Els fets de Salt han fet córrer,- i perdó pel tòpic- rius de tinta. Tothom hi ha dit la seva, tant des de la població del Gironès, com des de lluny. La cremada de vehicles per part d’uns brètols ha portat a fer comparacions amb els conflictes dels “banlieu” de Paris o Lió, a espessos anàlisi sobre els encerts i fracassos dels experiments socials amb immigrants, a criminalitzar tot el què faci ferum d’Islam, tal com fa Pilar Rahola, extrapolant de manera matussera i poc informada el cas d’Israel amb Palestina a Salt, etc. Crec que hi ha quelcom molt pitjor que cremar uns quants vehicles, -cosa suficientment greu en sí mateixa com per afegir llenya al foc-, i és el tractament que es fa des dels mitjans de comunicació. La cosa és més senzilla. En temps de vaques flaques com els que vivim, els més pobres acostumen a tenir males puces. I aixó és cert a Salt, a Badalona o a Tumbuctú.
Hi ha un refrany castellà que ve a dir que: Quant el pa surt per la porta, l’amor salta per la finestra. Aplicat al cas que ens ocupa, es podria dir que el model d’integració que es donava en moltes poblacions catalanes quan feia falta molta ma d’obra per col·locar teules, es desfà quan no hi ha teules per posar ni tan sols pels autòctons que fa anys es negaven a fer-ho. Anant com van de maldades les coses, el més fàcil és culpar a qui ha arribat l’últim, al diferent, al qui ara ja no pot ni tan sols col·locar teules. Com sempre, polítics de diferents colors i la seva claca, com ara Pilar Rahola, acostumen a intentar disfressar de profunditat i transcendència els anàlisi més indocumentats i simplistes que prenen forma al carrer. És tant absurd dir que “la culpa de tot la tenen els moros” o que “s’els ha de fotre tots a fora”, com atribuir a la corrent salafista la crema de vehicles a Salt. Aquestes actituds ja les donem més aviat per assumides en personatges com l’Alícia Sánchez Camacho o Josep Anglada, perquè ja sabem de quin peu calcen. Personetes que ara troben el terreny abonat per entabanar a determinat públic, que tot sigui dit, no acostuma a ser, precisament, selecte. Més perilloses trobo les actituds d’altres elements que aprofiten les tribunes públiques per desinformar, treure les coses de context i abonar amb pólvora terrenys a punt de cremar. I això sí que és realment perillós. Insisteixo que trobo a faltar per part de polítics i claca, un discurs sincer i clar que expliqui que la crisi no té fons, que ningú sap on anirà a parar tot plegat i que al milionari virtual que fa, com qui diu quatre dies, se li concedien crèdits per anar de vacances, de putes o putos o per adquirir les darreres joguines tecnològiques, ara es pot trobar que no pugui ni tan sols pagar-se la cobertura mínima de la Seguretat Social i que el futur que deixa als qui venen al darrere més que negre és tenebrós.
Mentrestant, els únics que encara reben crèdits a fons perdut són els culpables de la situació actual. La majoria de gent de Salt, Campdevànol o Rabanal del Camino no tenen accés a un crèdit ni que sigui per alimentar la família.