Els Parlamentaris francesos ho tenen clar, per a salvar la République, de nou cal proposar el servei militar.
Encara no tenen clar si ha de ser una proposició o una imposició, però la major part ho té clar : Per a esdevenir homes, francesos de debò, el jovent ha de passar uns mesos a final de l’adolecència sota ordenament militar.
Ara bé, mirat amb calma, moltes veus avisen que és materialment impossible. L’estat s’ha venut casernes, ha baixat els efectius i pressupost, per tant no té més ni els mitjans ni l’estructura per a acollir centenars de milers de joves.
Però més enllà del problema material, me demani si aquests polítics han fet el seu servei militar, si li l’han fet, on i en quines condicions i si en coneixen la història.
Personalment el vaig fer i no en trec cap orgull, va ser un any perdut, però per mor que no sigui perdut del tot, avui n’aprofiti per a opinar.
Com la major dels que hi érem, hi vaig anar perquè me van obligar i no teniï pas possibilitat de fer-me exemptar, les dones i tots els qui podien se n’escapaven, per tant no estic segur que tot això era massa just, massa igualitari.
D’altra banda, tinc molts companys que han fet la mili, i els « bon » records que al llarg de l’any s’hi van fabricar giren tots al voltant de la festa i de la borratxera, tret d’aquests que han passat uns dies o setmanes a la garjola, només parlen de borratxeres i de prostitutes.
De fet ser militar o fer el servei militar tenia 2 avantatges majors.
El primer les cigarretes era més barates que a la Jonquera, ser militar te donava doncs la legetimitat per a organitzar una venda de tabac paral·lel que te permetia entrar 4 rals.
El segon era el preu de l’alcohol, als bars militars el preu de la cervesa era inferior al preu de la cervesa a qualsevol bar de Figueres, per tant, amb pocs diners podies agafar un gat.
Aquests dos avantatges limitats en el temps pels joves, eren sobretot un avantatge a mitjà i a llarg termini per la République. Tota una part del jovent hi aprenia a consumir alcohol i cigarretes, coses que més tard omplia les caixes estatals.
Tinc pocs record d’aquest any, el que recordi és que havent treballat dins el civil com a pastisser, vaig treballar de pastisser de franc durant un any.
L’altre record és el meu segon desarrelament lingüístic. Quan podia trucavi a casa per a poder parlar i sentir català. I si emborratxar-me no ha estat mai una dèria, me cal confessar que me va passar un parell de vegades a l’armada. Era dins una discoteca militar (sí sí, existeix), entrant-hi senti el DJ anunciar una sardana pel català, ja que ningú m’hi coneixia, vaig demanar que me presentensin aquest català tan honorable. El vaig saludar i vam poder parlar català, vam parlar molt i vam ximar encara més, vam ximar tant que no recordi ni el nom d’aquest català.
Llavors quan expliquen que la mili (un organ militar que preparava gent a fer guerra) salvaria la République tinc dubtes sobre els valors de la République.
No crec que aquests polítics hagin fet la mili tal com la féiem els ciutadans « normals » hi ha 30 o 40 anys i més, i si l’han feta, saben bé que l’única cosa que s’hi ensenyava era la d’obeir sense pensar, i per a fer-se obeir sense pensar calia donar drogues.
Fa uns dies el cònsol espanyol a Perpinyà, argumentant un improbable augment turístic espanyol, proposava d’ abandonar els darrers signes de catalanitat i rebatejar la ciutat de Perpinyà la catalana per Perpignan la francesa. Un consell denunciat pel Brice Lafontaine.
Segueixi amb molt d’interès el procés de la CAC, els moviments de uns i altres partits polítics són sempre interessants, haig de confessar que a vegades, per a mi poc entés en política, els trapi sorprenents i fins i tot incomprensibles.
