Alguna vegada he pensat, què hauria passat si la transició s’hagués fet amb els polítics d’ara? De tots els líders que vaig conèixer a les hores, l’únic que el pas del temps l’ha fet més consistent fou Josep Pallach, clar que al morir prematurament algú em pot dir que no sabem què hagués fet. Però una persona amb un grau d’honestedat comparable, que també vaig conèixer, fou Heribert Barrera, i va saber mantenir la seva dignitat prou bé. I si canviem els polítics d’ara i el situem en la tessitura del 1978? El primer que em ve al cap és que la transició tal com es va fer, no hauria estat possible, per dues raons: la primera perquè pel que podem veure Mariano Rajoy no és Adolfo Suárez, mai de la vida Rajoy hauria traït las Leyes Fundamentales del Movimiento franquista i Josep Tarradellas no hauria vingut i tampoc hauria tingut el valor de legalitzar el Partit Comunista un Dijous Sant. Ja només amb aquestes dues evidències, la transició a Espanya hauria estat impossible.

El 23-F va triomfar, encara que aparentment i de cara a l’exterior convingui dir que no. Hauria estat massa costós anar per aquestes cancelleries de països democràtics com a portaveus d’un govern sortit d’un cop d’estat militar, però els seus efectes han estat devastadors per nosaltres. Les esperances de la transició es varen esfumar i els partits majoritaris espanyolistes davant del Rei varen reconduït-la amb l’evidència més clara de la centralitzadora LOAPA. Ara, ja no ens queda més esperança que assolir la independència o restar cada vegada més sotmesos a la voracitat centrípeta d’una Espanya malalta del virus d’una història colonialista fracassada. No hi podem fer rès més, ja tot depèn de nosaltres.

Hi ha un fet que m’intriga molt i per més que hi busqui explicació, no li trobo. Veuran; vas pel carrer i parles o escoltes quan parla la gent, tothom, i dic tothom, és contrari a la corrupció i es mostren tremendament hostil als tripijocs i cleptomania que ens ha portat la política sortida de la transició. I clar, si tothom n’és contraria i es presenten com a virtuosos, com és possible que una gran part dels polítics hagin sortit “ranes”, per utilitzar una expressió de l’Esperanza Aguirre? D’on sortien aquests, sinó del poble? I com és que, havent-hi tants malavats, no s’haguessin detectat abans si tota la resta som virtuosos? Miquel Roca en una entrevista que li va fer Gemma Nierga a TV3, per un moment va deixar caure que la corrupció fins a certa data era comprensible, nomes en la repregunta de la Gemma fent-li veure que justificava la corrupció fins a una data, va rectificar. Diuen que si vols conèixer a una persona li has de donar poder, i que tots els corruptes que en principi havien estat persones honroses, el poder els va transformar? O ja eren potencialment corruptes i varen cercar el poder per exercir el seu ímpetu cleptòman? D’alguns ho sabem clarament, em sembla recordar que en unes converses telefòniques gravades a Eduardo Zaplana reconeixia que havia anat a la política per “forrar-se”, però no tinc tant clar que aquest hagi estat el camí de tots. Segurament deu tenir una mica de raó allò que diuen que “l’ocasió fa el lladre” i si un es troba en un entorn de poder, sense contrapoder que el controli, les possibilitats de corrompir-se deu ser impressionant i només els més virtuosos són capaços de mantenir l’honradesa davant de les temptacions, que segur són molt temptadores.

Així doncs, si tots aquests polítics han sortit del poble, són una mostra del poble, i segurament tots no som tant virtuosos ni tant immorals com ens pensem, sinó que hi ha de tot. I com no els coneixem, ni coneixem quines seran les seves flaques quan tinguin poder, només tenim el contrapoder que vigili ( per què mai han imputat a un interventor?) i també sigui responsable de la seva responsabilitat. La corrupció pot ser per acció i per omissió, i normalment van molt juntes. Clar que el millor seria que tots fóssim virtuosos, però som humans.

