevol canvi. És de l’època els famosos “sorolls de sables” i la intent de cop d’estat fallit “Operació Galàxia” de la tardor del 1978 i un manifest públic que l’ex-general, el colpista Milans de Bosch i altre militars  van publicar a El Alcázar. Tot aquest moviment militar culminaria el 13 de febrer de 1991 amb el cop d’estat del coronal de la Guardia Civil, Antonio Tejero i que pel què sembla, volien posar al l’ex-general colpista recentment traspassat Alfonso Armada ( elefant blanc) com a  cap d’un  Govern espanyol.

A la Constitució hi ha dos articles de clara “inspiració” militar, que segons que sembla ja van arribar redactats dins d’un sobre des de les altes instancies militar. Em refereixo a l’article 2 “La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”  i l’article 8,1 que diu: Les forces armades (…) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, de defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional”  Bona part d’aquest afer està recollit en el llibre publicat el 2006 pel professor de política internacional Oriol Vidal-Aparicio:  500 preguntes al nacionalismo espanyol.

El professor i Doctor en economia Enric Casulleras el 19/10/12 va fer una carta pública al Ponent de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, una carta que encara no ha tingut resposta tot i la transcendència que tindria en aquest moments per nosaltres.

Distinguido y admirado don Miguel,

En vano he esperado que terciase usted en el debate sobre el proceso de secesión de Catalunya. Como al parecer, el principal argumento contra la declaración unilateral de independencia es su ilegalidad en  términos constitucionales, me gustaría que usted recordase a los españoles en qué circunstancias fue incorporado a la Constitución el artículo donde se alude a la indisoluble integridad del territorio español, y la participación directa del Estado Mayor del Ejército en su redacción. Porque era a nombre suyo de usted el sobre que llegó, con membrete del Ejército, irrumpiendo en el seno de la ponencia donde se estaba debatiendo tan espinoso asunto. Haría usted una gran aportación a la democracia si revelase los términos en que el Ejército amenazaba con su intervención en caso de que el contenido del sobre no se incorporase, sin tocar una coma, al articulado constitucional. Y así seríamos conscientes todos los ciudadanos de que la máxima norma del ordenamiento jurídico español fue impuesta bajo coaccióny con graves amenazas. Como jurista que es, usted sabe mejor que yo que los contratos firmados entre partes bajo amenaza o coacción son viciados de origen y nulos de pleno derecho.

La anterior petición no menoscaba la alta consideración que nos merece su ilustrada aportación humanística e intelectual a la convivencia entre los ciudadanos de este país (muy pronto, países, espero). Reciba mis más respetuosos saludos. Suyo,

Enric Casulleras

Avui que alguns han volgut celebrar el Dia de la Constitució espanyola i fer-nos creure que aquell text és el resultat d’un gran consens, necessitem més que mai una resposta.

Recordem que:

‘Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.’ Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica

I si denunciem la Constitució als organismes internacionals per aquest vici d’origen?

Caure deu llocs de cop en la llista de corrupció que fa l’ONG Transparència Internacional, és un fet tan greu que avui seria necessari que el mateix Govern espanyol ens fes una valoració pública. Fins i tot, vist també l’informe PISA, la corrupció és molt més important per una societat moderna. Si observem la llista veurem com sempre els primers llocs són ocupats per països rics, estables i democràtics, i la posició d’Espanya és en un grup que per res ens hi hauríem de comparar. I més que la posició és la tendència i més que la tendència és la velocitat cap el desastre del canvi.  La visió internacional d’Espanya, per més esforços i diners que es gastin per rellançar la “marca España”,  aquets informe internacionalment i públics, és  letals pel prestigi de marca.

La porcaria és tant abundant i pública i el clientelisme tant comú, que fa dubtar molt que aquells polítics i aquells partits i aquelles institucions que han estat el problema, siguin mai la solució. Seria difícil imaginat a Europa que el principal partit que també és el partit del govern, tingui tantes causes obertes per corrupció i segueixi com si no passés res. O un Parlament com el valencià on uns cent diputats del PP estan imputats per corrupció. O a les Illes Balears, on ja hem perdut els comptes de tants de casos. I les enquestes ens diuen que som un país que segueix sense penalitzar la corrupció!

Avui la “marca España” és més una marca de país corrupte.

