Les diferències no fan a una persona millor o pitjor. Les diferències la fan ser com és, el que la fa millor o pitjor és la manera com es viuen aquestes diferències.
Van decidir anar a veure aquell espectacle de dansa després d’una discussió força acalorada.
Fa uns quants mesos que surten més seriosament, encara que es coneixen de fa anys.
Ella és professora de música, organitza els festivals de l’escola on treballa, participa en un grup de teatre amateur… La interpretació i la dansa l’apassionen… i una companyia de ballet internacional no és pot veure cada dia!
Ella és oient.
Ell és fotògraf, treballa en un laboratori fotogràfic, fa les seves pròpies fotografies, que, en alguna ocasió, han estat publicades… La música i la dansa no el preocupen gaire, tot que té un bon sentit del ritme i reconeix el mèrit, la plasticitat i la bellesa d’un espectacle de dansa.
Ell és sord.
Ella creia que havia de ser una experiència compartida: volia veure l’espectacle amb ell.
Ell no tenia cap interès en un espectacle del qual es perdria gran part del contingut i, per tant, no volia anar-hi. Proposava que hi anés ella sola.
Quan van sortir de l’espectacle, van comentar el que els havia agradat i el que no, quines emocions els havia despertat l’espectacle… Van coincidir en què havia valgut la pena anar-hi tots dos: els havia servit per conèixer-se millor i reforçar la seva relació. No sabien, però, si repetirien l’experiència.
Quins elements han incidit en la gestió d’aquest conflicte?
• Han tingut en compte els interessos i les necessitats de cadascun.
– Per què ella volia anar-hi i que ell l’acompanyés?
– Per què ell preferia no anar-hi i que hi anés ella sola?
– Què hi havia encara més al fons d’aquests “per què”?
• Han valorat la importància de la relació entre ells.
• Han practicat una escolta activa, mirant d’entendre el que l’altre deia i posant-se al seu lloc, sense jutjar-lo.
• S’han respectat l’un a l’altre, no utilitzant prepotències ni victimismes.
• Han pres una decisió que els ha semblat bona a tots dos (sense guanyador ni perdedor) i que, a més, és flexible (no és “la solució”, és “una solució”) i que en un altre moment es pot plantejar d’una altra manera.
Quina implicació té en tot això la “discapacitat” d’ell i la “no discapacitat” d’ella?
No és una diferència més, entre moltes altres?
Potser el problema no està tant en la discapacitat com en la manera de viure-la.
Les diferències no fan a una persona millor o pitjor. Les diferències la fan ser com és, el que la fa millor o pitjor és la manera com es viuen aquestes diferències.
