Del Rimbau al Riberal

i és molt sovint possible.

la setmana passada una delegació de quatre persones va ser rebuda a la seu del Consell General per la Presidenta: l’Hermeline Malesherbe.
Aviat explicaré el que s’hi ha dit, però no és el tema d’aquesta reflexió.

Molt sovint hi ha gent que ens explica que a Catalunya nord no podríem parlar català, que la gent no ens entendria, seria de mala educació i fins i tot contraproduent per a les reivindicacions i la defensa de la llengua pròpia.

El passat dimecres 27 de juliol vam comprovar que no era cert.

A la reunió del Consell General vam ser rebuts per la Presidenta, és originària de Bretanya va arribar a Catalunya nord fa només 5 o 6 anys. Era present també el Director de Gabinet Guy Canceil, una persona originàri d’ Occitània.
Vam iniciar la reunió normalment normalment, presentant-nos en llengua catalana, sense demanar cap permís, ni tampoc sense cap agressivitat,  i hem seguit amb el mateix idiom: Hem parlat català en TOTA normalitat.

Si va sorprendre uns minuts el director de Gabinet, la Presidenta ella no va semblar a cap moment molesta i una vegada el gel trencat vam poder explicar, opinar, demanar, i queixar-nos de la falta de política lingüística de la màxima institució nord-catalana. La reunió va durar 45 minuts, si la Presidenta i el director de gabinet van expressar-se en francès, nosaltres vam poder parlar lliurament en català.

No dubti que la Presidenta del Consell General sigui una persona intel.ligent, però més que res m’ha semblat una persona oberta i disposada a escoltar, dos criteris necessaris per a poder comprendre, dos criteris que cal afegir al punt essencial, el de la voluntat dels catalanoparlants de fer viure la llengua pròpia.

Encara no podem saber quines seran les conseqüències d’aquesta reunió, però sabem que els “nous catalans” com els anomenen el Consell general poden també entendre la llengua pròpia.

Se diu que una llengua se perd quan els qui la saben no la parlen.
Els catalans, que siguem del sud o del nord, hem de canviar d’actitud i no només quan sem al sud de l’Albera.

A Catalunya nord, com a la resta del territori, els correfocs hi són vius però hi són en perill.

Recordem que la Directiva 2007/23/CE preveu una unificació del comerç, del transport, de l’ús del material pirotècnic posat al mercat el 2010.

Aquesta directiva preveu que els estats membres de l’UE que veurien perillar el futur de les seues tradicions religioses i festives puguin presentar una adaptació per mor de mantenir-les i fer-ne possible la transmissió.

Malgrat dues intervencions de diputats nord-catalans, l’estat francès s’ha negat a presentar una adaptació que permetria la perennitat de les nostres tradicions.

A nivell municipal hem tingut diversos tipus de reaccions.

Els municipis com els Angles, Argelers, Bao, Bolquera, Cànoes, Ceret, Cervera, Cotlliure, Elna, Fillols, Fontpedrosa, Fontrabiosa, llla, Jujols, Llauró, Marqueixanes, Matamala, Millars, Montferrer, Montoriol, Morellàs, Pesillà de la Ribera, Pollestres, Rodes, Salses, Sant Andreu de Sureda, Sant Esteve del Monestir, Sant Feliu d’Avall, Sant Hipòlit, Sant Llorenç de Cerdans, Sant Llorenç de la Sanlanca, Trullars, Toluges, Vallestàvia, Vilanova la Ribera, El Voló… municipis que han aprovat mocions de sosteniments

Altres municipalitats han deixat de fer correfocs i ni han volgut comprometre’s presentant un text de sosteniment.

D’aquestes municipalitats en destacaré dues que tenen un comportament pel menys estrany, veure incoherent:

Perpinyà i Tuïr.

És a Perpinyà que els Diables del Riberal han fet cremar les seues primeres carretilles el 1999, i hi han seguit fer actes de foc fins a la manifestació del 18 d’abril del 2009 que va aplegar uns 600 diables.

A Tuïr els Diables i Bruixes del Riberal participaven fins el 2009 a la Trobada de bestiari festiu emmarcada en les Diades Catalanes.

Des del 2009 una i altra ciutat refusen organitzar correfocs, fan valdre la nova directiva europea que els impediria, que obligaria a posar tanques i imposaria una distància de seguretat massa important.