La Bíblia no deixa massa bé el tebis, i potser per això jo mai m’han caigut massa bé. Valoro molt el compromís i la presa de partit i detesto els que ni fu ni fa, o els de la versió més moderna; els que aparenten ser fu però posen tantes exigències perquè sigui fa. Haureu observat que hi ha una munió de polítics i tertulians ( algun director de diari i algun professor d’universitat o notaris) que sovint ens diuen que estan a favor d’un referèndum, però seguidament posen tantes exigències que el fan impossible. Ahir mateix en el Parlament, Josep Curto, em va avisar de la detencions a Madrid i que avui a Catradio tenia molta informació que la faria pública, em aquest avis he sintonitzat a primera hora la Mónica Terribas, i per tant he escoltat bona part del programa i de la tertúlia. Avui hi participaves també la Dolors Camats i la Teresa Cunillera, juntament amb en Josep Puigcercós i en Francesc Sánchez. Quan la tertúlia ha derivat cap a l’actualitat política catalana, Camats i Cunillera, s’han posicionat ràpidament en el bàndol dels tebis, la qual cosa em sembla una falta de coratge important. Jo ja sé que les dues són unionistes ( maia ho admetran) i per tant és poc ètic voler-ho amagar amb el subterfugi de dir que ja no saben on són pels “grans canvis de pantalles” que ha tingut el procés, i exigir-nos una “puresa democràtica” i fer un referèndum dins la llei espanyola i pactat. Com ni el PSC-PSOE, ni el PSOE, ni el C’s ni el PP, no ens el deixen fer, “ per ells, el més democràtic és no fer-lo”, és a dir: no votar. I és a les hores quan penso; no és mes democràtic fer el referèndum que volem nosaltres que SÍ podran votar també ells que no el volen i volen votar NO? Perquè jo no defenso ni defensaria mai un referèndum on ells no poguessin votar, i ells sí que defensen impunement no deixar-me votar. Con defensar això de no deixar votar, per un polític, ha de ser molt costós, i s’inventen un referèndum amb unes exigències que el fan impossible i així es pensen tenir la coartada perfecte per aparèixer amb la tebior que durant tants anys els ha permès “pescar” vots sense mullar-se. Els fa molta por posicionar-se clarament.

Per cert, si volen saber o recordar com va actuar el PSOE en la transició i en el post 23-F, recomano llegeixin l’editorial d’avui de José Antic en El Nacional.Cat, “Les lliçons de la LOAPA” , que és la seva ponència que ens va fer ahir en l’acte de suport a la presidenta del Parlament i els membres de la Mesa encausats. És una lliçó d’història que molt dels espanyolistes d’aquí, se l’empassen sense cap crítica. I nosaltres, fins i tot amb aquest vímecs farem l’enyorat cistell. Ahir, parlant amb els imputats i amb els membres del Govern, mai havia vist tanta determinació a tirar endavant. Serem capaços de seguir-los? Molta gent pregunta, ens fallaran? Honestament dic, no. Però això és de tots i la pregunta a fer-nos és , nostres fallarem? Ai dels tebis!

Recordo de la meva etapa de formador que fèiem un exercici molt conegut que era ensenyar uns 30 segons un dibuix i després preguntar al assistents què hi havien vist. La disbauxa era gran perquè mentre uns asseguraven haver vist a una noia molt jova, els altres asseguraven que hi havien vist a una senyora molt gran tipus “doña Rojelia”. Els uns estaven seguríssim d’allò que havien vist i els altres també. Després d’un cert debat tornàvem a mostrar la foto i mirant-la bé es podia veure les dues cares. Avui aquest article l’acompanyo amb una foto de dos dictador junts: Fidel Castro i Augusto Pinoche, els dos van assolir el càrrec per la força de les armes i els dos van provocar una ferotge repressió, i malgrat això estic segur que per a molta gent que pugui mirar la foto només hi veuran un dictador, que per uns serà Castro i per altres Pinochet, i som pocs els que hi veiem els dos dictadors. A més, alguns farciran el seu raonament amb una èpica revolucionaria, que vist tot el què va passar el segle passat, avui fa tuf de resclosit i esperpèntic. Recordo que a través de El Punt vaig tenir alguna controvèrsia amb el que a les hores era l’alcalde d’Arbúcies Jaume Soler, perquè en els meus articles criticava als Sandinistes de Nicaragua, i ell els defensava sense la mínima crítica, i per reforçar el seu argument sempre em contraposava el Xile de Pinochet. Avui suposo que no ho faria perquè desgraciadament Daniel Ortega i els sandinistes de Nicaragua s’han convertit en una dictadura del segle XXI, i Xile des del 1990 ja és una democràcia.