Ara aquest moment, si de sentiment fos espanyol tindria molta vergonya de la imatge internacional del President d’Espanya, i també, perquè no dir-ho, de la mateixa imatge de la marca Espanya.

El prestigi és el resultat de la feina ben feta de molt de temps, si vols que te’l reconeixin; però aquesta feina sempre ha d’estar sustentada en arguments i fets reals. Podem enganyar a tothom un dia, però no podrem mai enganyar tots els dies a tothom, ja ho recorden, no?  I tothom sap que el prestigi de marca té un potencial molt important, però també té una feblesa considerable.

Avui per avui, podem dir que la marca España, tot i l’esforç i els diners que s’hi dedica, té un prestigi desastrós. Observem com cada dia a l’exterior es qüestiona sovint amb duresa, i és víctima fins i tot d’escarni.

Segurament els millors promotors de la marca haurien de ser el mateix Cap d’estat, tot el Govern espanyol amb el President davant i el bon fer de les empreses internacionals, la cultura,…etc. Però avui tothom sap en quina situació està la Monarquia, el Govern i el partit del govern, per fets que nord enllà són fets molt greus. Però a més hi ha les actituds del mateix Govern i el seu president que ha entrat en una espiral de no fer amics, més aviat tot el contrari. Es fa enemics.

És cert que entre la gran quantitat de problemes que té el President espanyol, en té un, el català, que el fa cometre forces errors interns i externs. Interns per la manca de lideratge i, com va fer Zapatero amb la crisi, esperant que negant el problema, el problema no existirà.  El segons és amb l’exterior intentant pressionar als governs estrangers i a les autoritat rellevants, que es pronunciïn sobre el procés català, segons els seus interessos, amb poc èxit per cert. L’alemany i president del Parlament Europeu Martin Schulz, fa pocs dies ens ho va dir ben clar a Barcelona: “quan no dic el què volen que digui ( referint-se al Govern espanyol) s’enfaden” i com no va voler dir el què ells volen que digui, va restar callat. Fa pocs dies, un dels que a priori semblaria estar més per satisfer Madrid, el President francès François Hollande, al costat de Mariano Rajoy i a pregunta d’un periodista sobre Catalunya, va dir que no opinava perquè era un afer intern d’Espanya. Hi ha silencis que són tot un editorial.

El darrer incident, i aquest més important i favorable per nosaltres, va ser quan en la mateixa entrevista amb Hollande, Rajoy contesta a un periodista afirmant que ventaria l’entrada d’Escòcia a l’UE en cas que guanyés el referèndum de la independència i fos expulsada de l’UE i demanés tornar entrar. Aquest fet va incomodar moltíssim a Londres i a Edimburg, per la intromissió que això suposava i la rèplica que el President d’Escòcia va fer en el seu Parlament va ser tant contundent que el President espanyol va quedar ben ridiculitzat. I curiosament amb aquesta intromissió i equiparant-nos per primera vegada Catalunya amb  Escòcia, el que ha fet és internacionalitzar els procés català i guanyar nosaltres algun aliat internacional més. Mariano Rajoy, sempre fent amics.

Reconec que no sempre he reflexionat sobre la nostra Vicepresidenta en termes elogiosos, perquè en un moment on tothom hauria de donar la talla, ella sovint no la dona, és una de les anelles fluixes del govern. Però avui haig de dir que el seu comportament em reconforta, perquè ( ja veieu si som fàcils d’acontentar el catalans) va actuar amb la normalitat d’una Vicepresidenta.

Dic que som fàcils d’acontentar perquè la nostra història ens ensenya que no sempre els nostres representants han actuat com el què representaven, més aviat han actuat amb servilisme. Però des que Artur Mas va iniciat allò tant sorprenent, per novetat no per raonament, de dir el mateix quan parla a Barcelona que quan ho fa a Madrid, sembla que comencen a fer-nos amos dels nostres discursos.

Els fets van passar fa pocs dies en la Gala contra el Sida, que es va fer a Barcelona per recaptar fons. El presentador era en Miguel Bosé, i la representant del Govern de Catalunya era la Vicepresidenta que va adreçar-se al públic assistent. Després d’una primera salutació en espanyol a tots els assistents, va continuar les seves paraules en català. Un fet normal, o que hauria de ser normal, en un país normal. Doncs Miguel Bosé li va retreure públicament que parlés en castalà dient: “ es una làstima porqué lo que ha dicho la vicepresidenta debe ser muy interesante, però como lo ha dicho en catalàn mucha gente no lo habrá entendido”  . Una mena de Galinsoga moderns.