A costat d’això una i altra municipalitat fan intervenir grups d’espectacles pirotècnics que fan servir, si fa no fa, el mateix material que fem servir els diables, grups que passen pels carrers.

Ni Perpinyà, ni Tuïr els imposen les distàncies de seguretat!

Quina és la raó? Hi hauria dues maneres de llegir la llei? Els grups francesos tindrien drrets que no tenim les colles de diables catalanes?

Caldria esbrinar el que passa al cap dels que decideixen qui té dret o no d’utilitzar material pirotècnic.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=WGNUbV6LC6Q[/youtube]

aquest grup ha participat als dijous de Perpinyà del 21 de juliol del 2011 i a les Diades Catalanes de Tuïr el dissabte 23 de juliol del 2011

Els Falcons del Riberal fan part de les colles de Falcons de Catalunya com en fan part els de Llorenç, Malla, Piera, Vilanova, Barcelona, Vilafranca, Vallbona, Castellcir o del País del Cava. Una colla catalana en territori català

El Centre d’Animació i de Documentació de la Cultura Catalana antigament ubicat al 42 de l’avinguda de Gran Bretanya, a sota el Museu Puig ha definitivement tancat i ha deixat el lloc a una biblioteca de barri.

El CeDACC ha viscut una trentena d’anys. Ha estat impulsat per la Josefina Matamoros i el Lluís Lliboutry. Ha estat una eina important, sense equivalent. Segurament la font més rica de documentació sobre Catalunya nord i en català, però també sobre la literatura, la cultura, la història… catalanes. Llibres, diccionaris, revistes, vídeos, K7 audio… tots els suports hi figuraven.
El CeDACC ha estat també un lloc d’animació.Tot al llarg de l’any s’hi proposava activitats, lleures pels més joves. Ho ha estat tan com hi havia la voluntat que ho fos.
El CeDACC era una eina, al meu sentit imprescindible, un símbol de la catalanitat de la ciutat de Perpinyà.  S’hauria tingut de modernitzar, de dinamitzar, però no ha estat així i la freqüentació ha anat decaïent.

La mort del CeDACC no ha estat cap sorpresa, havia estat anunciada ja fa anys quan el CeDACC esdevingué un departament de la mediateca, perdent així la seua autonomia.
Des de l’ajuntament de Perpinyà, s’explicava que corresponia a una nova etapa, a la voluntat municipal de normalitzar la llengua catalana. La llengua catalana no seria més apartada, marginalitzaada, finalment tindria un lloc “normal”, segurament la voluntat d’aplicar la Carta a favor de la llengua catalana.

Des de la federació d’entitats vam engegar una campanya “No a la descatalanització”, ja que ens semblava poc credible aquesta visió de la suposada voluntat municipal. A més aquest tancament coincideix amb altres signes preocupants: fusió dels estudis catalans amb turisme a la Universitat de Perpinyà amb el poder a mans de turisme, o a l’ajuntament de Perpinyà lamentem la desaparició dels símbols de la Casa Pairal…

La nostra campanya no ha servit per a salvar el CeDACC. Desitgem que als prestatges de totes les biblioteques municipals els llibres en català tinguin la mateixa presència, visibilitat que els llibres en llengua francesa.

Per cert, se sap quin és el pressupost dedicat a la compra de llibres en català i en francès per l’ajuntament? Penseu que és de 50/50?
Si és així felicitarem el consell municipal.

Si no és així allavontes podrem dir que teníem raó: no calia tancar el CeDACC, el calia dinamitzar, modernitzar, fer-ne una eina atraient per a tots els públics.

Bao acaba de viure la desena edició d’Identi’CAT. Aquesta edició ha posat de relleu la cultura basca, al llarg de 5 dies s’ha viscut a Perpinyà i a Bao moments intensos de festa , de reivindicació, de germanor…

Aquesta mostra de catalanitat és organitzada, pensada i promoguda en llengua pròpia, en llengua catalana, i és potser la raó per la qual ha està boicotejada pel diari local: L’indépendant, le journal des catalans.

Aquest diari que se reivindica català ha estat capaç de publicar un sol article on s’hi esmenta Identi’CAT: “Vandalisme après “Identi’cat”.