El premi Nobel mexicà Octavio Paz, sempre es queixava d’Europa acusant-nos que sovint jutgen i donem una certa cobertura moral a règims llatinoamericans que si fossin a Europa, els combatríem. Fins i tot vull pensar que aquests que avui es diuen “compañeros” de Fidel, i en canten les excel·lències, d’haver-lo tingut aquí, com a demòcrates que són l’haurien combatut, o potser alguns s’haurien convertit en la seva casta. Santiago Carrillo o Jordi Solé Tura, que anaven sovint a estiuejar a la Romania de Nicolae Ceaușescu i eren amics d’ell i vivien el dia a dia mai van tenir la temptació d’importar aquella dictadura, que era comparable amb la castrista.

Així doncs, avui és d’innocents pensar que mirant aquesta foto, hi hagi unanimitat en veure-hi dos dictadors, sempre hi haurà que dirà, depèn.

Fa dies que totes les emissores omplen les seves tertúlies parlant del desgraciat accident que va costar la mort a una senyora de 81 a Reus. El fet objectiu és que era una persona que vivia en una precarietat econòmica important i un desafortunat incendi del seu matalàs li va provocar la mort. Sembla ser que l’incendi el va provocar una espelma encesa tota vegada que feia dos mesos que li havien tallat la electricitat per impagament. Els tertulians de tots els colors i els polítics, fins i tot el nostre president Carles Puigdemont, van mostrar una unanimitat a senyalar com a únic responsable a l’empresa subministradora que era Gas Natural per haver-li tallat la llum per impagament. Els més exaltats recolzen els seus raonaments en el fet dels més de nou-cents milions de beneficis que ha fet l’empresa, com si fer beneficis tingués com a conseqüència la mort d’aquesta senyora. També aquesta manera d’expulsar-se la responsabilitat del mateix Alcalde Carles Pellicer acusant només a l’empresa i informant-nos que ho posaran a disposició del Fiscal, demostra fins a quin punt han privatitzat la responsabilitat dels serveis socials cap a les empreses subministradores, rellevant-ne de responsabilitat els departaments municipals que tenen com a únic objectiu, vetllar per les persones en exclusió econòmica, és la teoria que la millor defensa és un bon atac. Segons es va saben més informació, donada amb tota recança, aquesta senyora feia tres anys que ja tenia un seguiment per part dels serveis socials municipals, no era una desconeguda, i van ser aquests mateixos serveis socials els que van intercedir perquè no li tallessin els subministrament de l’aigua. El seguiment d’aquests casos es fa amb visites periòdiques i sembla que les informacions diuen que feia quinze dies que uns tècnics dels serveis socials varen fer-ni una. Segurs que ells tenien i podien tenir molta més informació que ningú, i les repetides visites oculars del seu entorn, no van sospitar mai que podria tenir més carències? Saben que no pagava l’aigua, mai li van preguntar si pagava els rebuts de la llum? Quin protocols tenen els tècnics en les visites periòdiques? Només compleixen una rutina burocràtica o procuren la màxima informació? Així doncs, vist el fracàs estrepitós de la seva gestió, els serveis socials municipals també en són responsables, potser els primer responsables, i hauria estat bo que l’Àrcade hagués dit que iniciaven una auditoria davant del fracàs de la seva responsabilitat.

Uns altres responsables són la seva família. Pot ser és hora de començar a responsabilitzar també als fills de la dissort dels seus pares. De la mateixa manera que els pares mai podran abdicar de la responsabilitat que tenen amb els seus fills, la societat també ha d’exigir que els fills i familiars tenen una responsabilitat davant l’infortuni d’un familiar. La resposta que ens donen els polítics és que aquesta senyora tenia un “entorn familiar” conflictiu. Molt bé, de la mateixa manera que aquesta característica no seria un atenuant per un abandonament dels fill, tampoc ho hauria de ser per la gent gran. Recuperar el valor de la responsabilitat és urgent. Això que tota la responsabilitat recaigui sempre sobre altri, és el resultat d’un discurs polític oportunista. El primer responsable sempre és l’individu i si aquest per les circumstancies que sigui no pot, l’entorn familiar, que arribat el cas ha de comptar amb l’ajuda de l’administració.