L’endemà en Miquel Calçada, ho va dir a n’en Basté a RAC1, i a més de la denúncia va dir que de no haver estat pel motiu que estava allà, hagués marxat per la incomoditat que va sentir per les paraules d’en Bosé.

Avui el President des de la Índia ha hagut de fer un acte inaudit per un president;  ha hagut de justificar-se de les crítiques que li fan des de Madrid pels viatges i  els ha dit  que ell viatge en classe turísta i quan l’acompanya la seva esposa, ella es paga les despeses. També ha dit que el seguici d’empresaris, ells es paguen les despeses. Ara seria hora que des de Madrid, el President espanyol informes també públicament com viatge ell, com viatge el Príncep i el Rei, i en veuríem la diferència. Ah! Si, ja sé, que alguns em diran que són coses diferents, que no es pot comparar. Una resposta que només s’entén perquè, per ells, Espanya és una nació i Catalunya no. Bosé també trobava malament que la vicepresidenta parles català a “Espanya”. Ell mai va saber que estava a Catalunya. És per això que mai ens podrem entendre.

Els nacionalisme espanyol més extrem, no content de com defensaven Espanya els partits clàssics, PSC i PP, a Catalunya, es van moure per omplir aquest forat de “mercat polític” desatès. I per fer-ho més creïble necessitaven un perfil de lideratge que fos català i que parlés català, un fet que en aquesta ideologia no sempre s’ajunten. I el “líder útil” va ser Albert Rivera, que complia perfectament amb el perfil desitjat. I es va muntar aquesta oferta que té com a característica la simplicitat de pensament i missatge ja que es fonamenta tot en uns pocs tòpic i l’estratègia és repetir-los constantment, vingui o no a tomb.  Ara, com l’ambició no té límits, l’objectiu és eixamplar l’oferta a l’Estat espanyol ( Espanya per ells) i per això han creat una espècia de partit amb un nom ben curiós, almenys pels que tenim certa edat i memòria: Movimiento Ciudadano.

L’espanyolista Rivera, va ser entrevistat per la Mónica Terribas en el seu programa de Catradio, i com és normal en ella ha estat una bona entrevista, fins i tot hi ha hagut moments que Rivera ha mostrat el seu pensament prim i el doble llenguatge quan no ha sabut contestar si una fundació del seu partit era del seu partit.

Però el que personalment em molesta més dels seus arguments, que no tenen res d’originals puig que són repetits cada dia per 13tv, Intereconomia, Losantos… i tota la Brunete mediàtica i tot aquest nucli dur mediàtic espanyol que el sustenta, l’encamina i el protegeix, és quan ens acusa de dir que aquí diem que “Espanya ens roba”. Un dels seus socis protectors per fer el salt a Espanya, és el periodista, també espanyolista i català, Juan Carlos Girauta, i resulta que aquest tertulià de 8tv i d’altres, aquesta setmana a can Josep Cuní, va dir ben clarament que “España el robava” i curiosament cap dels seus companys de tertúlia li va fer observar el què deia.  Així doncs, un dels arguments força de Ciutadans i dels seus, que és acusar-nos, sense dir noms, de dir que diem “Espanya ens roba”, dins de casa seva hi ha que ho diu clarament, en directe per televisió i té nom i cognoms: Juan Carlos Girauta.

Tal dia com avui, el 21 de novembre del 1896, ( ara fa 117anys) La Vanguardia publicava tot el discurs d’Antonio Cànoves del Castillo on firmava rotundament que “Cuba mai seria independent”

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1896/11/21/pagina-2/33405755/pdf.html

El 24 de febrer de 1899 el General Máximo Gómez juntament amb els seu exèrcit feia l’entrada triomfal a La Havana aclamat per una multitud i davant de tanta efervescència popular el General va pronunciar una frase que potser algú algun dia la tornarà a pronunciar: “Si tota aquesta gent hagués combatut amb nosaltres hauríem derrotat Espanya faria molt de temps”.