Si lamentem el fet que persones hagin desmuntat l’escenari de la Plaça del Fogar en ple mig de la mostra de Catalanitat, hauríem apreciat que el “journal des catalans” hagin demanat al seu corresponsal local una crònica de la festa, no dels acostats.

Agraïm el Punt, Vilaweb, llibertat.cat, l’Ara o Mai, Festes.org ….  per haver parlat dels actes proposats i per haver-ne fet una ressenya. Una vegada més la premsa francòfona ha ensenyat la seua realitat.
Podreu trobar un resum més complet a la web d’Aire Nou

Vos invitem també a descobrir els millors moments en vídeo

Arrels i l’editorial Trabucaires, aquest dijous nos conviden a l’aperitiu a les 18h.

Els germans Carrera presentaran el llibre que han comès: “Agulleta i fil de vint”.
La presentació/aperitiu podrà ser seguida arreu del món gràcies a Ràdio Arrels. No se com ho faran pels vins?

Quan per sant Jordi vaig veure arribar el llibre, va ser tot una alegria, a Catalunya nord faltem d’escriptors, quan un s’hi dedica és per celebrar, i aquí pel preu d’un escriptor en tenim dos.

El llibre se llegeix ràpidament, és agradable, i per aquests nord-catalans, de la generació dels Carrera & Carrera els personatges, les anècdotes i els fets ens faran fer un pas enrere de 3 dècades.
En bons excursionistes han fet una descripció precisa dels llocs, utilitzat un lèxic respectuós del territori. Felicitats als dos.

I vos ho perdeu pas!

L’estat francès preveu suprimir el concurs al CAPES de català pel 2012. El CAPES és aquest concurs que obre les portes de l’ensenyament als professors.

El concurs ja és molt limitat ja que no obre les portes suficientment per a respondre a les necessitats d’ensenyants que té Catalunya nord.

Amb la supressió l’estat se posa en conformitat amb la seua visió de les llengües que anomena “régionales”.

Xavier North declarava recentment: ‘Malauradament l’objectiu ja no és augmentar els parlants, sinó frenar la pèrdua; això ja estaria prou bé’.

Així l’estat francès podria cuidar la gent gran, podria crear segurament una reserva de catalanoparlants, però no faran res pel futur de la llengua catalana.

entrevista completa

Avui he anat a un col.legi de Perpinyà reputat com a “difícil”, de fet acull joves que fracassen a nivell escolar quan passen per les fileres dites normals.

Com a altres establiments de Catalunya nord, hi vaig  per a fer compartir a joves la meua passió pels castells. Hi vaig amb un sac de faixes i ganes de transmetre’ls la meua dèria.

Els joves d’avui tenen entre 12 i 17 anys, eixits de famílies d’orígens diversos: nord-catalanes però també magrebines, portugueses, franceses… són representatius de la societat nord-catalana.

En aquest col.legi no hi ha cap iniciació a la llengua catalana, els que en saben els joves és el que han pogut sentir a casa o al carrer. La meua intervenció és evidentment en català, i funciona bé! No vull negar que a vegades me calgui fer un gal.licisme o repetir les explicacions, però el resultat és encoratjador: els joves (en dificultat escolar o no) nord-catalans (de socarrels o afegits) són capaços de disfrutar i de fer esforços una hora i mitja amb una activitat proposada en llengua catalana. No és cap novetat, enfonsi potser una porta oberta, però crec que és bo recordar-ho. Si volem fer viure la llengua l’hem d’usar sense complexos, compartint-la amb tothom i al final podem tenir bones sorpreses. Avui encara quan he marxar no m’han dit “au revoir”, però “adiu!”

Aquest matí he tornat a l’ajuntament per dipositar les demandes per a organitzar Identi’CAT. El batlle m’havia assegurat que el problema encontrat la setmana passada era solucionat..

Evidentment no ha estat tan fàcil com ell me l’havia escrit, m’he tornat a trobar amb la mateixa secretària, simpàtica però amb un cervell formatat per l’administració francesa.

Ha estat una estona llarga, llarga ja que he parlat tota l’estona en francès, i no pensi pas haver fet trontollar gaire les postures jacobines de la funcionària.