Fa pocs dies una menor d’edat va moris d’un coma etílic, pel que vam llegir a la premsa la policia per tres vegades havia portat a la menor a casa seva en un estat important d’embriaguesa. I el més sorprenent del cas és que segons sembla els pares volen denunciar a l’Ajuntament. Els pares no tenen cap responsabilitat? Pot ser que la nostra societat moderna sigui tant irresponsable?

Que cadascú es faci la resposta personal

Quan el 10 de novembre del 1989 la multitud d’Alemanya de l’Est va agafar per assaltament el mur de Berlín i va començar l’esfondrament provocant un dels canvis més radicals de l’statu quomantingut des del final de la Segona Guerra Mundial; es va començar a publicar un seguit d’articles i d’assajos albirant com seria el món una vegada fracassat el comunisme i sense la bipolaritat dels dos mons que competien en la guerra freda. I un dels primers a fer-se un lloc en la munió d’analistes del nou futur va ser Francis Fukuyama, amb una conferència i més tard amb el llibre La fi de la història i el darrer home, publicat el 1992, en què sostenia que no era possible “millorar la idea de la democràcia lliberal” i la recolzava en tres principis bàsics: disposar d’una economia de lliure mercat, tenir un govern representatiu, i mantenir els drets jurídics, i citava el “fi de la història” que postulava Hegel i que era lliberal, contraposant-lo amb el de Marx, que era la societat comunista. Per ell entràvem en una era on l’estalvi de la despesa militar (dividend de la pau) facilitaria un gran desenvolupament econòmic i democràtic mundial. Després, el va seguir Samuel P. Huntington amb el seu famós assaig El xoc de civilitzacions, publicat el 1997, en què assenyalava que desapareguts els enfrontaments per les ideologies, ens encaminàvem cap al xoc de civilitzacions sostinguda per la revitalització de les religions. No cal dir que la polèmica generada per Huntington va ser descomunal, potser més que la de Fukuyama, perquè Occident encara veu les religions com un valor individual i íntim, sense acceptar que algunes religions el que cerquen és una societat teocràtica regida per codis religiosos de l’edat mitjana. I el 2003 Robert Kagan, un neocon assessor de George Bush, va publicar el seu assaig Poder i debilitat, en el qual fa un repàs de les preses de posició d’Europa i dels EUA en el nou ordre mundial. Els dos darrers assajos ja apuntaven que, contràriament el que s’esperava de la baixada de tensions militars amb l’esfondrament del comunisme, naixia un nou ordre molt més complex i multipolar, i ben aviat s’esvaí aquell somni del “dividend de la pau” per entrar de ple en una època multiconflictiva que ja molts l’anomenen una mena de Tercera Guerra Mundial. No cal dir que els costos per la seguretat i la protecció amb el fenomen del terrorisme globalitzat, a més de les accions militars per atacar-lo als seus països, i el fenomen dels refugiats, han esvaït qualsevol somni de reduir els pressupostos de defensa de qualsevol país.

Com a conseqüència d’aquesta conflictivitat i aquest nivell de perill que requereix vigilàncies ostensibles i sostenibles per la seguretat, així com dels periòdics atemptats que es van produint, la seguretat ha passat a ser una de les preocupacions socials més importants, fet que provoca que cada vegada s’admira més els polítics que ofereixen polítiques dures sovint justificades per un patriotisme xenòfob, populista i militarista. Aquest nou fenomen, molt perillós, el veiem fins i tot en ple cor d’Europa, i per descomptat en aquesta indissimulada estratègia de Rússia i de la Xina, d’erigir-se en una potència militar amb fortes mesures d’influència d’aliats que recorda perfectament les divisions del temps de la guerra freda.