Avui, potser des d’on sigui, Cànoves del Castillo i per l’experiència en el càrrec, li  deu dir a Mariano Rajoy: Mariano, mai diguis mai.

2013-11-21

Avui el director de La Vanguardia a “El món” de Rac1, ha fet una mena de pronòstics que, els que hem seguit durant força temps les seves anàlisis política, ha evidenciat un canvi molt radical a l’estil de PSC. El que em porta a pensar que no sé si tothom era on deia que era per si de cas, i ara ja s’han posicionat al seu lloc de confort. Adduint a la seva informació ( que no ha dit d’on era ni de qui) ha pronosticat que Catalunya farà una proposta de tercera via pactada amb Espanya i la posarà a consulta, recolzant-se en què en el Parlament de Catalunya no hi ha una majoria per tirar endavant la consulta/referèndum. I aquesta, per ell, és la única forma de sortir d’aquest atzucac.

Jo no sóc capaç d’endevinar què passa o què pot passar en un país com Catalunya que les dinàmiques i els interessos de partit han fet que avui, pel què sembla i diuen totes les enquestes, hi ha una gran majoria social i en el Parlament  podria ser una minoria política. Si el  PSC, com sembla ara, s’alinea amb els unionistes i fan el bloc: PSC, PP i C’s,  i actuen com a tal bloc boicotejant des de dins al Parlament la consulta, com reaccionarà aquesta massa social del 80% que vol ser consultada?

Es poden estalviar dir-nos que han estat els partits independentistes els que ens han portat aquí, perquè reescriure els fets per adaptar-los als seus interessos sempre és una senyal de pobresa argumental. I també és tractar-nos a la majoria de gregaris sense acceptar que també tenim criteri i capacitat d’anàlisi de la realitat i sobre tot sentiment arrelat de pertinença.

Sort que a banda dels partits i del seu dirigisme interessat, sempre en queda l’oportunitat de dir la nostra votant i rectificar aquesta anomalia que pot sorgir si persisteix l’antagonisme entre la majoria política amb la majoria social. En el fons tots sabem que al final cada poble és el què vol ser, si ho vol ser, siguin quins siguin els polítics que s’hi oposin. Només ens cal fe i resistència, i el temps hi farà la resta.

Com si tornés aquella conjunció astral que una dirigent socialista va ressaltar com un prodigi de la providència, han començat a sortir autobiografies d’ex presidents del Govern espanyol que, en la majoria dels casos, intenten refer bona part de la seva biografia per passar més o menys dignament a la història. El problema és que, de vegades, l’egolatria del  biografiat és tant excessiva que sovint es mostra com el què realment intuíem que era. El curiós del cas és que potser les memòries que tindran més debat i controvèrsia seran unes que encara han de sortir i que són de l’ex vicepresident econòmic de José L. Rodríguez Zapatero, Pedro Solbes.  De moment ja s’ha produït una primera topada pública entre Zapatero i Solbes, que, per cert, aquest segon ha reconegut que no es parlen. El fet en litigi és per un “paper” que va lliurar a Zapatero en el que l’informava de com s’havia d’actuar davant la crisi que venia; unes mesures que Zapatero va rebutjar perquè segons diu Solbes que va dir Zapatero: “això em costaria dues vagues generals”.  Ràpidament “fonts properes” a Rodríguez Zapatero han informat que no els consta haver rebut mai aquest informe.

L’anècdota no és pas una futilesa perquè l’honor i la responsabilitat política queda molt malmesa segons qui tingui raó. Solbes ja reconeix que va ser un error tornar al segon govern i deixa caure amb quina frivolitat i obstinació ideològica afrontava la crisi Zapatero i el seu entorn més radical. I si Solbes no hagués fet l’informe, la seva solvència econòmica, ja molt malmesa, encara seria pitjor.

D’aquí uns anys, passi el què passi amb el procés català, intueixo que alguns polítics catalans d’avui escriuran les seves memòries per reescriure la “seva” història i intentar passar dignament a la història. No sé si ho assoliran, perquè el poble és prou intel·ligent per tenir memòria. I dos dels candidats més clars a fer-se aquest lífting biogràfic, per mi són: Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro i Morera, dos líders que amb les seves sengles actuacions, molt semblants, en defensar una posició que, en el fons, és obstaculitzar sibil·linament  un procés que el 80% dels catalans vol.