Demà és el Dia de la Hispanitat, abans de la Raça, i tal com encara avui alguns en diuen. Trobo curiós que se celebri un concepte tant vuit de contingut i insubstancial com és el de la raça. Jo mateix, no se pas quina mena de mico va copular amb quina mena de mona per poder ser aquí ni quants milions i milions de barreges genètiques s’han produït fins no haver adquirit la nostra fisonomia actual.
Crec però, que entre les parts de l’evolució negatives, molts homes arrosseguen encara rastres atàvics d’orgull estúpid, de quan potser calia per defensar la possessió d’un bassal d’aigua, però que avui ja no serveix per a res. Gent, que encara els pesa més la raó racial que no pas la legítima defensa d’un territori, d’una llengua i uns costums.
I a vagedes, no cal mirar massa enllà, per descobrir actituds ridículament racials. Recordo un cas que vaig presenciar a McLeod Gang, al nordest de l’India, i on viu el Dalai Lama. Un jove en una botiga s’entestava a fer entendre a un dependent tibetà que era català i no pas espanyol. L’home, que en prou feines sabia situar Europa en un mapa, només estava interessat en saber de quin lloc remot provenia el seu interlocutor. Tot i així, el jove es mantenia com una pedra en les seves conviccions catalanistes.
Tot plegat, es va convertir en una incomunicació total. L’home es va quedar exactament igual que abans, sense saber situar Catalunya, i el jove amb el seu orgull racial, ferm i sòlid com una roca, defensant una Catalunya amb una Espanya inexistent, davant un rostre que no sabia gaire on cau Europa.