El discurs d’una part de la societat catalana que pensa en una Catalunya independent i sense el cost d’un l’exèrcit, és no tenir ni idea del món en què vivim ni del valor de les aliances amb aliats, precisament en aquest moments d’alta conflictivitat. És cert que socialment es fa difícil haver de triar entre més canons o més mantega, com deia Samuelson, però hi ha debats que no es poden fer amb el cor i s’han de fer amb el cap. Dir que el dividend de la pau que s’estalviaria una Catalunya sense exèrcit podria anar a ensenyament i a investigació és un argument sentimental en què tots estem d’acord, però davant de la realitat, la responsabilitat de l’evidència, s’ha d’imposar el cap.

Ser d’esquerres és allò que sóc jo. I quan el debat arriba a aquest atzucac, fa inútil tota discussió. El problema de les ideologies ve quan tenen responsabilitat de govern, que perden tota la virginitat. Si parlem del PSOE, només cal que repassem què va ser els distints Governs; varen fer una reforma industrial duríssima ( que es tenia que fer però la dreta no l’hagués fet més dura) Vam inaugurar una època en la que un ministre socialista ens deia que era molt fàcil fer-se ric. Vam tenir episodis de guerra bruta i de corrupció i de portes giratòries i enriquiments,… per tant no es diferencies massa. Zapatero també va fer un retallada de pensions i drets socials, com ho hauria fet la dreta. Com ho han hagut de fer els socialistes francesos.

També nosaltres els catalans independentistes ens mirem diferent el PSOE del PP, pensant que els primers són més sensibles a les nostres reivindicacions; que ràpid hem oblidat la darrera declaració institucional que va ser en la seu del PSOE dient solemnement que havia trucat a Rajoy i que s’havia posat incondicionalment al seu costat per combatre i aturar l’independentisme! Així doncs podem “plorar” per l’espectacle de “guerra civil” que van tenir, però en absolut perquè hagi dimitit Pedro Sánchez. Pels nostres interessos, tots són iguals.

En el 1985 en plena majoria absoluta del PSOE, i mentre feien la reforma de la Llei del Poder Judicial, Alfonso Guerra va pronunciar la frase “Montesquieu ha mort” que ha passat a la història com el començament del final de la independència dels tres poders de l’Estat espanyol: el legislatiu, l’executiu i el judicial. És clar que Guerra no anunciava la mort real del filòsof que va morir el 10 de febrer del 1755, el que ens anunciava era la mort del què inspirava la seva teoria de la independència dels tres poders i desenvolupat en la seva obra “l’Esperit de les Lleis” publicada l’any 1748. I és des de les hores que a l’Estat espanyol la connivència dels tres poders és escandalosament evident.

Avui mateix podem llegir en El Punt Avui una informació sobre una conferència que va fer a Barcelona el President del Tribunal Constitucional Luís Pérez de los Cobos, i “El President del TC limita la reforma de la carta magna al model territorial, és partidari de blindar-lo per evitar-hi canvis que només obeeixin a un joc partidista”. Per ell “l’error del 1978 va ser deixar el model territorial obert i inacabat i, el pitjor de tot, a l’atzar del joc partidista” I a més diu: “ el dret a decidir és una aspiració defensable sempre que es respecti la Constitució” però no diu que la Constitució no ho contempla. Aquesta mostra ben recent és l’evidència més clara que la separació de poders a España és una quimera, perquè tot el què diu, és una atribució del legislatiu. És per això que si “ara visqués Montesquieu a Espanya” avui hi hauria molta gent que recordaria la seva sentència segons la qual: “no hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis i sota el calor de la justícia”. Ja no ens estranya que el dit senyor Cobos sigui o fos militant actiu del PP i no sigui impedient per presidir el Tribunal Constitucional. Les seves manifestacions d’ahir demostren que la confusió dels tres poders, és aclaparadora.

Tots recordem quan el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz parlant amb el submarí Daniel de Alfonso, mentre planificaven inventar imputacions a líders polítics independentistes, que les afinaria la fiscalia. I per si faltava més arguments al maridatge, una vegada el Parlament de Catalunya, en un acte d’honestedat política, va destituir fulminantment a De Alfonso, aquest va ingressar de nou a com a magistrat a l’Audiència de Barcelona. I el ministre conspirador segueix en el càrrec.

Espero que la nova República Catalana, tingui de Montesquieu i les seves teories un concepte més alt del que tenen els espanyols, i sigui una vertadera república amb independència dels poders.