He tingut dret al rosari de raons que els jacobins solen exhibir:

• volem obligar tothom a parlar català
• hauríem de ser respectuosos i de parlar el “bilingüisme”
• no hem d’imposar la llengua catalana
• aquest país és França
• amb la nostra manera de fer, enlloc de reunir: dividim llavors que el francès uneix
• …

He intentat presentar els meus arguments, de manera calma, ponderada.

Al primer atac: “Vous voulez m’obliger à parler catalan” li he respost que no.
La meua voluntat no és d’obligar res a ningú, només pensi que les institucions catalanes tenen el deure de facilitar l’ús de la llengua catalana. Un ajuntament és un servei públic, i com a tal ha de ser al servei del públic, dels ciutadans.
Ella continuava explicant que no tenia cap obligació de conèixer la llengua catalana, que ella era a favor del català i que per respecte, podiï escriure en català, però sempre que hi hagi una traducció en francès.
Cosa a la qual he respost que les cartes que portavi no li eren pas dirigides, que podia entendre molt bé les seues dificultats, però que hi ha altres persones a l’ajuntament que dominen perfectament la llengua pròpia del país, que aquestes persones podrien tractar els dossiers fets en català i així el servei públic seria respectuós del públic.
A més, he afegit que trapavi totalment anormal aquesta discriminació que ens obliga, a nosaltres conscients de la dificultat que coneix la llengua de fer esforços inútils de traducció, esforços que no se demana als francesos.

És aquí que s’ha enfurismat i que m’ha demanat com s’hauria de tractar cartes redactades en anglès o en xinès. Una qüestió fora de lloc ja que ni l’anglès, ni el xinès són llengües del nostre territori.

A la crítica de la suposada voluntat d’imposar la llengua catalana, li he aconsellat de fer un repàs de la història. A Catalunya nord no hi ha cap llei, cap text que obligui a ningú de saber i d’usar la llengua pròpia, però sí que hi ha un edicte del 2 d’abril del 1700, encara vigent, que en prohibeix l’ús oficial. Si aquest text existeix és per dues raons: la primera és que és la llengua catalana que era utilitzada, i la segona és que la llengua francesa és una llengua forana que l’estat francès volia (i encara vol imposar) imposar.

És aquí que m’ha recordat que “érem a França” i que a França només una llengua era legal: la francesa. Li he remomerat que el Consell General havia reconegut que la llengua catalana era llengua pròpia amb 1000 anys d’història, llengua que va néixer i créixer amb tota naturalitat en les nostres terres.

Va continuat afirmant que usant el català dividiria, i llavors que el francès uniria, la prova si en calia és que no vindrà a Identi’CAT perquè no entén el programa, que si fos en francès, sí que vindria. A més nos queixem llavors que França ens permet d’escolaritzar la mainada en català si ho volem.
Una vegada més he tingut de rectificar les seues afirmacions, recordant que la llengua catalana uneix com qualsevol altra llengua del món, ni més ni menys, i que ens agradaria que França donés la possibilitat a la mainada e seguir un ensenyament en català, però no és el cas.
Més d’un terç dels pares desitgen que els seus fills siguin bilingües (català/francès), però l’escola francesa ofereix ensenyament en català a 2 o 3% dels nins.

Això i més coses ens hem explicat quan ha arribat la gran revelació: “ma mère est catalane, alors je ne suis pas contre le catalan, mais il faut tout traduire en français”.
Amb aquesta declaració d’una catalanitat materna, se pensava ser per damunt de tota sospita anticatalanista. Tot seguit he pensat a la regidora valenciana del PP.
I per tancar la conversa li he demanat si no li sabia greu aquest desconeixement de la llengua materna, a la qual cosa m’ha explicat que no havia tingut el temps d’estudiar català, li he recordat que quan hom té voluntat hom pot.

Al cap de mitja hora hem passat finalment a l’assumpte: mirar els papers delictuosos. M’ha demanat d’ajudar-la a traduir-los, cosa que he acceptat, me volia donar un boli que li he refusat dient-li: “endavant, on hi ha problemes?”

Hi havia 4 fulls, hem trobat una paraula que no entenia: “tanques metàl.liques”, és cert, a Catalunya nord en diguem barreres. Llavors he tocat del dit que les barreres mentals tenen més eficiència que les metàl.liques.

Promoure i defensar la llengua catalana a Catalunya nord passa també per a demanar a ser respectat de les institucions.