Barcelona va donar dos grans Manolos a la història cultural d’aquest país. Un va ser l’assagista, novel·lista, poeta, dramaturg i periodista, Manolo Vázquez Montalván, i l’altre el dibuixant Manolo Vázquez, que segons la llegenda signava by Vázquez perquè no el confonguessin amb l’altre. Si el primer va rebre en vida el màxim i merescut reconeixement, el segon en va rebre molt pocs, per culpa de la miopia mental que encega bona part de la intel·lectualitat catalana, la mateixa que va negar el Premi d’Honor de les lletres catalanes, ni més ni menys que a Josep Pla. Si encara ara, molts consideren els còmics o tebeos com un medi d’expressió menor o de poca categoria, als anys seixanta, l’época daurada de Vázquez, i en ple franquisme, la cosa encara era pitjor. Ara, en motiu del centenari de la mítica editorial Bruguera, i de la imminent estrena de la pel·lícula El gran Vázquez d’Oscar Aibar i amb Santiago Segura en el paper del geni, val la pena recordar la gran tasca que va fer l’editorial, i especialment Vázquez, pel desenvolupament mental dels nens i nenes de les generacions que ens va tocar créixer en el sistema educatiu franquista.
Setmanalment seguíem a través del Pulgarcito o el DDT les peripècies de personatges extrets directament de la realitat, la que els dibuixants copsaven a peu de carrer i a les antípodes dels estereotips franquistes sobre la família catòlica i espanyola o el ciutadà mig permanentment segur i content.
Dibuixants com Roberto Segura, parodiaven situacions perfectament comuns i d’un realisme gairebé cruel amb personatges com Los señores de Alcorcón i el holgazán de Pepon que explicava les peripècies d’un pobre home casat de poc i que havia de suportar conviure amb un cunyat gras, gandul fins a límits insospitats i que a més despertava una gran devoció a la seva esposa. L’home història rere història (historietes s’en deien) es desgavellava per trobar-li una feina, que sempre acabava malament; o Rigoberto Picaporte un solterón con mucho porte, en aquest cas un jove promès amb Churriquita, una noia permanentment acompanyada de la seva mare, una dona grassa amb ínfules. El protagonista passava les mil i una per aconseguir impressionar-les en els seus deliris de grandesa i així finalment poder-se casar, cosa que no va arribar a succeir mai.
Dins aquest univers de paisatges i paisanatges comuns brillava amb llum pròpia el sagnant Vázquez, amb Les germanes Gilda, Anacleto agente secreto, Ángel si señor o la caricatura més ferotge que mai s’ha perpetrat contra la família espanyola tipus amb La familia Cebolleta. La cosa anava de Don Rosendo, un senyor calb i gris com L’home del carrer de Pi de la Serra o L’home estàtic de Pau Riba, amb una feina igualment gris en una oficina sinistre dirigida per un ogre gras, amb una cadena d’or a l’armilla i que fumava un gran cigar. A casa l’esperaven una dona que el renyava cada cop que s’asseia per llegir el diari, dos nens que l’ignoraven, un avi que el perseguia per donar-li la lata amb el relat de les seves batalletes i un gos que l’odiava a mort. Un episodi que se solia repetir consistia en adonar-se que li havia tocat la loteria. Don Rosendo, convençut que ja era ric, el primer que feia era clavar una pallissa al director de l’oficina, cremar-li el despatx i calar foc als expedients que se li acumulaven damunt la taula. El final però, sempre era el mateix o perdia el número premiat o havia confós un sis per un nou. La història solia acabar amb el pobre home condemnat a omplir milers i milers d’expedients a base d’hores i més hores extres sense remunerar.
Estic convençut que ni totes les proclames del PSUC, ni el contuberni de Münich van aconseguir educar tants joves en l’antifranquisme com Vázquez i companyia. La quasi immediata identificació del jove lector amb les misèries dels personatges eren càrregues de profunditat contra els valors establerts, contra la falsa carrincloneria del quadre oficial del país i, sense ni adonar-nos compte, ens educava en el sentit sanitosament crític que molts encara intentem conservar. Els censors franquistes, a vegades eren tant i tant burros, que la subversió més perillosa els passava per davant dels nassos i ni se n’adonaven. I no eren missatges doctrinaris, sinó més aviat el contrari, trossos de realitat pura i dura.
A banda, som molts els qui ens vàrem iniciar en l’afició als relats dibuixats, o còmics, amb aquelles històries. Vn obrir el camí a posteriors i meravellosos descobriments com ara Tintin, Hugo Pratt, Tati, Moebius, Bourgeon, els mestres de l’underground, amb menció especial al Víbora, i tants genis del què amb cursileria s’anomena el vuitè art.
Crec que injustament, Vázquez, Segura, escobar i altres han estat poc valorats en front de l’èxit massiu d’Ibañez i els seus personatges Mortadelo i Filemón. Curiosament, la que penso és la millor troballa de Francisco Ibáñez, la cèlebre 13, rue del Percebe, hi apareix Vázquez com a personatge, precisament el que viu a l’àtic despistant i enganyant a la multitud d’acreditors que fan cua a la seva porta. Ara bé, comparar Vázquez amb Ibañez, per a mí es com comparar les comèdies de Preston Sturges, amb les Locas academias de policía; la música de Frank Zappa amb la de Los mojoinos escozíos, o l’humor de Les joies de la Castafiore amb el d’Astèrix el gal.
Espero, doncs, que el biopic que es a punt d’estrenar-se faci justícia a un dels dos grans Manolos.
