Hi ha paraules fonamentals que han estat des de fa temps esborrades del lèxic dels polítics i treballadors de la comunicació. Una d’aquestes és “felicitat”, i vegin per on, potser l’haurem de recuperar en els temps que corren, i desproveir-la dels prejudicis que la qualifiquen de “cursi” o de referències de les cançons de Luís Aguilé.
El diari “La Vanguardia” del dia 20 de desembre va publicar un magnífic article de l’economista Jeffrey Sachs que duia per títol “En busca del equilibrio”. A diferència de molts articles d’economia incomprensibles, el seu és d’una claredat absoluta, i que els déus el beneeixin per això. Comença explicant que la millor solució per a la crisi global que patim la va escoltar de boca del primer ministre del Bhutan, Jigmi Thinley, quan en un discurs davant l’Assemblea de les Nacions Unides va deixar anar: “Així, com tota la nostre gent s’enlaira pel damunt de les amenaces de sobrevivència bàsica, quin serà el nostre esforç col·lectiu com a societat progressista? I ell mateix en dóna la resposta: “La recerca conscient de la felicitat”. I encara va anar més lluny, quan va demanar que aquesta recerca sigui “una nova base per la cooperació global” i s’estableixi com el “novè objectiu del desenvolupament del mil·lenni”. També diu que va rebre una llarga i tancada ovació.
Curiosament, el govern britànic va encarregar no fa massa temps una enquesta sobre el grau de felicitat dels ciutadans. Pot ser aquest l’inici d’un nou camí tant polític com econòmic?. A curt termini no ho veig clar. Al món occidental els governs, amb connivència amb les indústries farmacèutiques, no els costa gaire declarar estats de pandèmia. Ho vàrem constatar prou amb el ridícul de la Grip A de l’any passat. Ara bé, hi ha dades que constaten que la primera causa de baixa laboral a Europa és la depressió. I això no és una pandèmia que a més representa uns costos econòmics quasi incalculables?. El problema rau en què declarar la depressió com a pandèmia obligaria a un exercici de reflexió que els poderosos no estan disposats a fer. Si precisament ho són, de poderosos, és perquè han buidat la societat que manegen de qualsevol intent de reflexió, de solidaritat o de noció d’espècie. Els números, i especialment el número “u” ha substituït les arrels, el què som i tots els valors possibles. L’home, ara cec i inútil, segueix barallant-se contra ell mateix en la recerca de la felicitat immediata i amb factura més IVA. Tot el contrari de la recerca de la felicitat que reivindica Thinley.
Jo, segurament no ho veuré, però estic convençut que les generacions que venen n’hauran d’aprendre molt dels països emergents. I és que si no és així, malament.