Feia molt de temps que no havia escoltat una afirmació com la que va fer Arrimadas quan va dir que mai acceptaria els resultats d’unes eleccions democràtiques favorables a la creació d’una República. De fet aquest afirmació fa escruixir per la nul·la qualitat democràtica que destil·la. A mi no m’estranya perquè fa temps que vinc observant que C’s és un partit que cada vegada em recorda més a un neofalangisme i amb un gran pòsit de franquisme tardà. Però les seves paraules tenen molta trampa perquè el que ve a dir-nos és que si els resultats no són els que ella vol, no els reconeixeria, una evidència del nul compromís democràtic. Si recordem, quan el President Mas va convocar les eleccions plebiscitàries els espanyolistes s’esforçaven a dir a arreu que no podien ser plebiscitàries i que eren unes eleccions normals, però quan els resultats van ser del 48% a favor de la desconnexió, no assolint el què demanava el President Mas, a les hores tots els que negaven el plebiscit, l’estan utilitzant per anar contra el procés. Si haguéssim guanyat, dirien que no valia. Ara la Inés Arrimadas, fa el mateix i d’antuvi rebutja les eleccions segons quin sigui el resultat. Queda clar que amb aquesta gent i amb aquest sentit democràtic és difícil poder-hi parlar democràticament i esforçar-nos-hi massa per fer-los entendre les bondats de la democràcia, és una despesa d’esforç innecessària perquè mai canviaran. Ells només seran capaços d’acceptar la realitat si la realitat es un fet i no hi ha més sortida.

Veiem que defensar la Constitució no vol dir necessàriament ser demòcrata. Així doncs nosaltres hem de ser conscients amb qui ens juguem el futur, i hauria de ser un argument poderós per anar tots junts perquè la dispersió, per més raonada que sigui, és letal. I quan hàgim de votar, no ser tan prim-mirats, i votar per aquells que s’esforcen, donen la cara i defensen amb valentia el procés. És la única manera de guanyar democràticament als que, com la senyora Arrimadas, utilitza la democràcia al seu interés i no del de la majoria.

La diferència entre ella i nosaltres és que nosaltres sempre hem dit que acceptaríem el resultats de les urnes, i ella el nega a fer-ho sense ni quedar vermella de vergonya amb l’alt pretexta que la seva posició és per mantenir una Espanya, gran i unida, i ,per ella, això està per sobre de la democràcia.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Si no fos perquè he estat, i encara estic, immers en la lectura de la novel·la històrica, molt ben documentada, sobre la vida de Marc Tul·li Ciceró, quan ja haig de començar a pensar que dimecres tornen els articles, diria com Fray Luís de Leon va dir en el 1576: “Decíamos ayer…” És a dir, per més que ens ho sembli, el nostre món canvia ben poc. Estem allà mateix on estàvem. I diria més, en la Roma de Ciceró la corrupció i la compra de vots a la “plebe” amb promeses que ara en diríem electoralistes i populistes basades en el binomi: pa i circ, i el sotmetiment de la llei al poder, era tant habitual com ara. Ciceró avisava de la facilitat que hi ha de passar d’una democràcia a una dictadura. Doncs en pocs dies hem vist com feien aquest camí Turquia i Nicaragua. El problema no és que Erdogan o Ortega hagin canviat, ells ja tenien el virus autoritarista incoat, simplement s’han aprofitat de la democràcia, com el seu dia ho va fer Veneçuela, per carregar-se l’estat de dret i destruir l’oposició. Potser me s’ha encomanat el pessimisme de Ciceró, tot i que ell, com a home de lleis, pensava que acabaria triomfant el dret, però la sensació que la democràcia recula, aquests dies m’és molt present. El sol fet que Donal Trump hagi estat escollit democràticament candidat dels republicans, és una símptoma preocupant de la facilitat per passar de la democràcia a l’autoritarisme.

Ah, i Espanya continua sense govern! I la meva sensació és que anirem a unes terceres eleccions. Sí, és escandalós tot el què passa, però com en l’antiga Roma, els interessos particulars i de partit són prioritaris. De fet, estic content perquè sense adonar-se’n han respectat el fet diferencial nostre amb la festa de Sant Esteve. Els neo-falangistes de Rivera se’ls hi ha escapat el fet.